dijous, 29 de desembre del 2005

Reflexions de festes...

Boicot?
Ahir al vespre vaig veure l’anunci de les campanades de Telecinco i m’ha entrat un gran dubte, és casualitat o un boicot amagat? El cas és que ho anuncien dient que aquesta any les campanades ho celebraran amb Sidra i hi posen diversos arguments, l’Alonso, el 25 aniversari dels premis príncep d’Asturies, i no se si alguna cosa més. Potser estic susceptible però amb el context d’un injust boicot em sembla poc correcte, de forma conscient o inconscient potencien i fomenten aquest boicot.
Entenc que davant d’un acte d’irresponsabilitat que ningú acaba de firmar i que només fomenta el trencament i la discòrdia els mitjans de comunicació, com han fet alguns polítics o personatges públics haurien de fer-ne una crítica clara, evitar el foment del boicot i fer accions de discriminació positiva... però massa sovint em sorprenen en anuncis o series comentaris com aquest que només tiren benzina al foc, una llàstima després ens demanen que siguem políticament correctes!

Imatge vs paraules
Quan una imatge és bona li sobren les paraules, només un agraïment a la gent de Vilassar de Mar que ha fet una campanya que expressa el sentiment compartit per molts durant les festes de Nadal. Però com deia abans millor la imatge:

QUE NO ET CONSUMEIXIN

PENSA ABANS DE COMPRAR

Gaudir de l'espectacle!


Rodó

Fa uns dies vaig anar a veure el Circ Cric, i al tornar volia explicar-ho al blog... però el temps va refredar les paraules i com molts altres temes ha quedat a la carpeta de l’ordinador (dues frases al word i alguna foto il·lustrativa) no vull recuperar-ho però si comentar una sensació. Aquell Circ Cric del 2005 a Cerdanyola del Vallès no són els mateixos que el 2003 (?) a Mataró... en certa mesura han perdut, des del meu punt de vista, espectacularitat i màgia tot i que no puc dir que no sigui un espectacle atractiu.
Fa uns dies la Cristina em recomanava per dues vegades que anés a veure el circ d’hivern de l’ateneu de 9 barris, un espectacle Rodó, i no només perquè es tituli així, o perquè els elements circulars fan presència constant a l’escena (esferes, pilotes, pista, forats, boles de neu, volves de neu...) sinó perquè és un espectacle rodó, complert.

Des de la senzillesa de l’espai i dels recursos, des de la simplicitat del gest i de l’expressió, i amb la relació atzarosa i astracanada (com diuen ells a la tarja) dels diferents personatges que es relacionen en aquell espai rodo generen un clima de complicitat amb els espectadors de totes les edats que ens fan passejar per lo poètic, pel riure, per la sorpresa, per l’espectacularitat, per la dansa... sense parar entrellaçant i posant en escena diferents històries al mateix temps i fent que sembli que el temps no pasi ni pels adults, ni pels més petits, la meva filla de tres anys s’ha passat 80 minuts captivada, amb la boca oberta i pràcticament sense articular cap paraula...

Per acabar, tali com em va dir algú fa uns dies no ens podem guardar per nosaltres les coses i menys si aquesta ens l’ha donat un altre, per tant us faig arribar els consells de la cristina, amplificats (si és possible) per la meva modesta opinió, si voleu gaudir-los correu que el dia 8 de gener tanquen la paradeta, els podreu trobar a l’ateneu de 9 barris.

Match point

Torno als orígens del bloc i vull comentar, breument, una peli. Això no vol dir que des del setembre no hagi tornat al cine (un Harry potter proper al llibre, unes històries de Narmia de conte, a part d’alguna més infantil) o alguna pel dvd (desaconsello el puente de Sant Luís Rey, lenta i carregosa) però ahir vaig anar a veure la menys humorística de les històries d’en Woody, tot i això una historia interessant, complerta i ben treballada.

Interessant el dubte que et genera, és evident que la sort té un pes en la vida de tots però el personatge de la pel·lícula té bona o mala sort? Jo crec que aquest tenista gris (tècnicament complert, amb autocontrol, però sense el punt de genialitat dels mestres) passa per la seva vida com per les pistes de tenis, de forma calculada, construint acuradament una presó, de plata però presó, i que com quan jugava a tenis no sap aprofitar la jugada genial que li posa en safata l’Scarlett i trenca el joc en la última pilota... a més té la mala sort que la pilota que el podria portar a la presó real (però l’allunyaria d’una vida que no l’omple) toca a la xarxa i cau en el seu propi camp tirant la clau de la seva presó de plata al fons del riu.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Quan dos ha de seguir sent dos


El pessebre

Com cada any en aquestes dates ha sorgit en mitjans de comunicació, en reunions, en sobre taules el debat sobre el pessebre, fer-lo no fer-lo i sobretot on fer-lo. En aquest cas hi ha dos moments de debat un es particular, fem pessebre a casa o no? Discussió que pertany a la Núria i a mi i a la que s’hi incorporaran en Pere i l’Aina quan la raó els hi doni arguments...

