Gaudir de l'espectacle!

Rodó

Fa uns dies vaig anar a veure el Circ Cric, i al tornar volia explicar-ho al blog... però el temps va refredar les paraules i com molts altres temes ha quedat a la carpeta de l’ordinador (dues frases al word i alguna foto il·lustrativa) no vull recuperar-ho però si comentar una sensació. Aquell Circ Cric del 2005 a Cerdanyola del Vallès no són els mateixos que el 2003 (?) a Mataró... en certa mesura han perdut, des del meu punt de vista, espectacularitat i màgia tot i que no puc dir que no sigui un espectacle atractiu.
Fa uns dies la Cristina em recomanava per dues vegades que anés a veure el circ d’hivern de l’ateneu de 9 barris, un espectacle Rodó, i no només perquè es tituli així, o perquè els elements circulars fan presència constant a l’escena (esferes, pilotes, pista, forats, boles de neu, volves de neu...) sinó perquè és un espectacle rodó, complert.

Des de la senzillesa de l’espai i dels recursos, des de la simplicitat del gest i de l’expressió, i amb la relació atzarosa i astracanada (com diuen ells a la tarja) dels diferents personatges que es relacionen en aquell espai rodo generen un clima de complicitat amb els espectadors de totes les edats que ens fan passejar per lo poètic, pel riure, per la sorpresa, per l’espectacularitat, per la dansa... sense parar entrellaçant i posant en escena diferents històries al mateix temps i fent que sembli que el temps no pasi ni pels adults, ni pels més petits, la meva filla de tres anys s’ha passat 80 minuts captivada, amb la boca oberta i pràcticament sense articular cap paraula...

Per acabar, tali com em va dir algú fa uns dies no ens podem guardar per nosaltres les coses i menys si aquesta ens l’ha donat un altre, per tant us faig arribar els consells de la cristina, amplificats (si és possible) per la meva modesta opinió, si voleu gaudir-los correu que el dia 8 de gener tanquen la paradeta, els podreu trobar a l’ateneu de 9 barris.

Match point

Torno als orígens del bloc i vull comentar, breument, una peli. Això no vol dir que des del setembre no hagi tornat al cine (un Harry potter proper al llibre, unes històries de Narmia de conte, a part d’alguna més infantil) o alguna pel dvd (desaconsello el puente de Sant Luís Rey, lenta i carregosa) però ahir vaig anar a veure la menys humorística de les històries d’en Woody, tot i això una historia interessant, complerta i ben treballada.

Interessant el dubte que et genera, és evident que la sort té un pes en la vida de tots però el personatge de la pel·lícula té bona o mala sort? Jo crec que aquest tenista gris (tècnicament complert, amb autocontrol, però sense el punt de genialitat dels mestres) passa per la seva vida com per les pistes de tenis, de forma calculada, construint acuradament una presó, de plata però presó, i que com quan jugava a tenis no sap aprofitar la jugada genial que li posa en safata l’Scarlett i trenca el joc en la última pilota... a més té la mala sort que la pilota que el podria portar a la presó real (però l’allunyaria d’una vida que no l’omple) toca a la xarxa i cau en el seu propi camp tirant la clau de la seva presó de plata al fons del riu.

Dear Wendy!

Feia temps que després de veure una pel•lícula no hem quedava assegut esperant que s’encenguin els llums, i no era per descobrir qui ha fet la musica de l’escena x. Ha estat una reacció a la perplexitat em que m’he quedat al final, pensant en si m’ha agradat o no, en el xoc d’utilitzar un context violent per transmetre un missatge interessant.

La veritat és que la pel•lícula feta entre la col•laboració de Lars Von Trier, el recordava gratament per “Europa”, “Rompiendo las Olas” i “ballant a l’obscuritat”, en tots tres casos em va impactar, provocant reflexions i sentiments interessants. I de Thomas Vinterberg, del que han parlat molt bé de la seva “celebració”, que després de veure dear wendy, hauré de recuperar al videoclub.

La veritat és que acostumat últimament al cinema d’animació, en part per “acompanyament” familiar, en part perquè en certa mesura també és interessant, m’he sobtat un vespre més impactat davant la pantalla negre, recordo que l’últim cop que vaig tenir aquesta sensació va ser amb “abajo el telon” de Tim Robbins. I el que és més important, ha estat d’aquelles que permeten allargar la sortida al cinema amb una conversa de reflexió, que obliga a parlar d’ella a cercar conjuntament els punts claus i les idees que ens intenten transmetre.

Més enllà del que em va fer sentir, aquesta és una reflexió sobre la idiotesa de la violència desmesurada, i sobretot sobre la necessitat de cercar algun element que ens faci viure més enllà de la grisor de la rutina diària. És un recorregut per la immaduresa de les nostres societats, fent tics a els contes (Peter Pan) i en les més típiques pel•lícules de l’oest (escenes estil sol davant del perill), on un grup de joves pacifistes, i en certa mesura marginals, creen un grup, els dandis, partint de la seva relació amb les armes de foc. Aquesta situació aparentment innocent desembocarà en una història tràgica causada en gran part per la societat que els envolta.

Res que, des del meu humil punt de vista, és d’aquelles pel•lícules que no ens hem de perdre.