dijous, 11 de desembre del 2008

M'adhereixo i impluso el MSAPNAFNB (el podeu trobar al Facebook)

MSAPNAFNB (Moviment Satíric per l’Alliberament de Pares Noel i Altres Figures Nadalenques de Balcó)

Alliberem els pares Noels, Reis i altres elements dels balcons de les postres ciutats!

Arribat aquestes dates proliferen, com els bolets a la tardor, en els balcons de les nostres ciutats diferents figures que pretenen decorar els nostres carrers.

Des d’aquí volem proclamar la necessitat d’alliberar aquests personatges, de retornar-los al espai lliure i innocent de les memòries col•lectives de tothom i principalment dels infants, per:

1. Recuperar l’esperit lliure d’aquestes figures nadalenques.
2. Vetllar pel bon gust i evitar interferències en el ja prou degradat paisatge urbà.
3. Demanar la presència d’aquest personatges (Reis, Tions i Pares Nöel) en el moment i lloc que els correspon.
4. No confondre la innocent imaginació dels nostres infants.

Es per això que demanem la retirada i alliberament d’aquestes figures de Balco.

El MSAPNAFNB es proclama seguidor del FLNJ (Front d’Alliberament de nans de Jardí)

dilluns, 1 de desembre del 2008

ICV s’ha mogut... però prou?

Un cop han passat uns dies de l’assemblea es el moment de valorar com ha anat, i per fer-ho potser caldria pensar en que n’esperava d’aquesta assemblea.

A grans trets esperava:


1. Debat ideològic; parlar de les idees, redefinir el partit i situar-lo en espais de lluita social i de combat al capitalisme.
2. Resituar el partit en un espai polític propi, ben diferenciat de la resta de formacions politics del nostre país amb perfil propi identificable i capacitat d’impuls de les propostes pròpies del nostre espai polític.
3. Reforçar l’espai orgànic del partit, aconseguir veure que hi ha més vida més enllà de la participació en els diferents governs i administracions, recuperar l’activitat i funcionament orgànic de la nostra formació política.
4. Recuperar els nostre referents socials o com a mínim veure que ens tornem a mirar en ells i que es recuperen ponts de diàleg.

I en part s’ha aconseguit, per tant estic moderadament satisfet ja que hem fet :

Un treball de debat interessant, on hem pogut expressar les nostres idees, discutir-les, confrontar-les i on he pogut recollir amb interès les opinions de la resta de companys del partit.

On en certa mesura hem estat redefinint ICV, resituant-la en el seu espai polític i plantejant debats interessants sobre la crisis, el perfil roig d’ICV, el discurs nacionalista,... recollint en els documents definitius aquest debats i fent-ho amb una valoració autocrítica (que tot i que podria ser més profunda té, com a mínim, poc cofoisme)

L’organització s’ha mogut, busca adaptar-se per evitar l’allunyament de la militància, rellançar el treball d’equip i recuperar la proximitat als referents socials i de carrer. Aquí s’han recollit tesis que, entre d’altres, exposàvem des de manifest de maig cercant una organització més propera a la militància, evitant dualitat de càrrecs, tenint gent dedicant-se exclusivament al treball orgànic de partit i entenent que la direcció hi ha d’haver la veu directa de la militància (sense dependència als càrrecs)

Alhora se’ns ha proposat una nova executiva nacional que ofereix certes garanties en organigrama i en part dels seus noms. El relleu a la secretaria General i a les d’organització, conjuntament amb la dedicació exclusiva d’aquesta última i de la secretaria de moviments socials cerca garantir una tasca interna imprescindible pel bon desenvolupament del partit.

Però encara falta, en diferents aspectes:

Primer en el format de la pròpia assemblea, no pot ser que no siguem capaços d’aplicar-nos les formes de debat i treball que impulsem des dels àmbits de participació de diferents administracions i que seguim treballant en un format de comissions i debat d’esmenes llarg, poc àgil i que genera masses vegades avorriment o cansament.

Podríem ser mes agosarats en la nostra definició política, ser clars amb les paraules i en les propostes sense por al que diran. No ser porucs en conceptes com l’anticapitalisme o en el nostre discurs nacional...

Masses vegades en la mateixa assemblea o en el treball amb altres partits, ens dona la sensació que ens dobleguem a la voluntat del gran, que no expressem la nostra veritable posicionament. Varem poder observar discursos molt durs en la critica a l’informe de gestió que es resolien amb un vot favorable, des del meu punt de vista força incomprensible... suposo que aquestes actituds desprès les apliquem amb la resta de forces polítiques, i així ens va...

Tot i que el debat va ser força crític, encara ens costa reconèixer els errors i encara cerquem masses vegades emmascarar-ho amb paraules suaus en els documents finals...

Respecte als resultats algunes reflexions:

Vot a la nova secretaria política; un de cada quatre delegats pressents ( i cal tenir en compte que casi la meitat no varen assistir a la votació) no varen aprovar la proposta del president, i això és significatiu mes encara si tenim en compte que només hi havia una proposta... i crec que això ve donat per diverses coses. Primer per fer una proposta sense tenir en compte als territoris, on moltes direccions comarcals, o agrupacions es sorprenien pels noms que teòricament els representaven, segon perquè tot i els canvis que es podien veure per ICV seguien sorprenent algunes noms vinculats a formes de fer o d’aplicar polítiques que voldríem deixar enrere. Tercer, perquè es donava responsabilitats en alguns temes a persones que no han sabut resoldre responsabiliats similars. Quart perquè tot i que es va votar la proposta (i això per si sol ja va ser un avenç al no fer-ho en el Consell Nacional) encara molts reclamavem poder fer-ho de forma unipersonal, almenys per aquelles principals responsabilitats de gestió del partit (Secretaria General, vicepresidències, organització, campanyes, finances...)

Pel que fa la Manifest de Maig, satisfacció per haver portat més debat a l’assemblea, consciència de ser un grup petit de treball i ilusió per seguir treballant pel debat i impuls d’una esquerra transformadora de la qual ICV n’hauria de ser un bon exponent.

divendres, 14 de novembre del 2008

El meu vot serà en Blanc…. Tot i que podria haver estat en contra

Podria parlar de molts motius però per ser concret podem parlar de:

Un candidat a president que no em mostra la motivació necessària per impulsar la Iniciativa que volem.

Una candidatura que no em mostra la radicalitat política que ens hauria de definir.

Una opció que no em demostra una capacitat de demostrar un perfil propi, diferenciant dels nostres socs de govern

Una alternativa que no em mostra quins han de ser els mecanismes per recuperar l’espai de carrer i els referents propers que ens han dut a ser la força política que som...

