divendres, 26 de maig del 2006

Els empresaris han començat la campanya.

Aquest matí el President del cercle d’economia, Jose Manuel Lara, ha començat la seva campanya electoral. Atacant la tasca del govern i demanat al president que no reediti el pacte de govern catalanista i d’esquerres, és a dir el pacte del Tinell.

La veritat és que els empresaris, des de diferents patronals,si fem memòria ja varen fer els possibles per evitar el pacte de PSC-ERC-ICV amb declaracions diverses i pressions públiques perquè el PSC pactes amb CIU o CIU amb ERC, la veritat és que el que els feia més pànic era que els comunistes, els “rojos” estigués al govern.

I de fet no m’estranya ja que , tot i el soroll, l’acció de govern, sobretot des de les àrees que dirigeix ICV s’ha destacat per fer complir als empresaris la seva responsabilitat social i mediambiental, cal dir que segurament hi ha empresaris que ja les compleixen, i que això evidentment va a costa dels beneficis empresarials. Un exemple que ens pot quedar lluny, REPSOL està disposada a negociar amb el govern Bolivia perquè creu que encara els podria quedar marge de Benefici.

Podríem fer una llista de lleis, decrets i accions de govern que els han limitat els seus marges de benefici, en citaré alguns: la proposta de llei d’habitatge que incideix en l’especulació, les mesures de control de l’impacte ambiental de projectes urbanístics o empresarials, la protecció del sistema costaner, o podem citar alguns plans polèmics en el si del govern en que ICV ha mantingut diferències per criteris de sostenibilitat (el pla de l’energia o el d’infraestructures).

La veritat és que aquests amb la connivència de sectors polítics i d’alguns mitjans de comunicació han mantingut un pressing sobre companys d’ICV, sobretot sobre el Salvador Milà que probablement varen ser un dels motius que va portar a Maragall a destituir-lo.

La veritat és que en aquests quasi tres anys de govern cada cop que he sentit als poders econòmics xisclar, ells directament o a través dels semàfors vermell al Salvador ha estat una garantia que les coses es feien bé. Ells han seguit tenint beneficis, es evident segueixen invertint, però els han vist retallat i s’han vist obligats a assumir part de les seves responsabilitats.

Només per això cal reeditar aquest tripartit, sempre i quant variïn algunes condicions que evitin el soroll, que no el diàleg i la discrepància.

dimarts, 23 de maig del 2006

Pluralitat, professionalitat i participació

Hi ha dies que en el teu entorn passen dues coses, suposadament inconnexes, sense relació aparent però que de cop tu mateix o algú et fa veure que no estan tan desvinculades com pot passar a primer cop d’ull. Això em va passar la setmana passada amb dues notícies que apareixen en diferents mitjans.

Per una banda tenim el dia 15 un post retirat del bloc de noves generacions a Mataró aquest post, que va ser retirat a les poques hores de penjar-lo, era ofensiu i insultant vers una persona en concret ( a qui se li adreçaven adjectius com “pamplinera enajenada”, “doña isabelita la lista”, “ejemplo de … estupidez y giliprogresismo”) i alhora feia referències en certa mesura racistes o sexistes (noteu la fina ironia)

Per altra banda crec que va ser el dia 18 apareix la campanya de participació a la nova radio municipal en la qual se’ns convida a tots els ciutadans i ciutadanes a agafar el micròfon d’aquesta ràdio. Des del meu punt de vista aquest és un model enganyós de participació, ja que si que en primer moment hi ha la bona intenció d’oferir la porta oberta de la ràdio, però entenc que aquesta no és la forma ideal ja que cal garantir un model de ràdio de qualitat on tothom tingui espai per explicar la seva activitat i les seves idees però que aquesta funcioni amb un criteri periodístic i amb el rigor professional. Molts de cop es diu que millor prevenir que curar… i aquest n’és un bon exemple.

És aquí on es dona la paradoxa que dues notícies tant diferent es troben, que passarà quan es doni veu lliure a algú i des de la veu de la institució es diguin coses similars a les del post de la primera notícia, haurem de córrer a demanar disculpes?

Crec que els mitjans de comunicació locals ens han donat exemples clars del que vol dir la participació en els mitjans de comunicació, l’Espertac Peran, l’Oriol Burgada o la Gisela ens han demostrat, en els seus programes a TVM, com es pot donar espai i veu a tothom garantint la proximitat, la pluralitat i la participació sense la necessitats de córrer el risc de l’insult, d’haver de demanar disculpes, de la demagògia com altres cops hem vist al voltant del blog i perquè no en alguns programes de mitjans locals.

Alguns ja m’heu dit que es pot establir un contracte amb el col·laborador en que es compromet a complir certs criteris o requisits, tot i això prefereixo agafar un autobús que tingui com a conductor un professional... Perquè sota aquest model, i si voleu em podeu demanar simplista, quin argument hi haurà per negar una hora de programació a ICV, per no dir qualsevol altre persona o organització, si algun dia la demanem?

dilluns, 22 de maig del 2006

Alliberament i retorn

Dissabte vaig alliberar-me, és cert vaig treure’m de sobre la rèmora que no em permetia retrobar-me amb el meu blog, i en certa mesura amb algunes de les persones que ens trobem entre aquestes xarxes elèctriques.

La veritat és que ja feia uns dies que les meves nits i les estones lliures havien agafat el pes de 25 grillons, els 25 temes que m’havia de preparar per aquest dissabte. Aquells que ho hagueu passat ja sabeu el que suposa si ho vols fer bé molt de temps, si no tens temps has de tenir sort...

El dia abans del dia D, hora H em truca en Moises, ei... que demà toca Antonia Font al clap, m’ho penso i deixo la decisió per l’endemà la veritat és que no se si hauré dormit prou o si la depre m’ho permetrà...

Dissabte a la tarda ja tot ha passat, “alea jacta est” i no hi puc fer-hi res més, la veritat és que no em puc queixar tant l’examen del matí com el de la tarda he tingut proves i temes assolibles, d’aquells que el sentit comú i l’experiència personal i professional són un grau, no espero nota però esperances n’hi ha. L’eufòria m’agafa i som-hi a la nit, pràcticament sense temps de veure ningú ni de descansar... cap al Clap.

Podria enrotllar-me més sobre el que i com va anar des del calid bambu fins l'excitant oh yeah, però la veritat és que en Vern ho diu clarament, ell que hi entent més posa paraules a les sensacions, percepcions i sentiments que els mallorquins ens van fer entrar per les venes, la veritat és que no sé si va ser el cansament acumulat, la tensió retinguda o una que altra woll de més que vaig acabar saltant d’alegria, i desitjant anar a Rússia, oh yeah!!!!