L’altre és quan discutim (ja fa dos anys) sobre la idoneïtat del pessebre de la casa gran. I m’adono que solem caure, per mi, en un fals debat. És cert que el pessebre és un element cultural, que s’ha anat trametent al llarg dels anys de pares a fills, però més enllà d’aquest valor el pessebre és un element de transmissió de creences i ideologia religiosa. Per mi aquest és el seu primer valor i l’element cultural és secundari. Un exemple, o un detall, en aquest pessebre no hi ha caganer que d’alguna forma és la imatge pagana de l pessebre però alhora és una imatge típica i tradicional del pessebre català. Per tant una primera reivindicació si el pessebre és un element cultural i tradicional posem-hi aquesta figura típica catalana.

Per altra banda no discutiré quan està en llocs privats o en el carrer, és evident que l’expressió religiosa de les festes en la intimitat és plenament lògica i alhora l’expressió pública de les creences és un símptoma de maduresa social i da capacitat de respecte i de convivència. Per mi el debat real és el de la representació d’aquestes en un espai simbòlic com és la casa gran. Entenc que l’ajuntament i les diferents representacions del poder públic i del govern han de ser expressió dels principals valors que el constitueixen i que solen estar definits en constitucions i estatuts, la nació, la llengua, la bandera en aquest cas l’aconfessionalitat que tot i no ser la laïcitat que molts voldríem com a mínim obliga a no prendre partit per una confessió religiosa, un crucifix i una bíblia en el jurament d’un ministre o un pessebre dins de l’ajuntament vincula de forma directa estat i església per molt que ho vestim de llegat cultural o tradicional. Per tant una
segona reivindicació, no tornem a fer pessebre dins de la casa gran.


L’IVA

El principi públic diu que tots som iguals davant de la llei i per tant també en temes fiscals, però a l’hora de la veritat ha de venir la comissió europea i demanar-nos que revisem els acords que permeten a l’església no pagar IVA. I no només hauria de revisar aquest concepte sinó que podríem parlar de l’ibi, de les taxes d’obres i de la pràctica totalitat dels impostos. Jo també per la meva tasca social (molts anys de dedicació a l’educació en el lleure) em demanaré una exempció total d’impostos.

Ara ja podeu dir-me demagog, però la realitat és que el concordat permet a l’església no pagar impostos suposadament per la seva tasca evangèlica, social i educativa. La realitat és que aquesta exempció va més enllà i no es pagaven impostos per l’activitat econòmica generada en els baixos de l’escola pia (que te que veure això amb l’activitat educativa) i en canvi altres entitats privades dedicades a objectius similars (igualment lloables) pagen “religiosament”els seus impostos . Una pregunta oberta...quina diferència hi ha?


L’anècdota
Fa uns dies al baixar al quiosc els vaig preguntar, irònicament, si havíem tornat uns anys enrere. Tots els mitjans tenien en portada la mateixa imatge... i això no deixaria de ser una anècdota, cert, una imatge que ens ha fet somriure a tots i que en un altre temps ens hagués recordat la vinculació entre dos poders església i policia. Però en el fons m’obria un interrogant més...que hi havia de noticia en la imatge i una ultima reivindicació als nostres mitjans de comunicació siusplau no feu notícia del que no té valor informatiu.

Europa: Europeisme versus associació de Nacions.

Vinc d’escoltar en Raül Romeva parlant a Premià de mar de cap on va Europa, i la veritat és que m’ha reconciliat amb la política europea. Venint d’uns dies de mercadeig governamental amb els pressupostos, de veure que el que és important d’aquestes reunions és el que et pots endur pel teu país.