Una candidatura que no em mostra quin equip de gent, nova, engrescadora, propera i amb iniciativa em farà recuperar la il•lusió per fer política

En definitiva hem demanen un vot a favor de seguir amb la mateixa grisor dels últims anys... i això no hi estic disposat. I per això optaré pel vot en Blanc... i per això us demano a tots aquells militants i amics d’ICV que esteu cridats a fer el mateix entre avui i demà a que ho feu igual.

I per això comparteixo i impulso l’opinió de la gent del Manifest de Maig:

Comunicació del Corrent d’Opinió MANIFEST DE MAIG
davant la candidatura de Joan Saura com a presidenciable d’ICV.

El corrent d'opinió MANIFEST DE MAIG, davant la presentació de la candidatura del company Joan Saura a presidir ICV, informen que el nostre vot serà en blanc, i així ho fem saber als adherits i adherides, amics i amigues d'ICV, als quals recomanem un vot en la mateixa línia.

Aquesta recomanació de vot està fonamentada en la valoració crítica que els components del corrent fem del període més recent de la política d'ICV que ha suposat - a parer nostre - una involució del projecte del partit en relació als seus objectius de ser referent de l'esquerra transformadora, d'esdevenir força de govern i de lluita i de dotar-nos d'un funcionament i d'una dinàmica de treball més lligada als elements que caracteritzen el nostre projecte diferenciat de les altres forces polítiques.

ICV ha reproduït en excés unes formes d'actuació que no corresponen a una trajectòria acumulada de compromís social, referència política i innovació organitzativa. El segon govern d'esquerres ha marcat una línia de desafecció entre la militància i un considerable augment de l'aïllament del partit en relació al seu entorn i, especialment, entre els sectors socials organitzats que ens han tingut com a punt de referència.

Els episodis relacionats amb la gestió de la sequera, els punts d'indefinició en temes territorials i d'infrastructures, algunes intervencions del departament d'interior en relació a moviments socials i polítics no violents i altres casos, han contribuït a un increment del rebuig envers ICV per part de sectors fins ara propers, exigents i combatius.

Aquesta trajectòria erràtica té molt a veure amb la manera de gestionar el partit, amb la deriva institucionalista, l'acumulació de càrrecs descapitalitzant el partit, i la manca de projecció externa d'un perfil diferenciat a partir dels nostres trets que són els d'una esquerra roja, verda, violeta, nacional i alternativa.

Des de la nostra condició de corrent d'opinió que vol un debat d'idees a fons, ens volem significar com a part activa d'un partit que necessita un rellançament, uns canvis de maneres de fer, de comunicar i de treballar.

En consonància amb aquests arguments, demanem el vot el blanc a la candidatura de Joan Saura i ens comprometem a treballar per un rellançament del partit que el situï en millors condicions per afrontar els reptes de canvi social, de lluita contra el capitalisme i de governança d'esquerres.

El corrent d’opinió Manifest de Maig valora en el mateix sentit les altres formes

dijous, 13 de novembre del 2008

Sr Maragall, sigui conseqüent i dimiteixi!

Sr Maragall, fa un any ens va fer una proposta de bases per a la llei d’educació, feta sense consens, sense diàleg, sense escoltar i sense fer cas al Pacte Nacional...

Fa nou mesos es va evidenciar que la comunitat educativa no compartia els principis d’aquesta proposta amb el posicionament públic de moltes entitats en contra i la major manifestació de mestres i estudiants que es recorda en temps, vostè en devia prendre bona nota i al juliol, amb nocturnitat, ens va presentar una nova proposta ... ara ja de llei, que mantenia molts dels principis de les bases i que sobretot mantenia les formes al escoltar i tenir en compte els implicats de la mateixa forma que ho fa fer amb les bases.

Avui, una segona vaga menor (evidentment ja que era convocada per menys sindicats) però massiva al carrer i si no digui quin col•lectiu posa 15.000 persones al carrer (prenent els números de la guàrdia urbana) per manifestar-se, en aquest cas, a favor d’una escola pública de qualitat i en contra d’aquesta llei que no ho permet.

Però es que el dia 30 tindrà una altra concentració massiva de mestres, pares, estudiants i altres membres de la comunitat educativa dient-li que no, que aquesta no és la Llei d’Educació que el nostre país es mereix.

I ens trobem en un departament que manté les millors formes d’un govern convergent que ja no és el nostre, ja que: fa una proposta de llei d’educació amb clars tons de centredreta, amb defensa del liberalisme en la gestió i amb la promoció dels centres privats i concertats, ja que utilitza els mitjans per minimitzar el crit unànime del sector, ja que segueix intentant imposar les seves tesis fent oïdes sordes de qui les hauran de viure i de qui les hauran d’aplicar,...

Senyor Maragall sigui conseqüent amb el que fa i dimiteixi d’un govern que es diu d’esquerres i de progrés... o agafis el carnet de convergència o, perquè no, d’unió! (no ens vulgui enganyar més!)

dilluns, 10 de novembre del 2008

Per una Llei d’educació pública i de qualitat… hem de fer vaga!

Després que fa nou mesos el Conseller escoltava al carrer la veu alta, forta i clara del sectors de l’educació que dèiem que no ens agradava aquesta llei que ens volia proposar ens trobem que el departament ha traslladat una proposta de llei al parlament en que encara hi figuren alguns dels elements que varen motivar la convocatòria de vaga.

Per tant torno a estar en la cruïlla de si cal o no cal fer vaga, vaig escoltar el posicionament de CCOO, que em venia a dir que la Llei no és bona per Catalunya i per l’educació Pública, que el conseller s’ha tornat a passar les taules d’interlocució per on ell sap, que en el redactat final han caigut coses importants però que no aniran a la vaga perquè els mestres no ho volen (43% contra un 47%, diferencia petita!), perquè la proposta de llei ja està en mans del parlament i perquè cal una acció conjunta de la comunitat educativa. I el d’USTEC que em posa sobre la taula totes les maldats de la proposta i passa de puntetes per les bondats. I després d’aixó vaig decidir no deixar-me porta pel cor i recuperar els post escrits al febrer on argumentava els motius que em portaven a fer vaga el 14-F i veure si aquests motius encara eren vigents desprès del nou redactat.

La veritat és que en aquell moment, i de forma breu, constatava:

Defectes de Forma:
El conseller es treia de la màniga una proposta de document base sense consultar a ningú, i la proposta de llei surt al juliol, sense tenir en compte les opinions de molts del col•lectius de l’educació i sense recollir gaires coses de les que es reivindicaven el 14 de febrer. A més des dels sindicats es comenta que no hi ha hagut un diàleg clar sobre el tema i que algunes de les coses que es varen poder fer arribar al final han desaparegut.

