Alliberament i retorn

Dissabte vaig alliberar-me, és cert vaig treure’m de sobre la rèmora que no em permetia retrobar-me amb el meu blog, i en certa mesura amb algunes de les persones que ens trobem entre aquestes xarxes elèctriques.

La veritat és que ja feia uns dies que les meves nits i les estones lliures havien agafat el pes de 25 grillons, els 25 temes que m’havia de preparar per aquest dissabte. Aquells que ho hagueu passat ja sabeu el que suposa si ho vols fer bé molt de temps, si no tens temps has de tenir sort...

El dia abans del dia D, hora H em truca en Moises, ei... que demà toca Antonia Font al clap, m’ho penso i deixo la decisió per l’endemà la veritat és que no se si hauré dormit prou o si la depre m’ho permetrà...

Dissabte a la tarda ja tot ha passat, “alea jacta est” i no hi puc fer-hi res més, la veritat és que no em puc queixar tant l’examen del matí com el de la tarda he tingut proves i temes assolibles, d’aquells que el sentit comú i l’experiència personal i professional són un grau, no espero nota però esperances n’hi ha. L’eufòria m’agafa i som-hi a la nit, pràcticament sense temps de veure ningú ni de descansar... cap al Clap.

Podria enrotllar-me més sobre el que i com va anar des del calid bambu fins l'excitant oh yeah, però la veritat és que en Vern ho diu clarament, ell que hi entent més posa paraules a les sensacions, percepcions i sentiments que els mallorquins ens van fer entrar per les venes, la veritat és que no sé si va ser el cansament acumulat, la tensió retinguda o una que altra woll de més que vaig acabar saltant d’alegria, i desitjant anar a Rússia, oh yeah!!!!

Una tricolor al balcó!

Publico avui un post que ja fa dies que tinc pendent
________________________________
Ahir varem commemorar el 75è aniversari de la república, recordant el dia que va suposar l’inici d’un període democràtic i de grans avenços socials. El dia 12 d’abril els mataronins, els catalans i els espanyols varen anar a les urnes amb la voluntat majoritària de generar un canvi que suposes una millora en la qualitat de vida de les persones i un avenç en el benestar col·lectiu. El resultat va fer palès que hi havia un desig profund de llibertat, i va comportar la proclamació de la república el dia 14 d’abril del 31. A Mataró, com a molts ajuntaments catalans varem avançar-nos fent-la des del balco d’aquest consistori el vespre del 13 d’abril.

Entenc que és un bon moment per fer aquest reconeixement ja que per una banda 75 anys no és fan cada dia, i per altra banda masses vegades durant aquests quasi 30 anys de democràcia s’ha passat massa per sobre del que va suposar un període que entre altres coses ens va dotar de la constitució més avançada del seu temps que definia l’estat espanyol, per posar un exemple “ Una república democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en regim de llibertat i de justícia”.

Molts de cops s’han destacat els moments convulsos, el final violent i el conflicte que va generar i poques vegades s’ha parlat de la oportunitat que es varen donar els ciutadans i ciutadanes, oportunitat que varen aprofitar per generar en molts camps propostes i actuacions que ens varen situar en la vanguardia social i cultural.

La II república va dotar als més dèbils i desprotegits de la societat d’aquell moment (dones i infants) un estatut jurídic privilegiat per aquella època. El dret a vot de les dones, el matrimoni civil, l’educació o el dret al divorci, poden ser-ne exemples.

La II república va promoure un avenç en els drets socials i democràtics, el dret a vot de les dones, la universalitat de l’escola pública, laica i de qualitat, o l’impuls del servei sanitari públic.

La II república va promoure lleis per separar els poders i limitar la capacitat dels grans propietaris; la reforma agrària, la separació de l’estat i l’església o el control democràtic de l’exèrcit en son algun bon exemple.

La II república va suposar un primer pas en la definició plurinacional de l’estat, i en ella es varen aprovar l’estatut d’Euskadi i el de Catalunya...

La II república va apostar per l’espai públic com espai fonamental de la vida social dels ciutadans i ciutadanes i per això va desenvolupar polítiques d’igualtat entre les persones i les regions,

I podria segui citant avenços que va suposar aquest breu període de la nostra història que va ser truncada per la revolta militar del 36. No vull, amb aquest post, seguir amb les lamentacions per l’alçament militar ni per que aquest va suposar la parada i retrocés en el model de societat que s’estava dibuixant, però si que crec que toca celebrar i reconèixer la tasca feta per les persones que la varen impulsar, agrair la valentia i el coratge que varen mostrar en proposar uns canvis socials molt avançats en aquella època, i reivindicar la memòria, d’unes persones i una època, que varen entregar-se en creure en el futur del seu país.

