dijous, 29 de desembre del 2005

Reflexions de festes...

Boicot?
Ahir al vespre vaig veure l’anunci de les campanades de Telecinco i m’ha entrat un gran dubte, és casualitat o un boicot amagat? El cas és que ho anuncien dient que aquesta any les campanades ho celebraran amb Sidra i hi posen diversos arguments, l’Alonso, el 25 aniversari dels premis príncep d’Asturies, i no se si alguna cosa més. Potser estic susceptible però amb el context d’un injust boicot em sembla poc correcte, de forma conscient o inconscient potencien i fomenten aquest boicot.
Entenc que davant d’un acte d’irresponsabilitat que ningú acaba de firmar i que només fomenta el trencament i la discòrdia els mitjans de comunicació, com han fet alguns polítics o personatges públics haurien de fer-ne una crítica clara, evitar el foment del boicot i fer accions de discriminació positiva... però massa sovint em sorprenen en anuncis o series comentaris com aquest que només tiren benzina al foc, una llàstima després ens demanen que siguem políticament correctes!

Imatge vs paraules
Quan una imatge és bona li sobren les paraules, només un agraïment a la gent de Vilassar de Mar que ha fet una campanya que expressa el sentiment compartit per molts durant les festes de Nadal. Però com deia abans millor la imatge:

QUE NO ET CONSUMEIXIN

PENSA ABANS DE COMPRAR

Gaudir de l'espectacle!


Rodó

Fa uns dies vaig anar a veure el Circ Cric, i al tornar volia explicar-ho al blog... però el temps va refredar les paraules i com molts altres temes ha quedat a la carpeta de l’ordinador (dues frases al word i alguna foto il·lustrativa) no vull recuperar-ho però si comentar una sensació. Aquell Circ Cric del 2005 a Cerdanyola del Vallès no són els mateixos que el 2003 (?) a Mataró... en certa mesura han perdut, des del meu punt de vista, espectacularitat i màgia tot i que no puc dir que no sigui un espectacle atractiu.
Fa uns dies la Cristina em recomanava per dues vegades que anés a veure el circ d’hivern de l’ateneu de 9 barris, un espectacle Rodó, i no només perquè es tituli així, o perquè els elements circulars fan presència constant a l’escena (esferes, pilotes, pista, forats, boles de neu, volves de neu...) sinó perquè és un espectacle rodó, complert.

Des de la senzillesa de l’espai i dels recursos, des de la simplicitat del gest i de l’expressió, i amb la relació atzarosa i astracanada (com diuen ells a la tarja) dels diferents personatges que es relacionen en aquell espai rodo generen un clima de complicitat amb els espectadors de totes les edats que ens fan passejar per lo poètic, pel riure, per la sorpresa, per l’espectacularitat, per la dansa... sense parar entrellaçant i posant en escena diferents històries al mateix temps i fent que sembli que el temps no pasi ni pels adults, ni pels més petits, la meva filla de tres anys s’ha passat 80 minuts captivada, amb la boca oberta i pràcticament sense articular cap paraula...

Per acabar, tali com em va dir algú fa uns dies no ens podem guardar per nosaltres les coses i menys si aquesta ens l’ha donat un altre, per tant us faig arribar els consells de la cristina, amplificats (si és possible) per la meva modesta opinió, si voleu gaudir-los correu que el dia 8 de gener tanquen la paradeta, els podreu trobar a l’ateneu de 9 barris.

Match point

Torno als orígens del bloc i vull comentar, breument, una peli. Això no vol dir que des del setembre no hagi tornat al cine (un Harry potter proper al llibre, unes històries de Narmia de conte, a part d’alguna més infantil) o alguna pel dvd (desaconsello el puente de Sant Luís Rey, lenta i carregosa) però ahir vaig anar a veure la menys humorística de les històries d’en Woody, tot i això una historia interessant, complerta i ben treballada.

Interessant el dubte que et genera, és evident que la sort té un pes en la vida de tots però el personatge de la pel·lícula té bona o mala sort? Jo crec que aquest tenista gris (tècnicament complert, amb autocontrol, però sense el punt de genialitat dels mestres) passa per la seva vida com per les pistes de tenis, de forma calculada, construint acuradament una presó, de plata però presó, i que com quan jugava a tenis no sap aprofitar la jugada genial que li posa en safata l’Scarlett i trenca el joc en la última pilota... a més té la mala sort que la pilota que el podria portar a la presó real (però l’allunyaria d’una vida que no l’omple) toca a la xarxa i cau en el seu propi camp tirant la clau de la seva presó de plata al fons del riu.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Quan dos ha de seguir sent dos


El pessebre

Com cada any en aquestes dates ha sorgit en mitjans de comunicació, en reunions, en sobre taules el debat sobre el pessebre, fer-lo no fer-lo i sobretot on fer-lo. En aquest cas hi ha dos moments de debat un es particular, fem pessebre a casa o no? Discussió que pertany a la Núria i a mi i a la que s’hi incorporaran en Pere i l’Aina quan la raó els hi doni arguments...

L’altre és quan discutim (ja fa dos anys) sobre la idoneïtat del pessebre de la casa gran. I m’adono que solem caure, per mi, en un fals debat. És cert que el pessebre és un element cultural, que s’ha anat trametent al llarg dels anys de pares a fills, però més enllà d’aquest valor el pessebre és un element de transmissió de creences i ideologia religiosa. Per mi aquest és el seu primer valor i l’element cultural és secundari. Un exemple, o un detall, en aquest pessebre no hi ha caganer que d’alguna forma és la imatge pagana de l pessebre però alhora és una imatge típica i tradicional del pessebre català. Per tant una primera reivindicació si el pessebre és un element cultural i tradicional posem-hi aquesta figura típica catalana.

