Segon compte enrere per una altra obsessió personal, compartida per molta altra gent, 48 hores per tenir entre mans la sisena part del Harry Potter. Compartida com a mínim per 108 persones que s’han apropat a Robafaves, abans que jo, per reservar-lo. Ja fa 7 anys que Tot i ser clarament republicà he de dir que tinc certa simpatia amb els reis de l’orient, suposo que en part la seva capacitat de ser a tot arreu em porta a pensar que aquests tenen alguna cosa de poble, que hi ha una mica de tots dins d’ells, suposo que pot ser perquè (com deia per ràdio fa pocs dies en Marius Serra) tenen més de savis i d’astròlegs (miraven les estrelles) que de reis, l’església ha fet miracles canviant o interpretant els fets escrits, suposo que perquè sempre han tingut la ironia de portar més allò que volen que el que un vol i que per tant els desitjos d’un any poden esvair-se durant els 365 dies fins que arribem al dia 6 i els “savis” ens porten un patinet en comptes d’una bici, un parxís en comptes de la psp o una subscripció a una revista en comptes d’una ràdio.
Escolta’m d’en Jorge Bucay.
Vaig descobrir-lo el Sant Jordi de fa quatre anys amb unes pàgines interessantissimes que recollien les reflexions compartides entre ell i l’escriptor Marcos Aguinis. “El cochero” és un llibre viu, que recull el resultat de sis xerrades per Argentina, diàlegs constants amb els espectadors i els dos autors que passegen per molts dels sentiments i preocupacions de les persones, rol de la dona, separació, mort, família, fidelitat, soledat, culpa,... I ja vaig descobrir, com molts, la capacitat d’aquest psiquiatra de trobar sempre un conte, una faula, una petita història que descriu d’una forma clara i senzilla la situació dibuixant o apuntant sortides. El llibre de reis és el primer que va editar i recull 50 petites històries que ajuden al psicoanalitzat pacient de “el Gordo”... hauré de degustar-lo lentament que és com millor senten els bons plats.
És un conte que li vaig veure fa uns dies a en Toni, enamorat com està ell de la gent del Sàhara havia de ser interessant. Al fullejar-lo descobreixo un doble interès, per una banda una història senzilla, acurada, tendre, que parla als nens (i als no tant nens) de la vida a les colònies sahrauís de les necessitats que tenen (en aquest cas papers i colors) i de com se’n surten amb el que tenen (sorra) i ho fa repassant la vivència lluny de la seva terra, del mar, de la guerra que ha viscut l’avi, de la sequera ... Alhora que és el producte del projecte d’una gent (fundació art and life) que treballen per apropar l’art als nens i nenes d’arreu del món, busquen fomentar el sentit creatiu, el procés cognitiu i emocional dels menors i amb la intenció de fer-los més feliços... passejant per la seva web, una sorpresa més tenint col·laboradors i voluntaris per tot el món no m’esperava veure que la central estava a Mataró (Jaume Recoder) felicitats per la feina feta i per la forma de fer-la arribar a les nostres cases, explicaré aquest conte al Pere i l’Aina esperant que properament puguin entendre millors als nens Sahrauís (o d’altres països o zones).