El diagnosi o el preàmbul:
Tot i que, en el preàmbul de la proposta de llei, la música que sona és adequada i es parla de l’educació com a eina indispensable per a oferir igualtat d’oportunitats a tothom i per treballar la cohesió social, després el redactat està ple d’articles que apunten a la competitivitat entre centres o entre mestres com a mecanisme de millora de l’educació. La competitivitat, fonamentada en els resultats educatius, no pot generar igualtat sinó diferència poden optar a més recursos aquells que ja tenen molt. A més en el redactat de la llei es segueix mostrat que el departament fa responsables dels resultats als mestres, sense assumir la pròpia responsabilitat (inversió, recursos, marc educatiu,...)

Educació com agent sociablitzador
Com deia al febrer “Crec que l’educació ha d’esser un element sociabilitzador, integrador i de igualtat social, és a dir li correspon al sistema educatiu el cabdal paper de minimitzar les diferències i de posar les condicions per trencar les diferencies socioeconòmiqes d’una societat” Però en la proposta es genaralitza la competitivitat, s’ofereixen recursos als centres públics i privats en funció dels resultats, el mestre obtindrà un plus en el sou segons el resultats del seu grup classe, això en comptes d’apostar decididament per una formula que inverteixi més allà on falta més, on els resultats son pitjors per tal de facilitar el procés educatiu a qui segurament ho té més complicat.


Llei d’educació o llei del sistema educatiu?
La llei d’educació de Catalunya no pot obviar que l’escola no és l’únic agent educador, no pot obviar, o passar de puntetes, el paper de les famílies, dels esplais, de les extraescolars, de les AMPA, del 0-3,...

Xarxa Pública o Concertada
El departament hauria d’impulsar la seva pròpia xarxa i on la seva oferta no arribi concertar, però la proposta de llei no ho fa així ja que permet que les privades concertades mantinguin, legalitzin o puguin ampliar els seus privilegis. Des de permetre el cobrament de quotes, fins a acceptar la religió dins l’horari lectiu (contrari al nou estatut), o prioritzar la oferta de nous mòduls en la privada i no en la pública..
.
Drets laborals dels mestres
Com deia pel 14-F “Al mateix temps posa negre sobre blanc les diferencies laborals entre persones que fan la mateixa feina, fa possible que un centre públic o privat hi treballin persones amb la mateixa feina i condicions laborals diferents. Per això tants anys de lluita per igualar les condicions laborals del professionals de les privades o dels interins?”

Per tant ho observat que els motius que em varen portar a la vaga, o millor dit que ens hi varen portar, són plenament vigents. La vaga del 14-F ha fet que es retiressin alguns dels principis que apuntava el document de bases, però no n’hi ha prou. S’ha de sentir la nostra veu al carrer tornant a dir que aquesta no és la nostra LEC, i hi haurem de tornar el 30 de novembre amb tota la comunitat educativa.

No si val a badar, que amb la LEC ens hi juguem molt!!!!

dimecres, 17 de setembre del 2008

Perquè encara tinc el carnet d’ICV a la cartera?

Vinc de l’assemblea de constitució del grup Manifest de maig, corrent d’opinió dins del marc d’ICV, i aquest és actualment el principal motiu pel que encara mantinc la meva militància a Iniciativa.

Perquè si miro enrere la veritat és que el panorama no es gaire encoratjador... nomes per posar algun exemple breu:

Agost 2008:

Sorprenent actuació de la conselleria d’interior envers els participants a els 25ens campaments internacionals de joves revolucionaris/es.

Agost 2008:

Joan Saura “salva” al president Zapatero de donar explicacions a les corts sobre el finançament en un pacte en un hotel de Vilanova amb un estil molt similar als que fa CIU (pacte moncloa, pacte ritz...) tant criticat pels nostres dirigents en el seu moment. Alhora deixa descol·locat l’estratègia que es treballava des del nostre grup parlamentari a Madrid.

Primavera 2008 (per posar una data)

Conjunt de despropòsits de la conselleria de Medi Ambient en la gestió de la sequera, estaques desmentits aclariments semàntics sobre el concepte transvasament, convidar a militants a deixar el partit...

Tardor 2007

Foto del senyor conseller de Medi Ambient i Habitatge amb el Sr. Enric Reina per escenificar el pacte sobre habitatge... les qüestions poden ser diverses, perquè amb els constructors i no amb els agents socials (sindicats, cooperatives,...) que també hi tenen molt a dir? I quin cost té aquesta fotografia, és a dir a que renuncia el pla d’habitatge per això?

I podria dir més, sense necessitat d’anar molt lluny en el temps, tant de la forma de fer política a la majoria d’institucions com del treball intern del partit.

Però alhora, si miro endavant, el panorama tampoc és més esperançador amb una assemblea que pot significar només un lleu maquillatge d’algunes idees, un retoc dels discursos però un continuisme en les formes, en el fer i en les persones.

L’únic fet encoratjador que aquest dies em mantenen amb el carnet a la mà és l’aparició d’aquest grup, ara per ara petit, però seriós, coherent i amb bones idees i formes que pretén dignificar el fet de fer política, recuperar el perfil propi d’ICV i tornar-la a connectar amb els referents socials i de carrer que no hauríem d’haver perdut.

dimecres, 23 de juliol del 2008

90% dels carros!

Estic al refugi Josep Maria Blanc, després de 22 hores de camí en tres etapes i a l'espera que dema faci la ultima (unes tres hores fins al Mallafré). La veritat es que tenia algun dubte d'arribar fins aquí, sobretot per un tema més mental que físic. Peró m'he sentit bé i estic complint sobradament les etapes previstes, no us preocupeu que no us salvareu del rotllo descriptiu dels quatre dies... de moment i per no colapsar l'unic ordinador del refugi em limito a penjar tres fotografies. Una amb la cara que m'ha quedat al prendre un cerveseta avui quan ja cuasi he acabat la ruta, una altra amb una de les dues vertents del Contraix, el port més complicat que e hagut de superar. , i la tercera amb un grup de cavalls que no em deixaven seguir el camí, estaven al mig.



















Apali, ens veiem i bones Santes a tothom (divendres a la crida, que no falli ningú!)

dissabte, 19 de juliol del 2008

Rosita, orientació i carros.