Un lloc estrany!

Ahir vaig poder veure, per segon cop, el programa un lloc estrany en que ens expliquen la percepció que tenen de nosaltres alguns immigrats que conviuen amb nosaltres i que volen representar els diferents grups de nouvinguts que ens acompanyen. Aquest programa, fet amb especial cura i amb un marcat segell de “la nostra” em va sorprendre i em va fer pensar en diferents aspectes, i us en volia donar alguns exemples.

Per una banda el fet que escoltar-los em feia pensar en lo diferent que es veuen les coses des de dins o si arribes de nou, per exemple el que per mi és una cosa molt normal el fet de tenir una targeta de crèdit i fins i tot el ser conscients que si vull en puc tenir alguna més sense cap dificultat a la majoria dels entrevistats els sobtava la nostra relació amb els bancs i és cert si els escoltaves, si et paraves a copsar els seus arguments els compartia més dels que a primer moment pensava.

En un altre tema, la relació que tenim amb els vehicles, em va sobtar que aquesta visió externa podia ser molt diferent si venia del sud o del nord o millor dit de països més o menys desenvolupats. Així en ciutadans de procedència de l’est, d’Africa o de sud-amèrica els sobtava com fèiem ostentació del cotxe, amb canvis i compres per sobre de necessitats i en canvi els ciutadans provinents de països nòrdics o de gran Bretanya els sobtava la poca cura que en teníem, un d’ells ho comparava amb les relacions entre les persones, en una cultura on el contacte físic és alt no sobte el fet d’aparcar per contacte...

I una última cosa la forma com reafirmàvem el tòpic del català garrepa, tot i que molts valoràvem que aquest tenia una vessant positiva en el fet de pensar en el futur d’un mateix i dels seus fills, la veritat és que vaig somriure quan parlaven de treure la calculadora per pagar les copes o quan deien que els sobtava que al final del sopar a casa d’un es passaven comptes ja que m’hi vaig sentir identificat. Potser si que som una mica garrepes, que en certa mesura mirem la pela i repartim el que toca a cadascú...

La veritat és que per arribar a algunes d’aquestes reflexions val la pena seguir el programa, tot i que crec que ja n’hi queden poques edicions.

Mirades retrobades...

Per un carrer de Barcelona, però podria ser de Mataró, o qualsevol altre ciutat... Avui no vaig penjat al telèfon (encara que en Xavier no s’ho cregui) i recupero la mirada, la passejo entre els que em porten la contraria. La roba denota ja que la calor ha arribat, la gent corre, camina, comenta.

Un noi parlant pel mòbil, mirada perduda, tensió a la veu... una altre amb to de veu tendre, més enllà un grup de tres o potser son tres sols amb mòbil. La veritat és que aquest enginy ha suposat un avenç, ens dona rapidesa, seguretat i altres coses...

Però ens a aïllat més del carrer, a mi el primer, aprofito les caminades sol per fer gestions per les ones. I això hem fa perdre el que avui he recuperat, el observar la gent com transita, amb els seus somriures perduts, amb la preocupació a la cara, amb la mirada fixa, o perduda per les cares dels altres... i el meu cap com és perd, com vola, com cerca el perquè d’aquestes cares, com dibuixa escenaris fantàstics que donen sentit a allò que veig.

Miraré de ser-ne més conscient, vull recuperar aquest vaguejar la mirada entre aquells que comparteixen o que s’oposen al meu trajecte, aquest imaginari, la fantasia de creure allò que potser és, o no...

* amb aquest mòbil segur que aquest post no existiria...