Per altra banda no discutiré quan està en llocs privats o en el carrer, és evident que l’expressió religiosa de les festes en la intimitat és plenament lògica i alhora l’expressió pública de les creences és un símptoma de maduresa social i da capacitat de respecte i de convivència. Per mi el debat real és el de la representació d’aquestes en un espai simbòlic com és la casa gran. Entenc que l’ajuntament i les diferents representacions del poder públic i del govern han de ser expressió dels principals valors que el constitueixen i que solen estar definits en constitucions i estatuts, la nació, la llengua, la bandera en aquest cas l’aconfessionalitat que tot i no ser la laïcitat que molts voldríem com a mínim obliga a no prendre partit per una confessió religiosa, un crucifix i una bíblia en el jurament d’un ministre o un pessebre dins de l’ajuntament vincula de forma directa estat i església per molt que ho vestim de llegat cultural o tradicional. Per tant una
segona reivindicació, no tornem a fer pessebre dins de la casa gran.


L’IVA

El principi públic diu que tots som iguals davant de la llei i per tant també en temes fiscals, però a l’hora de la veritat ha de venir la comissió europea i demanar-nos que revisem els acords que permeten a l’església no pagar IVA. I no només hauria de revisar aquest concepte sinó que podríem parlar de l’ibi, de les taxes d’obres i de la pràctica totalitat dels impostos. Jo també per la meva tasca social (molts anys de dedicació a l’educació en el lleure) em demanaré una exempció total d’impostos.

Ara ja podeu dir-me demagog, però la realitat és que el concordat permet a l’església no pagar impostos suposadament per la seva tasca evangèlica, social i educativa. La realitat és que aquesta exempció va més enllà i no es pagaven impostos per l’activitat econòmica generada en els baixos de l’escola pia (que te que veure això amb l’activitat educativa) i en canvi altres entitats privades dedicades a objectius similars (igualment lloables) pagen “religiosament”els seus impostos . Una pregunta oberta...quina diferència hi ha?


L’anècdota
Fa uns dies al baixar al quiosc els vaig preguntar, irònicament, si havíem tornat uns anys enrere. Tots els mitjans tenien en portada la mateixa imatge... i això no deixaria de ser una anècdota, cert, una imatge que ens ha fet somriure a tots i que en un altre temps ens hagués recordat la vinculació entre dos poders església i policia. Però en el fons m’obria un interrogant més...que hi havia de noticia en la imatge i una ultima reivindicació als nostres mitjans de comunicació siusplau no feu notícia del que no té valor informatiu.

Europa: Europeisme versus associació de Nacions.

Vinc d’escoltar en Raül Romeva parlant a Premià de mar de cap on va Europa, i la veritat és que m’ha reconciliat amb la política europea. Venint d’uns dies de mercadeig governamental amb els pressupostos, de veure que el que és important d’aquestes reunions és el que et pots endur pel teu país.

I sentir a algú que, tot i ser minoritari no està sol, que defensa fer un pas més i construir conjuntament una Europa que vagi més enllà de les associacions d’estats i del mercat comú que arrisqui en una estructura més transparent i democràtica i que aposti pel parlament europeu com a legislatiu i en un govern europeu com a executiu que no estigui definit per les reunions de caps d’estat. En definitiva un discurs que li doni un valor polític, democràtic i participatiu... en definitiva algú que sap que per construir cal ser capaç de mirar més enllà de les pròpies fronteres.

divendres, 16 de desembre del 2005

Reptes encadenats,

Encadenant “memes” m’ha arribat el repte de comentar la notícia de l’any i de passar el repte a cinc bloggers més…

De moment em dono uns dies per reflexionar sobre quina crec que és la notícia de l’any, primer perquè com diu en Miguel hi ha coses que encara estan per passar, segon perque depèn molt de quin eix faig servir em surten notícies molt diferents, si m’ho miro amb les meves ulleres, amb les de mataroní, amb les comarcals, amb les d’educador, amb les de polític, amb les de la laïcitat, amb les de iniciativa…

Per tant us demano uns dies… però com que aquest tema correra I no vull que em prenguin bloggeros… llenço el repte a cinc més:

Oriol Burgada

Angel Pagès

Marius Garcia

Eloi Aymerich

El cinquè o cinquena me’l reservo per si s’incorpora qui alguns sabem….

dimecres, 7 de desembre del 2005

Benvinguda!

Toni, ho he dit al teu blog, però no puc deixar de fer-ho des d’aquí... benvingut al que alguns diuen la Bloosfera! Seguiré amb atenció els teus comentaris que tindran, evidentment un vessant verd, un de roig i un de violeta, que faran sortir l’ànima d’historiador que lluita entre la de polític i la de currante.

Però sobretot podré trobar-hi els teus amics sahrauís, el color de la sorra del desert, l'emprenyada per una situació injusta, la reivindicació de la capacitat de decidir lliurament el destí de les persones i dels col·lectius,en definitiva un poble, una cultura i un paisatge que et captiva.

Els que ho vulgueu copsar el trobareu al blog per l’esquerra. per la llibertat dels sahrauís

La crispació, la demagògia i la mentida


Masses vegades hem de sentir estorats els talls de veu d’alguna ràdio, o ens sorprenen alguns articles de mitjans nacionals que es dediquen a ser llavor de crispació, que desprès reguem amb gotes de demagògia i que fan créixer lentament fins a formar grans mentides.

Moltes vegades veiem reaccions entre els benintencionats catalans que amb la rauxa no mesuren quin impacte tenen els seus gestos, no s’adonen que tiren benzina al foc, no veuen que es posen al mateix nivell, no entenen que atien els comentaris de crispació, cal reaccionar amb més intel·ligència que ells i respondre’ls sense fer-los créixer en el seu ego i en el seu to.

diumenge, 4 de desembre del 2005

Obsessions (II), rutines i manies diàries:

El matí, desprès d’obrir els ulls i mandrejar, desprès d’escoltar quatre paraules d’actualitat d’en Bassas, desprès de passar per les naturals rutines matutines que em transformen d’os roncador a homínid de carrer, desprès de tot això em sorprenc amb un gest maniàtic que solc repetir diàriament...

Obro l’armari on hi ha les tasses, agafo la primera que trobo la miro, i agafo la que hi ha al darrera... No és un gest racional, senzillament n’hi ha una o dues que utilitzo sistemàticament, sense un motiu concret, és un fet que repeteixo amb moltes altres coses..