Escalfant motors per Santes ahir varem marxar amb en Moises i l’Albert cap a Tarragona, concretament a Alcover, a veure la planta de la cervesera la Gardènia on fan la cervesa Rosita. La primera sorpresa és el típic “me’l imaxinava més gran!” i es veritat una petita planta de pocs metres quadrats serveixen per ubicar les diferents tines on es fa la braseria, dues tines la primera per posar la Malta amb aigua i portar-la fins als, aproximadament, 90º i un segon on s’afegeix el llúpol. Quatre tancs de fermentació i dos més pel filtrat. Maquina d’embotellar i sala calenta, en total un cervesa pot estar de 20 a 30 dies en elaboració. Tot i ser un centre relativament petit la producció és de 15.000 ampolles setmanals...

Aprofitem el viatge i anem cap a Masroig i Capçanes a veure i comprar vi en uns cellers cooperatius i a dinar a Falset al Restaurant el Cairat, interessantíssim, allà ens parlen d’un celler de Gratallops, el celler Cecilio que ens interessarà... la visita divertidíssima i el vi de categoria.

Avui a la nit cursa d’orientació nocturna... aquest serà per mi el primer acte de Santes, 8 quilometres (si trio bé el camí, sinó més) pel passeig i cas antic... a gran trets del port a l’actua, després fins a Can Fàbregas (abans que ens el canvien de lloc, Lluís hauràs de canviar el mapa l’any vinent,je,je,je!), cap a pl de la Brisa, la seu dels Capgrossos i cap a l’espigo i de retorn al port... la cursa molt interessant, m’he sentit fort tot i que he fet 57 minuts (a més de 20 del primer, però ja m’ho esperava). Un dia hauré de parlar amb calma d’aquesta nova passió, l’orientació, us l’aconsello a tots i totes!

I ara si acabant de fer els últims preparatius, demà al matí cap a Espot i a començar a fer els carros de foc, m’allunyo de les Santes uns kilòmetres però tornaré fort per gaudir-les plenament... el 24 estaré aquí i després de retrobar a tots els meus prometo explicar el camí en pels i senyals!

Fins a la Crida i bon escalfament de Santes!

dimecres, 16 de juliol del 2008

Toca canvis!

Aquest estiu si, desprès d’intentar-ho diverses vegades m’he tret les oposicions! Per tant ja soc del cos de mestres d’Educació Física.

El 21 de juny la primera prova, els temes que ens toquen no els he preparat i tinc la sensació que es fluix, el relaciono amb les competències i amb altres temes, al mateix temps que poso propostes pedagògiques sobre ell... però tot i això crec que si passo estaré com l’any passat, patint per si tinc plaça.

Per tant em toca preparar molt bé la presentació de la programació, de fet ha estat el que he treballat més durant el curs, i per tant confio en pujar nota i poder superar el procés d’oposicions. En aquest punt m’adono que inconscientment m’he fet certa juguesca, fa un any que no m’estic deixant els cabells llargs, per tant me la faig verbalment si tinc plaça em tocarà tallar me la cua... Serà una forma de simbolitzar l’esforç i els canvis que venen.

La setmana passada vaig tenir la noticia oficiosa, la meva nota era 6.8 i amb els mèrits podia tenir una nota final de 6.2 o 6.5... el rumor situava la nota de tall en un 5.3 o 5.5 per tant semblava ser que si, que aquest any si!

Avui han publicat la llista d’aprovats amb plaça i estic el numero 120, de tres cents per tant aquest any si! I alhora toca fer el comiat a la cua! I pels que no us ho creieu... alguna prova!

















dimarts, 8 de juliol del 2008

Carros de Foc

M’agrada la muntanya, algunes vegades ja n’he parlat, caminar i pujar es en part un repte de superació i en part una forma o moment de trobar-me a mi mateix. Però la veritat és que masses vegades queda en segon lloc, el temps, els compromisos, les activitats i d’altres motius son sempre una mala excusa per no apropar-hi tant com m’agradaria.



Per les vacances de Setmana Santa ja vaig intentar fer una ruta, però varen posar els objectius massa agosarats tant per la velocitat que comportava com per la càrrega a l’esquena. En dos dies, amb la Núria, varem fer la meitat de la ruta dels Estels del Sud, des de Pauls fins a Beceite...

Ara aprofitant aquests dies previs a Santes i tenint en Pere i l’Aina de campaments arriba el moment de fer una de les rutes que feia temps que tenia al cap. Del 20 al 24, si el cos m’aguanta i el cap està ferm faré els carros de foc. Vaig quedar ja fa uns dies amb en Xavier, que la fet moltes vegades participant en la modalitat Sky Runner (en menys de 24 hores), i em va ajudar a planificar la ruta i demà passat confirmo els refugis... ja no em puc tirar enrere.



































Per tant el 20 cap a Espot i d’allà tranquil·lament a dormir al refugi d’Amitges, etapa curta passant pel Ref Mallafré, un passeig per pista que em situarà en el punt de partida.



El 21 d’Amitges a Restanca, passant pels refugis de Saboredo i Colomers, etapa llarga pujant al port de Ratera, el de Sendrosa i el de Caldes per baixar cap a Restanca (l’endemà caldrà refer camí, buf!) i si em queden forces i temps podria pensar en pujar al Montardo.



El 22 de Restanca a Llonch, potser l’etapa més dura? Caldrà tornar a pujar fins a Crestada, baixar cap al Ventosa i Clavell i pujar fins al coll de Contraix per baixar cap al refugi del Estany Llonch, a part del desnivell sembla una de les etapes més llargues.



El 23 del Llonch al J.M. Blanch, també una etapa llarga fins al Corominas passant pel coll de Dellui, per desprès encaminar-me pel pas de l’os cap al refugi Blanch.



I el 24 ja de tornada i per tant sortint aviat (a les 18:30 vull estar a Mataró) cap a Espot passant per Sant Maurici, cal decidir la nit abans si faig el camí per la valleta o per Monastero. Alhora que pensar si tinc temps i/o forçes per pujar al Monastero.

Espero que el temps m’acompanyi i confio en anar-me trobant molta gent pel camí i en els propis refugis. Ja us explicaré, i us ensenyaré fotos... queden 11 dies!



Ah, per cert... Sven ja pots anar preparant una bona birra per la tornada!

dilluns, 7 de juliol del 2008

Retorn amb una birra refrescant que fa estiu!

Fa molts dies que tinc aquest blocs molt parat,podria dir que ja se sap els finals de curs que son carregosos, que m’he estat preparant a consciencia les oposicions... però en el fons tots sonaria a excuses! No?

Bé el que compta es que torno a estar per aquí, apareixent i desapareixent com moltes altres temporades, je,je,je!

En tot cas toca escriure alguna cosa i atenent el que em deien alguns amics deixaré la política de banda, o no ja que com diríem alguns tot és política!