Dabre Damo! (o etiòpia III part)

Aquest dissabte vaig marxar de visita al temple de Dabre Damo, una església ortodoxa del segle VI, amb la coral de l’església. Tela el viatget. Varem sortir a les 4 del matí amb un minibús, a les 4 i 5 minuts començava el repertori de cançons...sols recordo que n’hi havia una que deia Maria, Maria, Mariaaaaa. Després de les pràctiques de cant van posar la radio amb música etíop i ja hi som a ballar al mig del bus. El col·lega estudiant a pare blanc tot emocionat no parava d’animant-me a ballar, la veritat és que ballen sobretot amb les espatlles i el cap i la resta del cos no la mouen gaire...poder no podien perquè estàvem una mica com sardines. L’església en qüestió està situada d’alt d’una muntanya on cal escalar amb l’ajut d’una corda per arribar-hi. Per fer l’escalada, als giris ens lliguen una corda al voltant del cos amb la qual t,ajuden a pujar tal fossis un sac de patates. De fet mentre tu puges ells van pujant sacs de menjar amb d’altres cordes. El monjo que tirava de mi és va emocionar de la hòstia, poder es pensava que era un barril de vi del Penedès, doncs va començar a tibar-me i no em deixava ni temps de pensar on collons recolzar els peus, avui després de 2 dies els meus braços se,n recorden forca d’ell. No us explicaré com és el temple però si que us comento que l’accés és sols permès als homes, així que totes les noies i alguna que altra monja que venien a l’autobús van haver de quedar-se esperant-nos després de un viatge de 6 horetes...

En baixar del temple varem trobar-nos amb dos alemanys que coneixia a través dels pares blancs, un d’ells treballa amb una organització catòlica en temes d’agricultura. Van dir-me que anaven a Aksum ha passar el cap de setmana (és la ciutat on hi ha les restes històriques més antigues d’Etiòpia), així que vaig decidir de demanar-los si podia acompanyar-los...i cap a Aksum s,ha dit!

Ja porto moltes línies de e-mail’ així que abans de fer-me passat deixo la visita a Aksum pel proper correu.

Si teniu l’oportunitat preneu-vos una birreta fresqueta a la meva salut, Estrella a poder ser! Una forta abraçada a tots!!!
_______________________________________

Aquesta és la tercera entrega del viatge per etiòpia d'en Jordi, mentre esperem més notícies d'ell ens podem prendre una birreta. Un pot fer viatges d'aquest tipus per molts motius, però a la pràctica aquest solen tenir trets comuns un d'ells pot ser el fet d'allunyar-se i alhora apropar-se, buscar, trobar, pensar...

Un mite que s'esquerda...

“No m’ho puc creure, n’estàs segur?” li deia a u n company d’ICV dimecres passat mentre fèiem un cafè... no vaig acabar de donar-li crèdit a les seves paraules i és que aquestes suposaven una esquerda en el mite Bassas ( en Toni, no confonguem.... :-))

La veritat és que ahir al matí vaig haver de cedir a l’evidència al repetir-se en un altre tema el que ell em deia, el programa de ràdio matinal d’en Bassas dona veu a tots els partits del parlament en temes d’actualitat menys a ICV. Ja no recordo el tema en concret de dimecres passat però ahir al matí ho va repetir amb el tema dels cobraments a treballadors de la Generalitat sota amenaça d’acomiadament, entre somnis (sobre les 7:30) sento l’opinió del PSC, la defensa d’ERC, les carregades de PP i CIU i cap comentari d’ICV-EA...

“No pot ser, estic adormit i no ho he sentit bé” em vull creure jo mateix... penso que a la repetició de les 8 ho podré confirmar, ara ja amb un cafè que m’ha desvetllat, confirmo el que les meves oïdes somnolentes no van sentir... no hi ha cap tall d’opinió d’ICV sobre aquest tema...

L’esquerda en el mite Bassas es fa real i s’amplia en el moment que sento com comenta, en forma d’editorial la notícia, agafa el discurs d’ERC, justifica que tots els partits fan el mateix i parla només del cobrament als càrrecs de confiança. En Toni Bassas no hauria d’obviar algunes coses:

1. Cert, els partits solen tenir en la seva carta financera la forma de contribució de càrrecs electes i de confiança. ICV mateix contempla que aquesta contribució es d’un 20 % en electes i d’un 10 en càrrecs de confiança.
2. Almenys en el cas d’ICV, aquesta normativa afecta als afiliats i amics d’ICV, és a dir que llògicament una normativa d’un partit o d’una organització afecta només als socis o participants de la mateixa. No és així en el cas d'ERC, la seva normativa interna afecta a tota la ciutadania catalana?
   