Les culleres de postres de la meva mare, n’hi ha dues que rebutjo sistemàticament o quan fa pocs dies estava jugant a paddel amb uns amics intentava sacar amb la pilota que m’havia anat bé en l’anterior punt, a quan abans d’anar a algun debat necessito sopar i xerrar amb en Jordi, o quan aixeco el coixí de certes cadires...I així podria anar posant més i més petites manies...

De tant en tant els diaris esportius ens parles de les manies o rituals d’alguns jugadors per que tinguin sort en un partit i solia pensar que eren petites tonteries que no tenien sentit. Però llavors em paro a pensar en les petites coses irracionals, maniàtiques i a vegades rituals que he fet en els últims dies i veig que segurament tots ens acompanyem de les nostres accions reiteratives, potser per cridar la bona sort, potser per repetir sensacions, o potser només perquè són això manies!

A vegades tinc la temptació de descobrir les manies dels altres, una camisa vermella que es repeteix en alguns moments concrets, seure sempre a aquella cadira, tirar mig sobre de sucre al cafè, i així moltes més que podríem anar citant... però alhora tinc la sensació que al fer-ho vulnero una part intima de cadascú, aquella intimitat que a vegades no coneixem ni nosaltres mateixos.

diumenge, 27 de novembre del 2005

Espais (I), Parpers, Valldeoriolf…

Aquest matí, cotxe carregat, sortida amb altres pares de l’escola que desesperadament cerquem casa per celebrar el cap d’any... evidentment ens despertem tard, però quelcom trobarem!

Conduint arribem a Parpers, el túnel evidentment, sembla que entre tots haguem oblidat les corbes, els marejos, el jabalí de oro (si no em falla el cap), la benzina... l’olor d’aigua salada al passar de llarg la collada i moltes altres coses que amb el estimat R-12 familiar de color verd, carregat amb els pares i les meves tres germanes (sis persones si no ens acompanyava ningú més, si ens veies ara la Tura!) enfilàvem el camí cap a Moià o a la tornada que volia dir que si no queia algun mareig més amb mitja hora arribàvem a casa. Però ara és molt diferent, 10-15 minuts i ja estem pràcticament a Granollers.

Avui hem arribat al túnel i poc abans de sortir noto les ànsies per veure la llum, el cel i per retrobar-me amb el paisatge d’universitari, aquell en que amb el Ford fiesta d’en Joan o amb el meu R-5 (igual de destartalats) trèiem el cap per l’ull del túnel i primer de tot ens trobàvem amb sorpreses, sobretot al hivern, els laterals glaçats, la boira o alguna vegada la neu ens acompanyava, millorant i donant misteri a un paisatge prou maltractat per les persones, desprès observàvem el Montseny a la nostra dreta, com observador privilegiat de les diferents ferides que obrim a través del Vallès. Els dies clars, com avui, podíem observar els diferents cims i els diferents colors que omplen les seves vessants barrejant-se com a la paleta del pintor.

Desprès arribàvem a la petita carretera de Valldeoriolf, que uneix Granollers amb la carretera de Vallromanes i que ens permetia arribar a l’A-7 sense pagar cap peatge. Però el que tenia un sentit economicista ens va fer descobrir una carretereta que planeja entre gran arbres centenaris, amb algun tractor avançant-hi lentament o treballant algun dels camps del costat, a vegades la boira, el fred o el plugim em donava la sensació de caminar pel paisatge d’alte muntanya o per una carretereta de Lleida, i ens desplaçava a centenars de kilometres de les zones urbanes que l’envolten. Es un petit oasis rural que ens permetia respirar entre els fums, carreteres, zones industrials i municipis d’alta densitat...

Avui al tornar a passar per enèsima vegada pel túnel he tornat a tenir les ganes d’escapar-me cap a la petita carretera de Valldeoriolf... No se si els que em seguien ho haguessin entès, però estic segur que al parar tots haurien coincidit en el caràcter especial d’aquest espai.

dissabte, 26 de novembre del 2005

Marea verda, roja i violeta!

Fa pocs dies un amic em deia, amb raó, que no quedava gaire bé fer només una entrada `per publicitar dos blocs amics.


Ho sento hi torno a caure, però no em puc estar de donar la benvinguda al Angel Pagès i en Marius Garcia


I mentrestant seguiré mirant l’episodi III… deixo per altres dies fer entrades d’interès real!!!!

dijous, 24 de novembre del 2005

Obsessions (I), ELS SUDOKUS...

És cert he caigut a la Moda... i suposo que no serveis l’excusa de dir que m’hi vaig enganxar des del primer que vaig veure, crec que era al periòdico i que des de llavors no he pogut parar de fer-ne!

Una anècdota, que evidència com n’estic d’enganxat, fa dues nits vaig decidir explicar com i perquè m’atrauen aquests reptes i mentre apuntava idees vaig buscar alguna imatge per fer més visual els comentaris... total que arribo a la web trebejos.net (una de les millors que he trobat) i em vaig quedar pillat quasi dues hores intentant fer el sudoku on línia del dia, us hi heu de donar d’alta però té nivell i pots participar en el ranking..., que per cert no vaig ser capaç de completar-lo...(i no és per posar-me floretes però ha estat el primer dia que he estat incapaç de fer-lo).

Dels Sudokus no entraré en la història, ni en la procedència ho podeu trobar a molts llocs, per exemple a la web citada abans , si que vull comentar dues modalitats interessants:

El Sudoku Samurai, els que compreu el país cada diumenge ja sabeu de que parlo, són cinc sudokus entrellaçats, en certa forma autònoms cada un però que comparteixen un dels quadrants. Aquest provoca que per deduir la posició dels nombres haguem de fer un treball en paral•lel dels 5 sudokus, entretingut i interessant (però agafeu-lo amb temps, no he baixat de 3h per fer-lo!)