I sentir a algú que, tot i ser minoritari no està sol, que defensa fer un pas més i construir conjuntament una Europa que vagi més enllà de les associacions d’estats i del mercat comú que arrisqui en una estructura més transparent i democràtica i que aposti pel parlament europeu com a legislatiu i en un govern europeu com a executiu que no estigui definit per les reunions de caps d’estat. En definitiva un discurs que li doni un valor polític, democràtic i participatiu... en definitiva algú que sap que per construir cal ser capaç de mirar més enllà de les pròpies fronteres.

divendres, 16 de desembre del 2005

Reptes encadenats,

Encadenant “memes” m’ha arribat el repte de comentar la notícia de l’any i de passar el repte a cinc bloggers més…

De moment em dono uns dies per reflexionar sobre quina crec que és la notícia de l’any, primer perquè com diu en Miguel hi ha coses que encara estan per passar, segon perque depèn molt de quin eix faig servir em surten notícies molt diferents, si m’ho miro amb les meves ulleres, amb les de mataroní, amb les comarcals, amb les d’educador, amb les de polític, amb les de la laïcitat, amb les de iniciativa…

Per tant us demano uns dies… però com que aquest tema correra I no vull que em prenguin bloggeros… llenço el repte a cinc més:

Oriol Burgada

Angel Pagès

Marius Garcia

Eloi Aymerich

El cinquè o cinquena me’l reservo per si s’incorpora qui alguns sabem….

dimecres, 7 de desembre del 2005

Benvinguda!

Toni, ho he dit al teu blog, però no puc deixar de fer-ho des d’aquí... benvingut al que alguns diuen la Bloosfera! Seguiré amb atenció els teus comentaris que tindran, evidentment un vessant verd, un de roig i un de violeta, que faran sortir l’ànima d’historiador que lluita entre la de polític i la de currante.

Però sobretot podré trobar-hi els teus amics sahrauís, el color de la sorra del desert, l'emprenyada per una situació injusta, la reivindicació de la capacitat de decidir lliurament el destí de les persones i dels col·lectius,en definitiva un poble, una cultura i un paisatge que et captiva.

Els que ho vulgueu copsar el trobareu al blog per l’esquerra. per la llibertat dels sahrauís

La crispació, la demagògia i la mentida


Masses vegades hem de sentir estorats els talls de veu d’alguna ràdio, o ens sorprenen alguns articles de mitjans nacionals que es dediquen a ser llavor de crispació, que desprès reguem amb gotes de demagògia i que fan créixer lentament fins a formar grans mentides.

Moltes vegades veiem reaccions entre els benintencionats catalans que amb la rauxa no mesuren quin impacte tenen els seus gestos, no s’adonen que tiren benzina al foc, no veuen que es posen al mateix nivell, no entenen que atien els comentaris de crispació, cal reaccionar amb més intel·ligència que ells i respondre’ls sense fer-los créixer en el seu ego i en el seu to.

diumenge, 4 de desembre del 2005

Obsessions (II), rutines i manies diàries:

El matí, desprès d’obrir els ulls i mandrejar, desprès d’escoltar quatre paraules d’actualitat d’en Bassas, desprès de passar per les naturals rutines matutines que em transformen d’os roncador a homínid de carrer, desprès de tot això em sorprenc amb un gest maniàtic que solc repetir diàriament...

Obro l’armari on hi ha les tasses, agafo la primera que trobo la miro, i agafo la que hi ha al darrera... No és un gest racional, senzillament n’hi ha una o dues que utilitzo sistemàticament, sense un motiu concret, és un fet que repeteixo amb moltes altres coses..

Les culleres de postres de la meva mare, n’hi ha dues que rebutjo sistemàticament o quan fa pocs dies estava jugant a paddel amb uns amics intentava sacar amb la pilota que m’havia anat bé en l’anterior punt, a quan abans d’anar a algun debat necessito sopar i xerrar amb en Jordi, o quan aixeco el coixí de certes cadires...I així podria anar posant més i més petites manies...

De tant en tant els diaris esportius ens parles de les manies o rituals d’alguns jugadors per que tinguin sort en un partit i solia pensar que eren petites tonteries que no tenien sentit. Però llavors em paro a pensar en les petites coses irracionals, maniàtiques i a vegades rituals que he fet en els últims dies i veig que segurament tots ens acompanyem de les nostres accions reiteratives, potser per cridar la bona sort, potser per repetir sensacions, o potser només perquè són això manies!

A vegades tinc la temptació de descobrir les manies dels altres, una camisa vermella que es repeteix en alguns moments concrets, seure sempre a aquella cadira, tirar mig sobre de sucre al cafè, i així moltes més que podríem anar citant... però alhora tinc la sensació que al fer-ho vulnero una part intima de cadascú, aquella intimitat que a vegades no coneixem ni nosaltres mateixos.