3. Els càrrecs de confiança s’entenen en dos casos, primer per la necessitat d’assessorament específic i segon per la coordinació de serveis complexes. I mai com recull El País de dissabte, en paraules del propi Xavier Vendrell...” qualsevol persona no funcionaria, i per tant susceptible de ser substituïda per una altra, ha de fer la seva aportació al partit, encara que no sigui militant”... i reitera que inclou “també administratius o telefonistes”.
4. D’aquestes paraules se’n deriven dos dubtes, el primer és el que tenim aquests dies a la premsa es demana contribució a una fundació d’ERC (recordant que es pot acomiadar si no ho fan) i un altre que està passat més desapercebut, hem d’entendre que ERC considera que pot triar i substituir de forma arbitrària el personal eventual de l’administració que no entre en els supòsits de personal de confiança?

Seguiré escoltant en Bassas cada matí, esperant que algun dia sigui capaç de mirar-lo i no veure aquesta esquerda que s’ha fet gran en pocs dies...

Hola “farenguis”,

Seguim amb les paraules d'en Jordi, tinc algun mail enderrarit i per tant potser s'acumulen les seves intervencions. Prometo fer-ne de pròpies però de moment m'agrada compartir les seves vivències.

______________________________


La connexió a Internet no dóna per molt, així que intentaré anar-vos contestant (amb alguna que altra censura) en el e-mail col·lectiu.
Algú em preguntava pel temps d’aquí. Es fa clar a les 6 i el sol marxa cap allà les 19. A mesura que avança el dia fa més i més calor, al migdia el sol apreta de debò, si hi hagués una bassa no li faria pas un lleig. Quan marxa al sol et cal un jerseiet i el que es millor, pots dormir abrigat sota una manta.

Això de la missió és com estar en un món dins d’un altre (Etiòpia) i en cap dels 2 és el meu. És com estar en un oasi en mig del desert.

Wukro:
El poble on estic volta els 30.000 habitants, està en una zona semidesertica a gairebé 2.000 metres d’altura. Sols plou una mica ara el Marc-Abril i el Juliol-Agost que és la època de pluges torrencials. El panorama general és “durillo”. Està relativament a prop de la frontera amb Eritrea, país amb qui Etiòpia va estar en guerra del 98 al 2000. Ara estan en una pau vigilada per els cascs blaus de la ONU, són un dels atractius turístics ja us passaré les fotos. Així que de gent uniformada entre militars i policies n’hi ha molts més dels desitjables...algun que altra fa bona cara i et somriu quan et veu passar. La combinació de la passada guerra, la presència militar i la poca productivitat de la terra fan que hi hagi aproximadament uns 500 orfes i 1.000 prostitutes, i la sida i la tuberculosi estiguin forca esteses...

The White Father,s House:

Jo m’estic a una habitació amb lavabo i dutxa d’aigua calenta per mi. Tot un luxe. L’horari ve marcat pels àpats, 7:15 l’esmorzar, les 12:30 el dinar i les 19:15 el sopar. Per sort tenim el cuiner català que fa els menjars variats encara que sense carn’ fan/faig 40 dies seguits de quaresma :) De moment i no crec que canviï, no faig re en concret, segons el dia faig o desfaig. No et demanen re en especial’ tothom fa la seva, o sigui que has de ser tu molts cops qui s,ofereixi i vagi darrera seu perquè t,expliquin o t,ensenyin. Per exemple alguns dies vaig a l’escola que tenen on imparteixen classes a nivell de després de secundària d’agricultura i ramaderia. Allà m’estic passejant i preguntant sobre que fan o deixen de fer o assistint a alguna que classe de pràctiques. Altres dies t,avisen que van a visitar algú o alguna cosa relacionada amb les coses que fan’ com l’hospital’ una muntanya on estan fent un projecte de reforestació, cases de orfes, una esplanada on estan començant a fer compostatge... D’altres dies m’he dedicat a sortir d’excursió a visitar pel meu compte el poble i les rodalies. Un dia vaig descobrir on era la biblioteca, en acostar-me van convidar-me a entrar, i tot fent una vista vaig descobrir un conjunt de llibres amb castellà que els havia donat el govern cubà fa anys. Tot sortint de la biblioteca vaig conèixer en Harxum’ un noi etíop que està esperant començar la universitat, amb ell he anat a visitar un parell de llocs de per aquí. També he tingut temps per fer d’ajudant de cuina, especialitat postres, pastissos de pa de pessic i coques, i d’estampador de samarretes.