El Sumoku, és un sudoku normal però incorpora una variable més al donar (a part d’algun numero) la suma dels diversos nombres adjacents. Per tant a la deducció topogràfica de la posició dels nombres cal incorporar les combinacions de nombres que sumen un resultat concret, “aquí pot anar un nombre que amb el del costat sumi 8” per exemple...apassionant per aquells que els hi agraden les matemàtiques!

Però anem al que deia al principi, que és el que provoca aquesta atracció (almenys a la meva persona). Hi ha diversos elements que els fan interessants:

Repte; suposa un repte complex de resolució, possible si hi esmercem atenció i dedicació.

Maneig de variables, m’atrau aquells problemes que com la vida de cada dia comporta observar diferents factors per a fer possible una solució. Moltes vegades et troben en tenir en compte la columna per resoldre la fila o la interrelació dels diferents quadrants per a ubicar un nombre correctament.

Abstracció, submergir-se en un sudoku suposa, al haver de concentrar l’atenció en la mobilitat dels 81 dígits, i en controlar que no s’escapi cap d’ells de la quadricula, que comporta la desaparició sistemàtica dels objectes i persones que t’envolten. Et trobes tu i els nombres sol, en una baralla per ubicar-lo en el seu propi espai per aconseguir que tot el conjunt sigui harmònic, trobar el lloc on cada nombre juga el seu paper únic i intransferible.

Lògica; un sudoku hi juga només la lògica en les seves diferents opcions de complexitat des de les premisses d’una o dues variables les prediccions, els supòsits múltiples,...

Per mi aquest quatre són els més rellevants, els que em porten al cap d’una estona a tenir la quadricula amb l’engranatge a punt, amb tots al seu lloc jugant el seu paper, recollint el polsim de la goma i els trossets de mina del portamines, amb tots de nombres descartats (ratllats o mig esborrats) al voltant de la quadricula i amb el somriure complaent del qui ha superat, amb cert esforç, un repte més... fins que arribi el següent (“como la vida misma!”)

dilluns, 21 de novembre del 2005

Poca activitat personal, nous blogs

Com molts heu vist, i alguns m’heu comentat, fa dies que estic poc promiscu amb el tema d’escriure i no és que hagi fet el salt al meu bloc com fa el company oriol…

De fet m’ha costat trobar el moment, però torno a estar per aquí…i espero no deixar-te tant de temps en blanc…

Moltes podrien ser les excuses, massa feina, actes d’estatut, els nens… però totes sonarien això, a excuses!!!

En forma de penitència (més dura encara pel qui no creu en deus, ni altres punyeteries…)he anat fent publicitat dels blogs (suposo que em sentia culpable del meu abandonament) per tant de moment us anuncio una incorporació (en Francesc Baselga ), i espero que en tinguem un parell més en dies (alguna pel baix maresme i una altre de BCN city) i comentar-vos que en l’últim Taller d’esquerra Verda (tractava del tema comunicació) varen citar el Maresme com exemple de comarca on prolifera aquest “mitjà de comunicació” ho poso entre cometes perquè entenc que els blogs no es poden posar dins d’aquesta definició.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Alfabetització digital amb + de 60,

Ahir un company d’ICV em va donar una gran alegria, s’ha apuntat a un curs d’informàtica. Ell que amb 60 anys (o més) ha hagut de lluitar contra moltes adversitats, detecta que l’accessibilitat a Internet i als mails per poder seguir fent força i lluita política i fa un gran esforç per seguir canviant el seu entorn...

Avui l’he vist tornant de l’alt maresme i li pregunto... que com ha anat la classe avui, “home, les lletres s’escapen...” i és que aquells que ens varem anar introduint a la informàtica a partir de la ESO se’ns fa tot molt senzill i anem assumint els avenços tecnològics gradualment (i ja no parlo del meu fill que amb 4 anys ja obre, juga i fa anar el ratolí igual que jo) però la realitat és que fer el pas de nou és fer el triple mortal sense xarxa.

Però el teu esforç, Jaume, és molt gran i molt lloable, ...ànims company! Si vareu poder amb el franquisme, podràs amb un ratolí juganer que no es deixa agafar la cua!

dimecres, 26 d’octubre del 2005

MARLANGO

Una troballa, un petit punt de plaer que m’acompanya a la guantera del cotxe. Fa uns dies el vaig agafar, davant la insistència de qui em coneix més bé “segur que t’agradarà, agafa’l...” em deia i es cert, em coneix molt bé i sap com m’agrada aquest tipus de música, que posa notes i sentiments a flor de pell.


No és només que la veu sigui el contrast de colors entre un vermell viu i un blanc pàl•lid de la Leonor Waitling, a qui segueixo des de que la vaig descobrir en una sèrie sobre serveis socials, i he retrobat en algunes pel•lícules (aquelles que he pogut veure entre disney i dream works)


Hi ha músiques que tenen escenografia i aquesta la tinc clara. Nit, més enllà de les 12, c-32 per sobre de la riera d’Argentona, les llums de Mataró i les de l’autopista estan enteranyinades... per una calitja i també un sentiment aquella melangia que ens acompanya a vegades, aquell sentiment trist i gustos, la cantonada on es troben la insatisfacció i la satisfacció.

La música et captiva més si coincideix amb l’exterior i lo interior... i així em vaig tornar a retrobar amb una Leonor diferent, i molt ben acompanyada.

Canvis i correccions,

Després d’un comentari a través del bloc d’en Ramon, he decidit provar de fer un canvi, he obert els comentaris a tothom (donat que l’altre opció és obrir a usuaris del blogger). Però la concepció és la mateixa.... per tant aviso ja abans que algú em titlli de censor, eliminaré sistemàticament els comentaris que no vinguin signats, els defensors de la llibertat d’expressió han d’anar a cara descoberta.

diumenge, 16 d’octubre del 2005

Pantalla en blanc...

Fa dies que no escric el blog, i no vol dir que no escrigui. Tinc cinc o sis temes començats, esbossats o redactats mentalment. Algun d’ells he arribat a posar-los negre sobre blanc.

