dimecres, 29 de març del 2006

Dabre Damo! (o etiòpia III part)


Aquest dissabte vaig marxar de visita al temple de Dabre Damo, una església ortodoxa del segle VI, amb la coral de l’església. Tela el viatget. Varem sortir a les 4 del matí amb un minibús, a les 4 i 5 minuts començava el repertori de cançons...sols recordo que n’hi havia una que deia Maria, Maria, Mariaaaaa. Després de les pràctiques de cant van posar la radio amb música etíop i ja hi som a ballar al mig del bus. El col·lega estudiant a pare blanc tot emocionat no parava d’animant-me a ballar, la veritat és que ballen sobretot amb les espatlles i el cap i la resta del cos no la mouen gaire...poder no podien perquè estàvem una mica com sardines. L’església en qüestió està situada d’alt d’una muntanya on cal escalar amb l’ajut d’una corda per arribar-hi. Per fer l’escalada, als giris ens lliguen una corda al voltant del cos amb la qual t,ajuden a pujar tal fossis un sac de patates. De fet mentre tu puges ells van pujant sacs de menjar amb d’altres cordes. El monjo que tirava de mi és va emocionar de la hòstia, poder es pensava que era un barril de vi del Penedès, doncs va començar a tibar-me i no em deixava ni temps de pensar on collons recolzar els peus, avui després de 2 dies els meus braços se,n recorden forca d’ell. No us explicaré com és el temple però si que us comento que l’accés és sols permès als homes, així que totes les noies i alguna que altra monja que venien a l’autobús van haver de quedar-se esperant-nos després de un viatge de 6 horetes...

En baixar del temple varem trobar-nos amb dos alemanys que coneixia a través dels pares blancs, un d’ells treballa amb una organització catòlica en temes d’agricultura. Van dir-me que anaven a Aksum ha passar el cap de setmana (és la ciutat on hi ha les restes històriques més antigues d’Etiòpia), així que vaig decidir de demanar-los si podia acompanyar-los...i cap a Aksum s,ha dit!

Ja porto moltes línies de e-mail’ així que abans de fer-me passat deixo la visita a Aksum pel proper correu.

Si teniu l’oportunitat preneu-vos una birreta fresqueta a la meva salut, Estrella a poder ser! Una forta abraçada a tots!!!
_______________________________________

Aquesta és la tercera entrega del viatge per etiòpia d'en Jordi, mentre esperem més notícies d'ell ens podem prendre una birreta. Un pot fer viatges d'aquest tipus per molts motius, però a la pràctica aquest solen tenir trets comuns un d'ells pot ser el fet d'allunyar-se i alhora apropar-se, buscar, trobar, pensar...

dimarts, 28 de març del 2006

Un mite que s'esquerda...

“No m’ho puc creure, n’estàs segur?” li deia a u n company d’ICV dimecres passat mentre fèiem un cafè... no vaig acabar de donar-li crèdit a les seves paraules i és que aquestes suposaven una esquerda en el mite Bassas ( en Toni, no confonguem.... :-))

La veritat és que ahir al matí vaig haver de cedir a l’evidència al repetir-se en un altre tema el que ell em deia, el programa de ràdio matinal d’en Bassas dona veu a tots els partits del parlament en temes d’actualitat menys a ICV. Ja no recordo el tema en concret de dimecres passat però ahir al matí ho va repetir amb el tema dels cobraments a treballadors de la Generalitat sota amenaça d’acomiadament, entre somnis (sobre les 7:30) sento l’opinió del PSC, la defensa d’ERC, les carregades de PP i CIU i cap comentari d’ICV-EA...

“No pot ser, estic adormit i no ho he sentit bé” em vull creure jo mateix... penso que a la repetició de les 8 ho podré confirmar, ara ja amb un cafè que m’ha desvetllat, confirmo el que les meves oïdes somnolentes no van sentir... no hi ha cap tall d’opinió d’ICV sobre aquest tema...