Primer de tot parlar-vos d’una de les meves dèries, passions o manies...segons qui ho miri. Les cerveses en general i les belgues en particular. Aquestes últimes per la quantitat de matisos que podem descobrir en el paladar quan les bevem i lo diferents que poden arribar a ser. Per la meva part les que més repeteixo son la kwak, la Malheur 12, les Golden Carolus, la Belgoo... però n’hi ha moltes d’aconsellables i si algun dia voleu provar quelcom diferent entreu al mon de les de lambik o Geuze (de fermentació espontània)

De les d’aquí em costa trobar-ne que siguin realment diferents, en tot cas esmentar la Woll Damm (per nostàlgia i perquè té cos), la estrella Galícia, i la Rosita de Tarragona. D’aquí a pocs dies aniré a fer una visita a la planta de fabricació que tenen a Tarragona (prometo un comentari i fotos si em deixen)

La veritat és que encara no he trobat aquella cerveses que m’ompli la boca de gust i que em faci retornar a les platges mediterrànies de Catalunya (més enllà de la conya del nou anunci d’estrella, crec que una cervesa hauria ser capaç d’això). I això em genera un gran dubte, que ha de composar un gust que ens retorni a la nostra terra? Ha de ser les herbes (funoll. Romani, matafaluga,...) ha de ser algun fruit (figues, maduixes, cireres d’arboç...), ha de ser productes de la terra o del mar? Accepto idees, opinions i propostes...

Per cert, he dit manies perquè el tema arriba a passió de col·leccionista... una prova d’això :




diumenge, 15 de juny del 2008

El departament, disposa i nomena!

El dia dos de maig el departament ens va demostrar un cop més com compte amb els interins, després dels nefastos nomenaments del juliol passat i que fessin oïdes sordes a qualsevol queixa durant el més de setembre ens varen donar tres dies per poder fer la renuncia al nomenament d’aquest curs vinent. Tres dies per preparar uns documents, al·legacions i argumentacions sense explicar quines serien les possibles motivacions per acceptar la renuncia. A més la resolució que ho estipulava ens tancava alguna porta més, en cas d’aprovar les oposicions no podríem canviar de destí i per tant apropar-nos més al nostre domicili, al mateix temps que cap centre ens podia reclamar pel curs vinent.


És a dir d’una tacada demostraven la sensibilitat pels seus treballadors i pel fet que poguessin conciliar la seva vida familiar i laboral, donaven exemples de la transparència amb que ha d’actuar l’administració al no explicar els criteris amb que s’acceptaren les renuncies i deixar aquesta acceptació a la arbitrarietat de cada delegació, oferien als futurs funcionaris en pràctiques unes condicions pitjors que als interins (al oferir a aquest llocs de treball que podrien interessar als primers) i no garantien els drets de defensa al no oferir les condicions, en temps i formes, per tal que tots els interins afectats poguessin preparar i entregar les reclamacions en les millors condicions.


El divendres 6 de juny varen tornar a fer mostra d’aquest saber fer al dictar una resolució on no s’acceptava la majoria de renuncies, i un altre cop no quedava clar quins havien estat els criteris per acceptar-ho.


Uns quants companys hem decidit recorre a aquestes decisions fent tres recursos d’alçada pels motius abans expressats, indefensió, arbitrarietat i tracte diferenciat pels futurs funcionaris en pràctiques. Segurament el departament continuarà fent oïdes sordes i actuant de la forma que més els interessa a ells (ho han demostrat contínuament des del Nomenament del conseller Maragall) però no volem que aquesta forma d’actuar passi sense alçar la nostra veu, per petita i fluixa que sigui.


Voldria animar-vos a tots els implicats a que procediu a presentar recursos similars, per la qual cosa us adjunto les nostres argumentacions per si les voleu aprofitar: recurs sobre indefensió, recurs sobre arbitrarietat i recurs sobre oposicions

dimecres, 16 d’abril del 2008

Jo també demano la dimissió del conseller (Felicitats i adhesió als companys de Terres del Ebre)

Dia de declaracions creuades i de forma pública entre dirigents d’ICV, i tot i que sé que alguns companys no deuen entendre la conveniència de fer públics aquestes discrepàncies i del necessari seny (o por...) que alguns demanaran per no escenificar certes discussions o climes de suposades i no volgudes crisi. Vull dir que comparteixo en gran part els plantejaments dels meus companys de les terres del Ebre.

Comparteixo els plantejaments que ens exposen en el seu comunicat (que reprodueixo tot seguit), tot i que alguns ens poden titllar d’insolidaris amb la gran metròpoli, per diferents motius:

  1. Perquè em nego a creure que la única opció de resolució de la situació de sequera sigui un transvasament (sigui del Ebre amunt –Segre- o del tram final del Ebre –Delta-).
  2. Perquè, si aquesta és la unica solució, en la gestió d’aquest problema hi ha hagut molts tics d’aquella forma de fer política que no ens agrada.
    1. Un dirigent d’ICV, partit defensor de la laïcitat del estat i de l’administració, encomanant-se a les verges per demanar aigua.
    2. Un govern d’esquerres, que ha fet seva la bandera de la nova política de l’aigua, prenent decisions incoherents amb el discurs que es va assumir des del primer tripartit. I ICV no només n’és còmplice sinó que som protagonistes d’aquestes decisions.
    3. Un Govern que va a remolc del que decideixen els senyors de Madrid.
    4. Un conseller i un govern fer-nos creure que les paraules no volen dir el que diu el diccionari.
    5. Una nefasta gestió política i mediatica de la decisió que, més enllà de si aquesta és encertada o no, ens porta a prendre-la sense parlar-ne amb el territori, que ens posa completament a la defensiva, a remolc, del que diuen els mitjans i la resta d’agents.
    6. Un dirigent d’ICV responent amb actitud prepotent que si no ens agrada ja podem marxar! Jo soc d’aquells que pensa que si no m’agrada he de mirar de canviar-ho, i espero que els companys de Terres del Ebre també ho vegin així (cal recordar que tenim un procés assembleari a les portes).
  3. Perque la gestió de la sequera no és un fet puntual en les meves discrepancies en com està actuant la direcció de l’ACA i del departament de Medi Ambient i Habitatge. Masses vegades al territori veiem com no se’ns té gaire en compte i només es juga al joc del que dicten certs alcaldes o alcaldesses, o costa moltíssim fer entendre coses evidents als nostres dirigents. Algun exemple:
    1. La depuradora del Alt Maresme, varem decidir des del departament no fer-la al lloc que estava previst perquè era insostenible i ineficient des d’un punt de vista ecològic. I desprès de mil voltes, discussions, debats i de fer cremar a molta gent nostra al territori l’acabarem fent a la pedrera de Montpalau (que és el projecte que no volíem!)
    2. La canalització de la riera de Malgrat, l’ACA corregeix el seu posicionament després de que els veïns de Malgrat i els dirigents locals i comarcals d’ICV fem mil gestions, pressions i explicacions del que hauria de ser una forma de gestió de la canalització de rieres que hauria d’estar en el llibre de ruta del ACA des del primer dia que ICV va assumir-ne la direcció (per molt dèficit econòmic que ens hi deixessin).
    3. Molts veiem estorats com es corre a fer una foto amb el senyor Riena, dirigent dels constructors i promotors, per firmar el pacte per l’habitatge. Una foto que molts haguéssim volgut que es fes amb els principals agents socials que també poden treballar en aquest tema.
    4. ... i així en podem anar apuntant moltes més...
  4. Perquè si un conseller convergent, o d'algun soci de govern, hagues fet el mateix ja haguessim demanat públicament la seva dimissió. I no des de una direcció territorial sinó que hagués estat des del carer ciutat!
  5. Perquè fa pocs mesos estavem fent una gran campanya, "hem guanyat la batalla del ebre" que ha quedat en paper mullat!