Tot i això no hi ha manera, hi ha dos grans limitacions una el temps. Allò que tots et pregunten quan saps que fas un blog, d’on treus el temps? Doncs d’on puc, és a dir de la mateixa manera que els altres ho treuen per llegir, anar al cine, escoltar música o veure la tele. Aquesta primera limitació suposa el que és evident, quan et ve al cap les reflexions i les vas desfilant, com quan arreglava els cabdells de llana de la meva iaia, no sol ser normalment quan estic davant l’ordinador en el meu lleure, sol passar-me molt conduint, o al parc amb els nens, o fent una birra amb uns amics, o quan poso la radio al anar a dormir, o quan en una reunió les paraules es fusionen amb les idees i sents i et sents.

L’altra situació o limitació és la contraria, quan tinc l’estona molt sovint els diumenges, o altres dies, a la mitjanit, llavors la meva ment s’emboira i les reflexions sobre els temes apuntats es queden allà dins, no sorgeixen, no emanen, no volen expressar amb claredat aquelles idees que fa poques hores o dies estaven aquí. I llavors el meu cap i les meves idees juguen a fet i amagar, s’amaguen entre les imatges i els records i em deixen amb les ganes de expressar el que penso...

Desconnecto Internet, apago l’ordinador i vaig a dormir, i al cap d’unes hores aquestes idees tornen a aparèixer burletes, juganeres, mostrant-se impúdiques un altre cop per amagar-se quan entri al blog...

Deu ser això la por al paper en blanc?

dissabte, 1 d’octubre del 2005

Per fi, tenim estatut!

Desprès de tres dies intensos, no vull ser excesivament pesat… però si que vull repassar tres o quatre aspectes d’aquest dos últims i accelerats dies.

Laïcitat

Dimecres anava a dormir amb una alegria, ho apuntava al propi blog, l’ensenyamnet públic era laic! Dijous al migdia comença el moviment, la quiteria em truca, has sentit notícies de l’estatut i m’encén les alarmes en Duran s’enroca i no aprovarà l’estatut si es manté el terme laic per l’ensenyament... ens comencem a moure, trucades a gent de la lliga per la laïcitat, arriba el primer mail (durant la tarda em van arribar 4 o 5 més) a mitja tarda el puc reenviar els grups del tripartit “Escola Pública laica, no perdem el tren de l’estatut”, converses amb amics i gent propera a moviments laics m’ho confirmen CIU està per treure el terme (sembla que més Unió que Convergència, segurament amb forces discussions internes), i hi ha por que ERC i PSC no ho mantinguin en ares a un pacte sobre finançament, sembla que els meus (amb veu de Bosch, Boada i Camats) és mantenen ferms i forçaran per evitar perdre-la!

Arriba la nit, desprès d’una tarda que per temes personals no em permet fer seguiment del ple (no m’he perdut res, està suspès), i les bones notícies arriben “tenim estatut” sms de la Quiteria, les notícies de Catalunya informació ho confirmen, “tenim estatut, amb laïcitat” sms de la dolors que em tranquil·litza. Quan puc entro a la web de notícies de la vanguardia i veig el redactat que sembla definitiu!!!! El llegeixo diverses vegades i encara no el puc entendre, tot i que és pot interpretar que la religió haurà d’estar fora de currículum i d’horari, un pas petit, però un avenç.

Fa uns dies un amic em deia, ”el vaticà està preocupat ja que veu Espanya com la punta de llança de la laïcitat en terres iberoamericanes”. Després del que ha passat avui no li podré dir mai més exagerat!

Coincidències en imatges

Espero ser més breu a partir d’aquí, sembla que després de la demostrada capacitat per trobar un gran pacte al parlament, els catalans seguirem donant mostres de coincidir en altres coses. Aquest vespre he fet un tradicional passeig per blogs amics i he trobat curiós la coincidència d’imatge (o casi) de la seva ultima entrada... mireu sinó en Miguel , Jordi,Ramon, Joan,...no serem menys:

Oasis català

Un cop més es demostra la capacitat de diàleg entre els polítics catalans, el saber fer i el construir en el +,+. És a dir el consens en un text que suposa que tots renuncien a quelcom per assolir un bé comú. Un exemple de com ha quedat aquest estatut, tenia una juguesca sobre el bon port d’aquest debat amb una amiga de CIU, som incapaços de posar-nos d’acord amb qui paga el sopar (o remena la xocolata) donat que tots dos tenim la sensació d’haver guanyat...

Parlo d’oasis perquè tot i la tensió d’aquest tres dies, la imatge ha estat sempre de respectar la resta de polítics, d’escoltar, i de no cridar ni insultar... no he estat al congrés espanyol, però els que si que hi han estat diuen que el que és veu per la tele és una petita part del que hi passa, mòbils, xerreres, insults i crits... no m’estranya el “Vayase a la Mierda” del Labordeta

L’estatut està al carrer

Una gran sensació, aquest tres dies han servit per resituar, per fi, el debat al carrer. Tot el mal aconseguit per les picabaralles entre polítics, tot el debat cap a la galeria, o diàleg utilitzant els mitjans havien deixat amb una apatia enorme la gran majoria de ciutadans i ciutadanes... a mí que m’agrada molt la política m’havia arribat a cansar.

Dijous i divendres la gent n’ha tornat a parlar i es nota certa motivació al voltant, converses amb amics, pares d’escola que ho comenten al anar a buscar els nens, xerrada amb companys de feina... A veure si som capaços de mantenir aquest interès.

Un epíleg

Ens toca entre tots dues accions de responsabilitat, una al govern (en Saura, i la resta de consellers ja s’hi ha posat) per aplicar pedagogia interna i externa, per mantenir l’interés i per no cansar més amb debats mediàtics estèrils. És a dir explicar, fer entenedor i païble el text.

Una de personal, cal que tots fem un esforç per llegir el text definitiu o com a mínim resums i relectures de confiança. Per tal de conèixer una mica un dels texts legals més importants per als catalans i catalanes... primera ajuda... a el text de l’estatut

dimecres, 28 de setembre del 2005

L’estatut més aprop?