L’esquerda en el mite Bassas es fa real i s’amplia en el moment que sento com comenta, en forma d’editorial la notícia, agafa el discurs d’ERC, justifica que tots els partits fan el mateix i parla només del cobrament als càrrecs de confiança. En Toni Bassas no hauria d’obviar algunes coses:

  1. Cert, els partits solen tenir en la seva carta financera la forma de contribució de càrrecs electes i de confiança. ICV mateix contempla que aquesta contribució es d’un 20 % en electes i d’un 10 en càrrecs de confiança.
  2. Almenys en el cas d’ICV, aquesta normativa afecta als afiliats i amics d’ICV, és a dir que llògicament una normativa d’un partit o d’una organització afecta només als socis o participants de la mateixa. No és així en el cas d'ERC, la seva normativa interna afecta a tota la ciutadania catalana?
  3. Els càrrecs de confiança s’entenen en dos casos, primer per la necessitat d’assessorament específic i segon per la coordinació de serveis complexes. I mai com recull El País de dissabte, en paraules del propi Xavier Vendrell...” qualsevol persona no funcionaria, i per tant susceptible de ser substituïda per una altra, ha de fer la seva aportació al partit, encara que no sigui militant”... i reitera que inclou “també administratius o telefonistes”.
  4. D’aquestes paraules se’n deriven dos dubtes, el primer és el que tenim aquests dies a la premsa es demana contribució a una fundació d’ERC (recordant que es pot acomiadar si no ho fan) i un altre que està passat més desapercebut, hem d’entendre que ERC considera que pot triar i substituir de forma arbitrària el personal eventual de l’administració que no entre en els supòsits de personal de confiança?

Seguiré escoltant en Bassas cada matí, esperant que algun dia sigui capaç de mirar-lo i no veure aquesta esquerda que s’ha fet gran en pocs dies...

dissabte, 25 de març del 2006

Hola “farenguis”,

Seguim amb les paraules d'en Jordi, tinc algun mail enderrarit i per tant potser s'acumulen les seves intervencions. Prometo fer-ne de pròpies però de moment m'agrada compartir les seves vivències.

______________________________


La connexió a Internet no dóna per molt, així que intentaré anar-vos contestant (amb alguna que altra censura) en el e-mail col·lectiu.

Algú em preguntava pel temps d’aquí. Es fa clar a les 6 i el sol marxa cap allà les 19. A mesura que avança el dia fa més i més calor, al migdia el sol apreta de debò, si hi hagués una bassa no li faria pas un lleig. Quan marxa al sol et cal un jerseiet i el que es millor, pots dormir abrigat sota una manta.


Això de la missió és com estar en un món dins d’un altre (Etiòpia) i en cap dels 2 és el meu. És com estar en un oasi en mig del desert.

Wukro:
El poble on estic volta els 30.000 habitants, està en una zona semidesertica a gairebé 2.000 metres d’altura. Sols plou una mica ara el Marc-Abril i el Juliol-Agost que és la època de pluges torrencials. El panorama general és “durillo”. Està relativament a prop de la frontera amb Eritrea, país amb qui Etiòpia va estar en guerra del 98 al 2000. Ara estan en una pau vigilada per els cascs blaus de la ONU, són un dels atractius turístics ja us passaré les fotos. Així que de gent uniformada entre militars i policies n’hi ha molts més dels desitjables...algun que altra fa bona cara i et somriu quan et veu passar. La combinació de la passada guerra, la presència militar i la poca productivitat de la terra fan que hi hagi aproximadament uns 500 orfes i 1.000 prostitutes, i la sida i la tuberculosi estiguin forca esteses...

The White Father,s House:

Jo m’estic a una habitació amb lavabo i dutxa d’aigua calenta per mi. Tot un luxe. L’horari ve marcat pels àpats, 7:15 l’esmorzar, les 12:30 el dinar i les 19:15 el sopar. Per sort tenim el cuiner català que fa els menjars variats encara que sense carn’ fan/faig 40 dies seguits de quaresma :) De moment i no crec que canviï, no faig re en concret, segons el dia faig o desfaig. No et demanen re en especial’ tothom fa la seva, o sigui que has de ser tu molts cops qui s,ofereixi i vagi darrera seu perquè t,expliquin o t,ensenyin. Per exemple alguns dies vaig a l’escola que tenen on imparteixen classes a nivell de després de secundària d’agricultura i ramaderia. Allà m’estic passejant i preguntant sobre que fan o deixen de fer o assistint a alguna que classe de pràctiques. Altres dies t,avisen que van a visitar algú o alguna cosa relacionada amb les coses que fan’ com l’hospital’ una muntanya on estan fent un projecte de reforestació, cases de orfes, una esplanada on estan començant a fer compostatge... D’altres dies m’he dedicat a sortir d’excursió a visitar pel meu compte el poble i les rodalies. Un dia vaig descobrir on era la biblioteca, en acostar-me van convidar-me a entrar, i tot fent una vista vaig descobrir un conjunt de llibres amb castellà que els havia donat el govern cubà fa anys. Tot sortint de la biblioteca vaig conèixer en Harxum’ un noi etíop que està esperant començar la universitat, amb ell he anat a visitar un parell de llocs de per aquí. També he tingut temps per fer d’ajudant de cuina, especialitat postres, pastissos de pa de pessic i coques, i d’estampador de samarretes.

dijous, 23 de març del 2006

Aproximació a etiòpia.