És per això que jo també firmaria un comunicat com el que els dirigents de les terres del Ebre han fet públic aquest matí demanant la dimissió del conseller i hi afegiria també la de la direcció de l’ACA, encara que per això em puguin convidar a abandonar el nostre partit (d’això se’n diu acceptar la critica, el debat i la cultura democràtica, no?). I els felicito per la valentia que altres vegades hauríem d’haver tingut des dels territoris que rebíem la peculiar gestió ecosocilista de les polítiques de l’aigua.

Comunicat d’ICV a les terres del Ebre:

INICIATIVA TERRES DE L’EBRE MANIFESTA LA SEVA OPOSICIÓ FRONTAL A LA INTERCONNEXIÓ DE XARXES I DEMANA LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER DE MEDI AMBIENT

ICV Terres de l’Ebre demana a la seva direcció nacional que abandoni el Govern si es tira endavant una canonada permanent i es vulnera, així, el “Compromís per l’Ebre”. En cas contrari, les organitzacions locals d’ICV a les Terres de l’Ebre obriran un període de reflexió per tal de revisar la seva vinculació a ICV.

Davant l’anunci d’un acord entre el Govern Espanyol i la Generalitat per tal d’interconnectar de manera permanent el sistema del CAT amb el d’ATLL, Iniciativa per Catalunya Verds Terres de l’Ebre vol manifestar:

• Que rebutja la interconnexió de les xarxes del CAT i ATLL. Aquest projecte és un transvasament permanent, irreversible, i contrari al model de gestió d’aigua que ha vingut defensant el govern del nostre país.

• Que creiem que aquesta obra no s’acabarà a temps i no podrà atendre a temps les possibles necessitats d’aigua a l’àrea metropolitana, però quedarà a disposició dels successius governs, que podran fer una utilització de la infraestructura que atempti contra els interessos del territori. El Govern Espanyol aprofita, per tant, la situació de sequera per fer una obra de caràcter estructural i irreversible que podria justificar noves transferències d’aigua fora de la conca a partir dels sobrants de concessions de regadiu.

• Que aquesta imposició del Govern Espanyol posa en dubte la capacitat d’autogovern del nostre país.

• Que s’ha menystingut el territori, ja que ni els responsables de la Conselleria de Medi Ambient, amb el Conseller al capdavant, ni els responsables del Ministerio que han decidit apostar per aquesta infraestructura, han vingut a les Terres de l’Ebre per informar la ciutadania.

• Que ICV Terres de l’Ebre demana públicament que s’obri un període de reflexió dins d’ICV sobre la seva permanència dins del Govern de Catalunya. ICV Terres de l’Ebre demana a la seva direcció nacional que abandoni el Govern si es tira endavant una canonada permanent i es vulnera, així, el Compromís per l’Ebre. En cas contrari, les organitzacions locals d’ICV al territori obriran un debat per tal de revisar la seva vinculació a Iniciativa per Catalunya Verds.

• Demanem la dimissió del Conseller de Medi Ambient i Habitatge per la seva gestió política i comunicativa.

• Finalment, emplacem a totes les forces polítiques de les Terres de l’Ebre que exigeixin públicament a les seves direccions nacionals que respectin el “Compromís per l’Ebre” i els principis de la Nova Cultura de l’Aigua.

dimarts, 18 de març del 2008

Reflexions sobre els resultats i el post-electoral:

Uns dies després de les eleccions potser ens toca parlar de diverses raons o elements de la campanya que ens haurien de preocupar, tant pel que fa als resultats que ens han de suposar un toc d’atenció que hem de tenir en compte com pel que fa a alguns elements de la campanya o de la pròpia nit electoral.

Evidentment no caldria dir que els resultats en unes eleccions no es poden reduir a un únic factor o causa, ja que cada votant pren la decisió personal de votar-nos o no segons els seus propis elements de reflexió que no han de ser, necessariament, els mateixos que el votant següent. Tot i això cal fer un esforç per discernir quins son els grans factors que han portat a una davallada d’un 22% del vot absolut d’ICV-EUiA quan la davallada en nombre de votats absoluts només era d’un 8% (totes aquestes dades les tindré en compte prenent de referència el resultat 2004, per tant el càlcul és diferencial 2004-2008 per 100 i partit per resultat 2004).

Per tant un primer element que ens ha afectat ha estat el descens del electorat (1.6%) i de la participació, ja que part del propi descens haurà estat generat per aquells votants d’ICV-EUiA que s’han quedat a casa. És a dir que com a força política no hem sabut mobilitzar al nostre votant tradicional.

Per altra banda s’ha argumentat que una causa principal de la pèrdua de vot ha estat la campanya de la por generada per el PSC, les dades de forma global avalen aquesta teoria el PSC ha estat la única força política que ha augmentat en valor absolut els seus votants (més de 86.000, el que suposa un 5.42%), aquest efecte ha estat major fora de la província de Barcelona, on la llei electoral (que no la llei d’hont, per la qual cosa us proposo la lectura d’un article d’en Miguel) genera una situació histriònica on el vot a forces petites és inútil doncs la possibilitat d’obtenir representació es molt minsa pels que no representen l’Espanya dual. Aquest ha de ser realment un dels factors a valorar dels resultats, molta gent haurà decidit el vot no tant pel que volia sinó pel que no volia aconseguint l’efecte contrari doncs com s’ha vist a Barcelona la pèrdua d’un diputat d’ICV-EUiA ha beneficiat a la Dreta (han estat el PP i CIU qui s’han disputat fins a ultima hora aquest seient), i el que em preocupa més és quin interès té el PSC (que ha de ser sobradament coneixedor d’aquestes dades) en generar una realitat dual i fer desaparèixer una força d’esquerres, els molesta el pluralisme?