Primer dia del debat de l’estatut i primers tres grans reptes superats:

Art 1. Catalunya és una nació

Aprovat amb escreix, tot i les veus discordants del PP, ja podem dir amb veu alta allò que tots teníem clar als cafès, a casa i a al carrer. I ens permetrà sentir-nos més reconeguts col·lectivament, és important com un marc de reconeixement de la nostra història, de la nostra cultura i de les nostres tradicions. A partir d’aquí hem de poder construir entre tots una societat més justa, més social, més solidària... Ens posa un marc i ara toca posar l’accent en allò que ens ha d’interessar fer política, fer un estatut, pels ciutadans i ciutadanes i aquí tenim els dos grans reptes superats...

Per cert recullo i signo les paraules d’en Joan Boada a la tribuna, definir la nostra terra com a nació no comporta la prohibició de sentir-se espanyol, però com a mínim permeti’ns sentir-nos catalans als que ens hi sentim

Títol II, drets, deures i principis rectors

Aquest és, per mi, el gran repte! És a dir un capítol sencer que emmarca els drets de les persones i per tant limitarà l’acció política dels governs, i situa el poder polítics en els ciutadans. Aquest gran capítol situa i actualitza els drets de les persones i permetrà als governs legislar per fer un avenç social, és en aquest capítol en que es dona resposta a la gran pregunta de tots els ciutadans i ciutadanes, “perquè en servirà en el meu dia a dia aquest estatut?” Algun exemple:

Art. 19.Drets de les dones; parla del dret al propi cos (no recordo redactat exacte) fet que permetrà legislar en nous supòsits de l’avortament.

Art 20. Dret a morir amb dignitat, ens suposarà finalitzar dignament la nostra vida

Art... (no recordo nombre), dret a l’amancipació dels joves... obliga a l’estat a treballar per permetre aquest fet, és a dir a fer una legislació laboral adequada, a fer política d’habitatge, a fer polítiques de formació professional...

I per acabar s’hi estableixen mecanismes de garantia que eviten que aquest títol sigui un brindis al sol, amb el consell de garanties i la sala de garanties estatutaries del Tribunal superior de justícia de Catalunya.

Art 21, l’educació pública laica

No diu més que una cosa que hauria de ser així, la constitució ho defineix vagament, però és propi d’un estat de dret separar estat de religió. El cito especialment perquè hem patit perquè s’aprovés, ha estat moneda de canvi fins a ultima hora per part del PSC, i ERC no s’ha definit clarament fins avui (mireu el pais del diumenge).

Personalment crec que l’escola, almenys la pública, no ha de ser un espai de catequesis o adoctrinament religiós (sigui de la que sigui) i que hem de començar a treure la religió dels horaris i dels currículums de l’escola. Aquest fet ha estat cavall de batalla del col·lectiu d’educadors d’escola pública i la legislació actual és prou ambigua per dificultar un fet natural...la divisió de poders. Conscientment no he parlat d’eliminar-ho dels centres escolars ni de no donar història de les religions, cultura i tradicions...aquest és un debat posterior, fem les coses pas a pas...

Una satisfacció personal

Aquest matí, tot i que ha estat a ultima hora, he pogut assistir al ple (un moment polític històric). Captar el bullici, el moviment dels polítics, les converses d’última hora, les corredisses del periodistes, els nervis del portaveu al despatx del Grup, el cigarret relaxant d’una diputada... un moment curt (ja us dic que he arribat al debat de l’esmena a la totalitat del PP) però d’intensitat. Aconsellable pels que els hi agrada la política i fins i tot per aquells que en reneguen...

I divendres tornem-hi, a veure com s’aprova l’estatut (lapideu-me per optimista), a copsar el discurs (el gir) de CIU a última hora i a celebrar un nou text que ens permetrà avançar com a país.

Per cert estic escrivint aquestes ratlles escoltant el pantalla oberta dels “savis” i trobo molt encertats els comentaris d’en Toni Segarra,sobre que estem fent les normes de joc, ja demanarem que el davanter faci els gols! I l’altre comentari sobre que la política és construir i avançar pas a pas...

dimarts, 27 de setembre del 2005

Jornada de l’Alzheimer, l’estirament d’un euro

Aquest dissabte l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Barcelona, a través de la seva delegació al maresme va organitzar una jornada de sensibilització i recollida de fons per l’entitat.

Més enllà de l’activitat que és dugués a terme, sigui en forma de recol·lecta amb guardioles, venta de coques, flors, objectes d’antiquaris, llibres, tómbola o venta de polseres cal fer referència a allò que és més important el servei dels diners recollits, molts de cops la gent que fa el gest de posar un euro dins la guardiola acaba desconeixent l’ús real d’aquesta moneda. Ja que molts de cops ens aturem a la tómbola o comprem una coca sense aturar-nos a la parada més important, aquella en que ens poden informar del que fa l’entitat i que sol quedar amagada entre un quadre i una flor...

Aquells que hem tingut la malaltia a prop, veiem el dur que és per la família, com la persona que més ha estimat al malalt està al seu costat desgastant-se, donant-se, oferint-se per una persona que va apagant-se lentament, com aquell que agafa el vaixell i va veient lentament com la seva terra, la seva gent, la seva casa, els objectes impregnats de records i sentiments van allunyant-se lentament i és queden irremediablement en una platja que no tornarem a veure.

Aquest procés viscut molt en primera persona per l’esposa, el marit o algun fill o filla va minant lentament els fonaments del cuidador i fa imprescindible que algú l’agafi de la mà i li doni moments de respir i recursos per al seu acompanyament.