En Jordi ha marxat tres mesos a Etiòpia, quina enveja, sana, però enveja. Hi ha moment per fer aquestes coses i aquest era el seu, marxar, veure, conèixer i créixer. Aquest viatges que solen tenir quelcom d’iniciàtic sempre m’han captivat des de les més típiques road movies (Thelma i luise o Paris-Texas) o en llibres (el periple de Baldassare) per posar algun exemple.

Ja que ara no es el meu moment, potser no el vaig saber veure o potser encara està per venir, em conformaré amb fer d’altaveu de les experiències d’en Jordi (amb el seu permís), fent algunes entrades amb part dels seus mails i les imatges que ens fa arribar des del “computer” de la missió...

Primera entrega:

___________________________

Hola a tots!

Després d’uns dies a la missió del Pares Blancs, començo a veure i entendre una mica el “ritmillo” d’aquí... A part dels menjars comuns, cadascú fa bastant la seva. Sobretot els primers dies estava fet caldo i a les 21 o 22 del vespre ja era al llit.

Tot just començo a conèixer les diverses coses que fan i sobretot els diversos “habitants”del lloc. Aquí compartim espai, els Pares Blancs (~Missioners), els estudiants per ser Pares Blancs, i els visitants...i cadascú és un, dos o tres móns! (...) Com a mínim practico el meu anglès rovellat de 2 anys sense fer-lo servir, escola de primavera d’anglès a Etiòpia...

El que fan, déu ni do, estan treballant sobretot amb educació i atenció a persones amb problemes. En temes d’educació tenen una escola de primària, secundaria i tècnica per la gent que acaba la secundària. Respecte a l’atenció a persones amb problemes. Ells tenen orfes acollits per una banda, un programa amb orfes del poble (Wukro), programa d’atenció de gent amb tuberculosis, Sida, vídues,... Es “durillo” veure com funciona el programa d’atenció social. Forces d’ells intenten enganyar-te (per exemple afegueixen un germà orfe més o allarguen el suport per tuberculosi) i llavors has de fer el seguiment i posar-te dur amb ells.

És la hòstia veure com t'agafen confiança els orfes que estan amb ells i cada moment t,estan buscant perquè juguis amb ells i tots volen que sàpigues el seu nom amb tres dies...llavors i si recordes del nom de un i no de l’altre un està tot cofoi i “xulo” davant dels seus amics i l’altre emprenyat repetint-te el seu. Tots volen que vaguis amb ells a jugar a futbol o a un espècie de A, E, I, O, U...

També estan fent coses en temes d’agricultura. He parlat amb un parell de persones i haig d’anar un dia d’aquests amb ells a les classes i al camp per veure de prop el que fan. Les coses són lentes aquí...en tot cas, espero estar-me un temps aquí i aprofitar per acostumar-me a Etiòpia i als etíops. Per exemple, quan surts el carrer tothom et mira i remira ets l’estrella invitada, i alguns dels nens et comencen a senyalar i a cridar “farengi, farengi” “blanc, blanc”...res anar-se acostumant.

La connexió a Internet no és una joia precisament i hi ha sols un “computer” per molta gent. Anyway, ja us aniré escrivint en la mesura que pugui, ok?

Una abraçada a tots i molts petons etíops/catalans!

dissabte, 18 de març del 2006

Contrast de mirades...

Mai m’ha agradat especialment visitar el zoo, tot i això avui ens hi hem escapat amb la Núria, en Pere i l’Aina i m’he quedat més que mai amb una sensació agredolça. Principalment pel contrast entre la mirada perduda, avorrida, trista dels animals i per altra banda la mirada alegre, animada i el somriure obert que oferien els meus fills. Em costa de conciliar aquestes dues mirades. Aquesta primera és la que sempre m’ha animat a no visitar-los a entendre’ls com una presó d’or per animals, per molts cartells que hi posin sobre el valor de conservació crec que hi ha altres opcions millors (programes al territori, parcs naturals, reserves,...). L’altra mirada és la que m’hi fa tornar, com a pare no puc negar-los el riure que els agafa al mirar els ximpanzés saltant pels arbres, o el joc davant d’un hipopòtam a veure qui obre més la boca, o el moment en que s’han trobat envoltats de cabres, la proximitat amb els elefants...