Tot i que aquest factor ha de ser considerat amb fermesa, i així ha estat, no podem obviar tres elements més que ens han de preocupar.

Per una banda l’evolució del vot comparat amb el moviment demogràfic de gent que marxa de la segona corona cap a pobles o ciutats que estan més allunyats i que han anat prenent un caràcter més residencial, així ICV ha fet baixades importants en la majoria de ciutats del anomenat cinturo roig, la majoria per sobre del 30 % (Santa Coloma 45,63%, Hospitalet 40,91%, Badalona 36,2% en son un bon exemple) i en canvi experimenta creixements percentuals importants (que no en nombre absolut de vots) en municipis com Vic 32%, Gelida 36%, La Garriga 17%, Arenys de Mar 16% o Vilafranca del Penedès 6%.

Per altra banda la comparativa de vots a PSC i a ICV-EUiA en alguns municipis i comarques, sobretot de la corona roja. En molts de casos podem observar que al contrari que ens faria pensar la hipòtesis del vot de la por la pèrdua de vots d’ICV no es poden atribuir directament al creixement de vots del PSC. Podem destacar el Barcelonès on ICV perd més de 22 mil voyts, casi tants com CIU, una mica més que el PP i molt lluny del PSC (18.000) o el baix Llobregat on els 9.000 vots que perd ICV contrasta amb els 600 que guanya el PSC, on van a parar la resta de votants d’ICV?

Una ultima dada a tenir en compte és el creixement, de forma paral•lela al decreixement d’ICV, del vot a altres forces polítiques Barcelona ciutat on perdem 12.000 vots i els partits petits guanyen 19.000, o Sabadell on perdem 1.800 vots i els altres en guanyen 1.900 o Terrassa on perdem 1.500 vots i la resta de partits en guanyen 2.200 o Mataró 1.100 vots menys i 1.000 més dels que no han obtingut representació. És cert que gran part d’aquest creixement s’ha d’imputar a Ciutadans, no hem d’obviar que entre aquest hi ha sectors de votants que ens son propers o ho podrien ser que han augmentat més d’un 13 % els seus votants (els verds-l’alternativa ecologista, els verds-los verdes. Partit antitaurí contra el maltractament animal, partit comunista dels països catalans,...)

Això ens ha de portar a introduir dos elements més de reflexió, com a mínim, al ja dit del vot de la por. Per una banda ser conscients que hi ha cert votant que ens reclama diferenciar-nos del PSC, que en siguem una alternativa, que els forcem a fer polítiques d’esquerres de debò. Aquest votant haurà optat per quedar-se a casa, per votar opcions més radicals a la nostra o per votar el PSC (quans de cops ens hem hagut de sentir que per votar la còpia voto l’original). Ens reclama per tant que siguem més incisius en les nostres accions i opcions de govern, als municipis, a la Generalitat, al Estat o a al resta d’administracions.

Per altra banda un allunyament del nostre partit de les classes socials treballadores o de les més desafavorides. La tendència de guanyar vot allà on hi ha mobilitat geogràfica i perdre’l al cinturó roig, ens hauria de portar a pensar que mantenim el votant de classe mitja o benestant i que en canvi perdem suport en aquells que han de ser el centre de les nostres polítiques, en aquells sectors que estan en competència pels serveis i pels recursos.

Del post electoral em varen sorprendre dos coses, per una banda que, tot i que les dades son des del meu punt de vista clares, ens hem quedat a tenir en compte només el vot de la por com a factor explicatiu del nostre resultat. Tot i que crec que haurà estat un factor rellevant hem de tenir en compte també la necessitat de remarcar més les nostres polítiques a la Generalitat i alhora que hem de fer un esforç important per recuperar l’espai perdut entre les classes treballadores.

Per altra banda durant aquella nit la Roda de premsa es va fer esperar, tots creiem que era perquè patíem per l’esco de la Núria Buenaventura i que esperàvem que aquest estigues assegurat, va sorprendre que es fes en el pitjor moment, és a dir que sortim al mateix temps que la locutora ens deia que perdíem un diputat. La veritat és que no era difícil deduir que aquest diputat l’acabaríem perdent (cada 1% escrutat ens retallaven entre 50 i 100 vots tant CiU com PP) i varen fer sortir en Joan Herrera al moment en que estàvem a uns 50 vots i quedaven 8% de vots per escrutar. En tot cas es podia haver sortit amb un discurs cautelós, avisant que la nit seria llarga i que, tot i que el resultat en nombres absoluts no era dolent tenint en compte la campanya de la por, no teníem assegurat el segon diputat. Però sortim amb un discurs eufòric que es desfà amb les paraules de la Terribas i que ens fa quedar a tots (inclosos als que estan fent la roda) amb cara de tontos...

Almenys dies després ens arriba alguna reacció, hi haurà relleu a la candidatura a Barcelona ciutat i en Ricard Gomà assumeix el lideratge de la política municipal de Barcelona. No tardarem a veure resultats d’aquest pas positiu per ICV

dijous, 6 de març del 2008

Vota sense por!

dimecres, 5 de març del 2008

Raons per Votar Herrera…


1. Perquè està fent un missatge clar i contundent amb propostes realistes i properes. El missatge, però sobretot el contingut, està fet amb el llenguatge que entenem al carrer... perquè està fet des del carrer. Les propostes són clares i volen resoldre els problemes de tots... podeu comprovar-ho amb una lectura ràpida de les 30 propostes prioritaries.

2. Perquè està recuperant un discurs d’esquerres que molts han oblidat, cal repartir la riquesa, cal treballar pels drets dels treballadors, cal eixamplar l’estat del benestar, encara el repte de la immigració des del prisma social (la dificultat no està en la procedència sinó en l’estatus social del nouvingut), entén el món i l’entorn més proper com el bé més preuat per compartir i llegar a als que precedim, perquè parla de persones i no d’estats, perquè no vol drets preferents per l’església o per la monarquia, perquè aposta per un estat federal...

3. Perquè encara que molts ens volen fer creure que estem en un estat bipolar la realitat en la que vivim és plural i només des d’un congrés plural es pot treballar per a una ciutadania plural. Un estat amb dues úniques forces tendeix a un estat de crispació i de monòlegs, que és el que ens arriba des d’una Espanya que ha transformat a la gran majoria de les seves províncies en dicotòmiques.

