dimecres, 19 d’abril del 2006

Una tricolor al balcó!

Publico avui un post que ja fa dies que tinc pendent
________________________________
Ahir varem commemorar el 75è aniversari de la república, recordant el dia que va suposar l’inici d’un període democràtic i de grans avenços socials. El dia 12 d’abril els mataronins, els catalans i els espanyols varen anar a les urnes amb la voluntat majoritària de generar un canvi que suposes una millora en la qualitat de vida de les persones i un avenç en el benestar col·lectiu. El resultat va fer palès que hi havia un desig profund de llibertat, i va comportar la proclamació de la república el dia 14 d’abril del 31. A Mataró, com a molts ajuntaments catalans varem avançar-nos fent-la des del balco d’aquest consistori el vespre del 13 d’abril.

Entenc que és un bon moment per fer aquest reconeixement ja que per una banda 75 anys no és fan cada dia, i per altra banda masses vegades durant aquests quasi 30 anys de democràcia s’ha passat massa per sobre del que va suposar un període que entre altres coses ens va dotar de la constitució més avançada del seu temps que definia l’estat espanyol, per posar un exemple “ Una república democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en regim de llibertat i de justícia”.

Molts de cops s’han destacat els moments convulsos, el final violent i el conflicte que va generar i poques vegades s’ha parlat de la oportunitat que es varen donar els ciutadans i ciutadanes, oportunitat que varen aprofitar per generar en molts camps propostes i actuacions que ens varen situar en la vanguardia social i cultural.

La II república va dotar als més dèbils i desprotegits de la societat d’aquell moment (dones i infants) un estatut jurídic privilegiat per aquella època. El dret a vot de les dones, el matrimoni civil, l’educació o el dret al divorci, poden ser-ne exemples.

La II república va promoure un avenç en els drets socials i democràtics, el dret a vot de les dones, la universalitat de l’escola pública, laica i de qualitat, o l’impuls del servei sanitari públic.

La II república va promoure lleis per separar els poders i limitar la capacitat dels grans propietaris; la reforma agrària, la separació de l’estat i l’església o el control democràtic de l’exèrcit en son algun bon exemple.

La II república va suposar un primer pas en la definició plurinacional de l’estat, i en ella es varen aprovar l’estatut d’Euskadi i el de Catalunya...

La II república va apostar per l’espai públic com espai fonamental de la vida social dels ciutadans i ciutadanes i per això va desenvolupar polítiques d’igualtat entre les persones i les regions,

I podria segui citant avenços que va suposar aquest breu període de la nostra història que va ser truncada per la revolta militar del 36. No vull, amb aquest post, seguir amb les lamentacions per l’alçament militar ni per que aquest va suposar la parada i retrocés en el model de societat que s’estava dibuixant, però si que crec que toca celebrar i reconèixer la tasca feta per les persones que la varen impulsar, agrair la valentia i el coratge que varen mostrar en proposar uns canvis socials molt avançats en aquella època, i reivindicar la memòria, d’unes persones i una època, que varen entregar-se en creure en el futur del seu país.

Un lloc estrany!

Ahir vaig poder veure, per segon cop, el programa un lloc estrany en que ens expliquen la percepció que tenen de nosaltres alguns immigrats que conviuen amb nosaltres i que volen representar els diferents grups de nouvinguts que ens acompanyen. Aquest programa, fet amb especial cura i amb un marcat segell de “la nostra” em va sorprendre i em va fer pensar en diferents aspectes, i us en volia donar alguns exemples.

Per una banda el fet que escoltar-los em feia pensar en lo diferent que es veuen les coses des de dins o si arribes de nou, per exemple el que per mi és una cosa molt normal el fet de tenir una targeta de crèdit i fins i tot el ser conscients que si vull en puc tenir alguna més sense cap dificultat a la majoria dels entrevistats els sobtava la nostra relació amb els bancs i és cert si els escoltaves, si et paraves a copsar els seus arguments els compartia més dels que a primer moment pensava.

En un altre tema, la relació que tenim amb els vehicles, em va sobtar que aquesta visió externa podia ser molt diferent si venia del sud o del nord o millor dit de països més o menys desenvolupats. Així en ciutadans de procedència de l’est, d’Africa o de sud-amèrica els sobtava com fèiem ostentació del cotxe, amb canvis i compres per sobre de necessitats i en canvi els ciutadans provinents de països nòrdics o de gran Bretanya els sobtava la poca cura que en teníem, un d’ells ho comparava amb les relacions entre les persones, en una cultura on el contacte físic és alt no sobte el fet d’aparcar per contacte...

I una última cosa la forma com reafirmàvem el tòpic del català garrepa, tot i que molts valoràvem que aquest tenia una vessant positiva en el fet de pensar en el futur d’un mateix i dels seus fills, la veritat és que vaig somriure quan parlaven de treure la calculadora per pagar les copes o quan deien que els sobtava que al final del sopar a casa d’un es passaven comptes ja que m’hi vaig sentir identificat. Potser si que som una mica garrepes, que en certa mesura mirem la pela i repartim el que toca a cadascú...

La veritat és que per arribar a algunes d’aquestes reflexions val la pena seguir el programa, tot i que crec que ja n’hi queden poques edicions.

dissabte, 1 d’abril del 2006

Mirades retrobades...



Per un carrer de Barcelona, però podria ser de Mataró, o qualsevol altre ciutat... Avui no vaig penjat al telèfon (encara que en Xavier no s’ho cregui) i recupero la mirada, la passejo entre els que em porten la contraria. La roba denota ja que la calor ha arribat, la gent corre, camina, comenta.

Un noi parlant pel mòbil, mirada perduda, tensió a la veu... una altre amb to de veu tendre, més enllà un grup de tres o potser son tres sols amb mòbil. La veritat és que aquest enginy ha suposat un avenç, ens dona rapidesa, seguretat i altres coses...

Però ens a aïllat més del carrer, a mi el primer, aprofito les caminades sol per fer gestions per les ones. I això hem fa perdre el que avui he recuperat, el observar la gent com transita, amb els seus somriures perduts, amb la preocupació a la cara, amb la mirada fixa, o perduda per les cares dels altres... i el meu cap com és perd, com vola, com cerca el perquè d’aquestes cares, com dibuixa escenaris fantàstics que donen sentit a allò que veig.

Miraré de ser-ne més conscient, vull recuperar aquest vaguejar la mirada entre aquells que comparteixen o que s’oposen al meu trajecte, aquest imaginari, la fantasia de creure allò que potser és, o no...

* amb aquest mòbil segur que aquest post no existiria...