Per altra banda diverses percepcions o curiositats:

Com he dit no el sovintejo, ara feia dos anys de la meva última visita, i m’ha sorprès veure que segueixen les múltiples obres de millora de les instal·lacions. Tot i que moltes d’elles semblen demanar a crits que arribi la seva hora. Per cert ni fa dos anys ni avui ens hem pogut apropar als voltors i les àguiles, no només l’AVE es lent... també podrien aprofitar aquestes obres per trobar un espai per algun petit caixer, el mes proper a 4 carrers!

Comprovar com en poden ser de murris alguns dels animals, m’he sorprès veient com els orangutans els hi deien, evidentment amb signes, a un grup per quin forat els hi podien passar les galetes que estaven menjant els nens. La veritat és que ha estat una demostració d’intel·ligència animal, l’orangutan mira les galetes, les senyala a través del vidre i mostra a la família que si fa un equilibri al parterre del costat poden recollir la palla que li donen i per tant per allà mateix li poden passar galetes...

No se perquè ens costa fer cas dels cartells, per molts cartells que hi havia dient que no donéssim menjar, he vist els de les galetes amb els orangutans, uns que donaven pa a l’ós bru, uns que donaven quelcom verdós a uns hipopòtams...

Per acabar, la proximitat de “l’animalari” salvatge en captivitat amb “l’animalari” polític del parlament i veure que no se he de malpensar en que algú ens vol mala imatge, comprovo que sota les finestres del grup d’ICV-EA hi ha uns animals que s’assemblen a les hienes...;-)

dimarts, 14 de març del 2006

Homes llops a la Vallalta!!! i altres jocs...

Avui toca parlar de jocs. Algun cop ja he apuntat la meva dèria pels jocs i he parlat en veu alta dels valors del joc d'ordinador o de l'obsessió pels sudokus . Però no són aquests els únics que em porten de cap.

Fa temps en la secció jugar per jugar del programa del Grasset, en què l'Oriol Comas es dedica a comentar els jocs, vaig sentir-me atret per un que comentaven, "los hombres lobos de Castronegro". Suposo que aquí quedaria bé parlar dels homes llops de Tevertet o de la Vallfosca o de la més propera Vallalta. I ja hi vaig ser, cercant referències per Internet, rellegint els comentaris d'en Grasset i cia a la seva web, i detectant que podria comprar-lo al carrer Jaume I de Barcelona... prop d'ICV. Segur que no trigaria a caure-hi!

I així va ser. Cap el setembre ja el tenia a les mans. Resulta que és un joc per gran grup i per tant es fa difícil trobar el moment per jugar-hi. Per exemple, un cap de setmana de castanyada, on perdem una oportunitat que dediquem a descobrir als companys els atractius del mus, amb pipes per amarracos (una mica delicte...)

Al final arriba un bon moment, celebrant el cap d'any amb un sopar d'amics. Fem festa i deprés, cap al tard, ho intentem. Experimentem amb el joc que té una base senzilla, la del joc de l'assassí, aquell que jugàvem a l'esplai guinyant l'ull per matar, amb la complexitat d'anar introduint personatges que ens posen en situacions curioses. L'enamorament de dos personatges (cupido), l'assassinat venjatiu del que mor matant (caçador), una innocent que pot veure quan els homes llop maten (nena) o la vident que pot saber el rol d'algun personatge en són alguns exemples.

En el joc, la nit arriba i els homes llops poden matar algú del poble. Durant el dia, tots els habitants (inclosos els homes llops) han de decidir la mort d'algún sospitós. La paraula entra en joc, el convèncer que ets el que no ets, o que no ets el que pensen, la protecció de l'enamorat, la intriga, la capacitat de convèncer, la decisió democràtica del sacrifici...

Res, que us l'aconsello fervorosament. El podeu trobar a la botiga del carrer Sant Jaume de Barcelona que deia i a Internet. Suposo que en algún lloc de Mataró també.

Dies després torno a passar per la botiga de Sant Jaume i la temptació m'atrapa. Entro per cercar altres jocs similars i m'ensenyen diversos. Però, tot i no semblar similar al dels homes llop, acabo temptat pel Waz Baraz, un joc de lògica per descobrir dues bruixes triades entre 20... el provem i tot i que al principi no sembla tant atractiu ens dura la partida un parell d'hores...

Per cert hauré de tornar a passar-hi. Tot i que crec que no el tenen, fa unes setmanes vaig tornar a sentir el Grasset i el comentarista de jocs i m'han tornat a posar el cuquet... em toca buscar el " ciudadelas"... Bé, un altre dia espero comentar-lo.

Per cert si sabeu de jocs similars, no dubteu a temptar-me, je,je,je