Enric Sòria (Oliva, la Safor 1958)
Aquesta frase que em va arribar de minimalia encerta de ple en resumir pensaments i sentiments que moltes vegades volten pel meu cap. És cert que la satisfacció de sentir-se excepcional mou i impulsa moltes vegades les nostres vides.
Però aquesta excepcionalitat no pot ser impulsada en primera persona. Per mi, la millor vivència és quan els companys et fan sentir la excepcionalitat: quan el retrobament amb algú que fa setmanes que no veus, o que tots dos han passat moments complicats, és fa des del sentiment més pur amb una abraçada d’aquelles que et fan sentir viu i que et fan volar pel aire (com a la peli Odette). I més quan alguns per fer-se sentir excepcionals a si mateixos necessiten o busquen la recerca de les possibles misèries o defectes dels demes.
No paga la pena sentir-se excepcional si això vol dir que ens hi sentim a costa del despreci cap els altres. Massa vegades observem com la gent viu la seva excepcionalitat contrastada amb la resta de gent. És a dir com per sentir-se excepcional necessitem demostrar i ressaltar les suposades debilitats dels que els envolten. La seva forma de sentir-se excepcional és com la d’aquell branquilló que per poder-se veure necessita que tallin (o tallar) la resta de branques. És molt fàcil sentir-se excepcional en un desert!
Un ha de fer esforços conscients per sentir-se excepcional des de la primera vessant, eludint aquelles formes que impulsen la excepcionalitat des de la negació de l’entorn, sempre que sigui possible.