I aquesta és la tasca que fa l’associació de familiars, aquesta associació estira al màxim l’euro posat a la guardiola. Si us apropeu a la seu de l’entitat podreu observar com ho fan amb la seva febril activitat que va des de la més nova unitat de respir, encertat nom ja que és el que obtenen els cuidadors, els grups d’ajuda mútua, el material de lloguer (grues, cadires per dutxa, llits adaptats) que faciliten la vida del malalt i del cuidador, formació, atenció psicològica... Un euro ben utilitzat!

dimarts, 20 de setembre del 2005

Els estudis evidents

Vaig avisar que aquest tema sortiria un dia o un altre…i avui a les notícies de Tele 5 n’han donat una de gorda, un estudi comprova que el menjar xiclets o caramels evita els accidents de circulació

Davant d’aquesta afirmació se’m obren dos qüestions, per una banda com és que es plantegen hipòtesis de treball d’aquest calat. Gran tema d’estudi, dins d’aquest àmbit podríem situar moltes hipòtesis similars, portar una llauna de cola al cotxe evita accidents, moure les cames, cantar, fins i tot parlar pel telèfon, a més podem afegir una conclusió: Ara ja sabem perquè ens burxem el nas quan estem al volant, ho fem per evitar un accident.

Per altra banda una altre qüestió, perquè gastem recursos (no cal parlar de diners) en qüestions que qualsevol pot constatar amb la pràctica. De fet el reportatge de la tele ho deixava clar, en ell alguns conductors donaven l’evident resposta a la hipòtesis el masticar evita adormir-nos!

I és cert, constantment les notícies ens parlen d’estudis, alguns finançats amb mitjans públics, que plantegen hipòtesis evidents amb concussions lògiques. És a dir estudis que dient-ho d’alguna forma plantegen preguntes de cada dia amb respostes que podem donar qualsevol. I és una llàstima perquè aquests estudis “ridiculitzen” una eina de treball interessant per a tots i totes.

Mentre escrivia volia recordar altres estudis similars i la meva memòria falla, us demano ajuda... recordeu estudis similars, d’aquells que al comentar-los amb companys ens fan passar una bona estona ?

dimarts, 13 de setembre del 2005

La perversió del sistema…

Avui m’he trobat a un amic, en Raul, m’ha dit que ha vist el meu blog i que potser de tant en tant hi faria un cop d’ull i fins i tot un comentari. He agraït el comentari, anima a escriure de tant en tant, ara l’he hagut d’avisar en el meu blog per fer comentaris cal donar-se d’alta com usuari de blogspot (un tràmit com qualsevol altre) i és una acció a consciència.

Utilitzo constantment internet, em serveix com element d’informació, de debat, de treball, de lleure, de comunicació, de participació, per comprar, per viatjar,... és a dir comença a ser un element imprescindible en el meu dia a dia. Tot i això com tot sistema té els seus defectes, costa corroborar les informacions, cerques quelcom i pots trobar-te amb webs no firmades que no pots saber d’on treuen la seva informació. Passeges per webs que permeten els fòrums oberts sense control, i no hem refereixo a censura, que eviti l’insult, la demagògia, la falsedat o la difamació. He arribat a veure webs de reconegut prestigi que basen les seves informacions en webs anònimes de dubtosa contrastació de la informació, iniciant articles dient segons publicava ahir la web.... a Canet hi ha embolic polític X.


És a dir estem davant d’un mitjà que si no hi ha primer un ús responsable, és a dir a consciència de no penjar informació corroborada, veraç, no demagògica i respectuosa amb la resta, i segon una administració ràpida que eviti aquests elements estarem matant el mitjà.

Un element interessant i preocupant és l’anonimat, interessant i positiu si és responsable aplicant criteris de respecte i d’informació contrastada .I preocupant i negatiu quan és fa servir per tirar la pedra i amagar-se, per insultar, per crear zitzània a organitzacions, famílies, amics...Massa vegades m’he trobat amb aquest últim escenari com per no permetre, en el meu cas i responsabilitat, l’anonimat, l’amagar-se en el meu petit espai d’internet.

dissabte, 10 de setembre del 2005

Ateisme, cristianisme i laïcitat…

Aquestes reflexions surgeixen despres de comprovar les reaccions que genera la laicitat en els creients radicals i les defenses que genera en els creients més tolerants (que són molts...). Lo primer ja m'ho esperava, lo segon m'ha sorpres una mica més.

Després de tenir una formació en escola religiosa, i de fer un camí (infància, adolescència i joventut) dins del catolicisme, això vol dir bateig induït, comunió consentida i confirmació a consciència- Aquest procés de vida va evolucionant amb multitud de fets (interns o externs), un es va formant, creix amb el dubte, amb la confrontació de les seves idees amb les de l’entorn, afrontant les pors... i és en aquest procés que la meva concepció de l’esser etern i de la força superior s’esquerda per anar creient més en la força de les persones i en la no necessitat d’aquest Déu.

En aquest camí, que vaig començar dins de la casa de l’església, he anat passat cap al cristianisme no orgànic (sense estructura eclesiàstica), per l’agnosticisme (la no necessitat d’un déu, sense necessitat de negar-lo,fins a situar-me en l’ateisme, és a dir jo (i reitero que parlo en primera persona del singular) no crec amb l’existència d’un déu, ni crec en una vida després de la mort (i per tant en la necessitat de viure aquesta vida d’una forma per poder accedir a un perdó etern), si que és cert que puc compartir i utilitzar conceptes utilitzats pels catòlics. Puc compartir, per exemple, que tenim una anima, la fe en els altres o certs ensenyaments de les escriptures que ens permeten una millor organització social.

Però aquest ateisme pot tenir, també, moltes cares diferents i aquí és on entra un altre valor més important (almenys per mi) i és la laïcitat. És a dir l’acció activa per la construcció col·lectiva d'un espai públic democràtic que ajuda a millorar la convivència entre ciutadans i garantir el respecte per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses personals.

Fa uns dies un company em deia, que hi havia confusió amb els termes i em posava com exemple el fet que una pregunta típica és “ets creient, ateu o laic?” és a dir situant-los els tres en un mateix pla i el que és pitjor en certa mesura en una confrontació, només pots ser una cosa!

Entenc que la laïcitat, no és l’oposició a una creença religiosa sinó la construcció col·lectiva de l ‘espai comú i per tant el respecte i tolerància envers el que creguin els altres. I aquesta construcció col·lectiva, necessita d’una actitud laica de tots els sectors, existeixen cristians laics, musulmans laics, ateus laics,...de la mateixa forma que hi ha cristianisme radical, islamisme radical i ateisme radical, és com un doble vector , i no podrem construir bé aquest estat laic sinó hi ha la participació activa de totes les creences i opcions filosòfiques.

Estic cansat de sentir que la laïcitat no està per sobre de cap religió, i és cert perquè no son elements comparables, la laïcitat ha d’estar dins de cada creença. Els laics, creiem el que creiem, hem de fer pinya comú per construir un estat respectuós i tolerant, no ens deixeu aquesta responsabilitat només als ateus o agnòstics laics.

La veritat és que la nostra història, amb una dictadura nacionalcatòlica per una banda i amb l’assumpció de la bandera de la laïcitat per part d’un sector, no ens posa en un bon marc les reaccions són de confrontació el debat és difícil, les persones reaccionem davant les religions o la laïcitat activa creant un grup d’anticossos, situant-nos tots a la defensiva o fins i tot a l’ofensiva...

Els laics de tots els colors hem de saber fer un esforç per trobar un espai de diàleg comú que ens permeti crear i construir un estat laic de veritat.

dijous, 8 de setembre del 2005

ELS JOCS D’ORDINADOR…

El diumenge a “el pais” hi havia un article sobre els beneficis dels jocs d’ordinador, vaig llegir-lo amb interès donat que comparteixo l’opinió que el titular exposava i com a mestre és un debat que moltes vegades he tingut amb altres mestres o educadors...



Abans d’entrar en els suposats beneficis, i per estalviar opinions contraries abans d’hora, cal esmentar que comparteixo la preocupació pels comportaments additius que pot comportar i per l’excés de violència que poden contenir. Però no més que altres elements que ens envolten, la tele, el cine, el tabac i molts altres elements poden ser igual de nocius. Per tant el primer que hem de tenir en compte és que en l’ús com adults i en l’acompanyament dels infants hem de ser conscients d’aquest perills i saber, i ensenyar a, fer un bon ús d’aquest mitjà.

A partir d’aquí els beneficis que reporten poden ser diversos, millora dels reflexes, capacitats d’ús de certs aparells de control remot ( hi ha estudis que denoten una millor i més ràpida utilització d’aparells d’estereoscòpia), millor percepció de l’espai i identificació d’objectes en entorn de caos, més capacitat de concentració...

També s’ha comprovat, el que molts hem vist en companys, infants i en nosaltres mateixos, que el interès per un joc o un aparell decau en un temps i es resitua en un ús més racional. La novetat ens atrau i captiva a tots, en jocs i en qualsevol cosa de l’entorn... sinó fos així les modes no serien modes. Per cert un altre dia haurem de parlar dels estudis “perogrullos”, d’aquells que preguntant a qualsevol s’arriba al mateix resultat sense necessitat de perdre temps i recursos, però avui no toca! (ui, massa anys de Pujol, perdoneu)

Per acabar per tant una reflexió, no hi ha blanc ni negre, en els jocs d’ordinador i en molt poques coses en aquesta vida... però cal que siguem conscients i responsables en l’ús, acompanyament en el joc, jugar en l’espai comunitari, fer prendre consciencia de la diferència entre virtualitat i realitat...

Els que el pugueu recuperar us aconsello la lectura de l’article, aporta més elements que els que la meva memòria us pot citar.

dilluns, 5 de setembre del 2005

Dear Wendy!


Feia temps que després de veure una pel•lícula no hem quedava assegut esperant que s’encenguin els llums, i no era per descobrir qui ha fet la musica de l’escena x. Ha estat una reacció a la perplexitat em que m’he quedat al final, pensant en si m’ha agradat o no, en el xoc d’utilitzar un context violent per transmetre un missatge interessant.

La veritat és que la pel•lícula feta entre la col•laboració de Lars Von Trier, el recordava gratament per “Europa”, “Rompiendo las Olas” i “ballant a l’obscuritat”, en tots tres casos em va impactar, provocant reflexions i sentiments interessants. I de Thomas Vinterberg, del que han parlat molt bé de la seva “celebració”, que després de veure dear wendy, hauré de recuperar al videoclub.

La veritat és que acostumat últimament al cinema d’animació, en part per “acompanyament” familiar, en part perquè en certa mesura també és interessant, m’he sobtat un vespre més impactat davant la pantalla negre, recordo que l’últim cop que vaig tenir aquesta sensació va ser amb “abajo el telon” de Tim Robbins. I el que és més important, ha estat d’aquelles que permeten allargar la sortida al cinema amb una conversa de reflexió, que obliga a parlar d’ella a cercar conjuntament els punts claus i les idees que ens intenten transmetre.

Més enllà del que em va fer sentir, aquesta és una reflexió sobre la idiotesa de la violència desmesurada, i sobretot sobre la necessitat de cercar algun element que ens faci viure més enllà de la grisor de la rutina diària. És un recorregut per la immaduresa de les nostres societats, fent tics a els contes (Peter Pan) i en les més típiques pel•lícules de l’oest (escenes estil sol davant del perill), on un grup de joves pacifistes, i en certa mesura marginals, creen un grup, els dandis, partint de la seva relació amb les armes de foc. Aquesta situació aparentment innocent desembocarà en una història tràgica causada en gran part per la societat que els envolta.

Res que, des del meu humil punt de vista, és d’aquelles pel•lícules que no ens hem de perdre.

diumenge, 4 de setembre del 2005

Els blocs...

Ja fa temps que sento a parlar del tema i últimament en visito alguns amb certa assiduïtat. Al final entra el cuquet i des de fa dies tinc la intenció d'apuntar-me a la nova "moda".

Cal tenir en compte que entre els meus amics hi ha el Miguel Guillen, actiu en aquest tema des de fa molts mesos i "culpable" que me'ls miri amb més bons ulls que el que feia al inici.

Avui,pel meu aniversari, m'he decidit a fer-me el regal i a crear-ne un. Aquí estem.

No pretenc res més que tenir un espai on abocar les meves petites reflexions, em serviran per compartir-les amb mi mateix i amb els que de tant en tant tingueu ganes, temps i valor per suportar-les....