4. És la garantia que el PSOE faci polítiques d’esquerres, durant quatre anys ICV-EUiA i IU han fet possible amb el seu suport que les lleis socials tinguessin un clar caràcter progressista, mentre que altres forces polítiques han fet que les lleis i actuacions econòmiques tinguin un perfil de centre dreta. L a conseqüència ha estat clara i la conclusió fàcil, cal que a l’esquerra del PSOE hi hagi una força política que amarri el PSOE i eviti la seva deriva cap al centre.

5. La sensació és que en aquesta campanya poc propositiva, en que el PP ha radicalitzat el seu discurs cap a les tesis zaplanistas amb la por a la immigració, amb el discurs del trencament d’Espanya, amb la por a l’evolució de l’economia, amb la rebaixa d’impostos (sobretot pels que tenen més), el PP ha perdut bona part del contacte amb els votants de centres. Cada cop és més clara la derrota del sr Rajoy i per tant més innecessari el discurs de la por al seu retorn.

6. Perquè votar Herrera és treure un diputat al PP, almenys això és el que s’afirma a un SMS que m’ha arribat aquest vespre “ATUREM A LA DRETA. Segons les enquestes nomes el vot a BCN per Herrera farà que el PP no obtingui el darrer diputat de la provincia. PASSA-HO"

7. I si no en tenim prou, perque votar ICV-EUiA afavoreix la salut sexual. Segons un estudi "los hombres que votan a partidos distintos del PP y el PSOE obtienen mucho placer en las relaciones sexuales (42%), frente al 31% de los que votan al PSOE y un 29% de los que votan al PP.". Doncs ja tenim un argument més per convèncer a amics a votar IU :p. També diu que agnòstics i no practicants disfrutem més encara, quin luxe ;) visca el laïcisme. (Aquesta ultima raó es manllevada d’en Marc...el text complert el trobareu al seu blog).

El canvi climàtic



Sort que el cosi de l'Herrera deu tenir més seny i sentit comú que d'altres "primos"...je,je,je

dimarts, 4 de març del 2008

Lemes i partits, a qui correspon que?

Si féssim venir un estranger o extraterrestre a Catalunya i veiessin els nostres carrers plens de cartells, pancartes i banderoles, segurament ens preguntaríem que estem fent... Llavors els intentaríem explicar que són les eleccions, perquè serveixen, com ens governem que és la democràcia i moltes altres coses.

Si desprès d’això encara ens han entès i volen seguir escoltant-nos potser els podríem explicar que a Catalunya és presenten molts partits, formacions o coalicions, que els que varen obtenir representació al congrés són cinc.

Que entre aquests cinc n’hi ha dos de dretes, un de nacionalista espanyol i un de nacionalista català, que hi ha tres que son d’esquerres un de socialista, un de nacionalista català i un comunista i ecologista (ecosocialista). Tot seguit intentariem, amb poques paraules, fer-los entendre els principis elementals d’aquestes diferències ideològiques de cada partit. Si em fet tot això (sense haver-los relacionat amb unes sigues o colors) i els acompanyem pel carrer segurament seran incapaços d’encertar a qui corresponen cada un dels cartells, dels lemes, dels sublemes o d'algun dels anuncis televisius.

Perquè jo entenc que una campanya ha de ser propossitiva, fer un esforç per definir amb poques paraules, amb missatges publicitaris quin és el model de país que voldrem impulsar si els ciutadans ens donen la confiança per fer-ho. I la veritat és que la majoria de lemes, cartells o anuncis poden ser firmats per qualsevol. Algun exemple del que he vist penjat a les banderoles dels fanals aquests dies:

Ideas Claras... suposo que tots poden dir que les seves son clares i les dels demes espesses. En tot cas ideas claras pot voler dir expulsar tots els immigrants, o obrir totes les fronteres... o pot voler dir privatitzar les escoles públiques o fer públiques totes les privades... buf les seves estaran clares, però desprès d’això les meves sobre ells no gaire!

Si tu no vas ells venen o la Catalunya optimista... si no hi vaig qui ve, tornarà Franco o Gonzalez? Vindran els comunistes o els falangistes? Vindrà Eta o el Gal? En tot cas és una “perogrullada” que a sobre puc entendre-la a la meva manera! I La Catalunya optimista era també la del barça fa tres dies (abans de perdre amb l’atletico...) o no?

El teu vot farà respectar Catalunya o el respectaran Catalunya... i quina força política s’atreviria a dir el contrari? Tornem a veure una evidència que a part d’això podria firmar-la tothom (tot i que alguns amb poca credibilitat, ho se!), en tot cas tres o quatre forces ho farien sense ruboritzar-se.

Objectiu: un país de 1a (per això volem la independència)... però quin país? Ens ho diu el PP o el PSOE sobre l’estat espanyol? Ens ho diuen des del PSPV o del PPV reclamant més diferències com la de la llengua catalana i valenciana? I en tot cas suposo que si tots es presenten és per fer un país de primera, o és que he de pensar que alguns es presenten per altres interès que el treball comunitari? Sort que entre parèntesis ens ho aclareixen... però la independència a qualsevol preu? I sobretot un país de primera sobre quin model de País el del centre dreta català o un model progressista... buf masses dubtes, va miraré l’espot de TV a veure si m’aclareixen quin perfil polític tenen, quin model...

Solucions justes, lògiques i valentes.... + transport públic – canvi climàtic, o salari mínim 1000 euros, o més impostos als més rics millors serveis per a tothom. En un primer moment el lema general també es poc concret, segurament des d’un punt de vista subjectiu tots creuen que les seves solucions son justes, lògiques i valentes... i segur que per a alguns ho son més que d’altres! Però la concreció que aporta el sublema em deixa les coses més clares... treballaran per l’ecologia, pels drets dels treballadors i per la redistribució de la riquesa... vaja aquests cartells no generen dubte, els meus amics estrangers (o extraterrestres) per fi veuen alguna cosa clara, propera, que connecta i que fa fàcil d’entendre el procés electoral. Ara només falta que connecti amb més gent!

Se que alguns que llegireu això pensareu que em traeixen les meves simpaties i el carnet que porto a la cartera. Però tots sabeu en el fons del vostre cor i del vostre cap que si mireu els cartells, i alguns dels vídeos (no us perdeu el del dia de pluja del PSOE o el de la novia amb el cor trencat del PP), veureu que l’esbiaix que la meva militància em porta no és tant gran com us sembla. Per cert aprofito per convidar-vos a tots a firmar el manifest de suport al Joan Herrera.

dilluns, 3 de març del 2008

Que menja un mileurista?



Per aquells qui no l'hagueu llegit ja us aconsellor l'article que sobre el tema escriu en Jordi Merino

diumenge, 2 de març del 2008

El dia 9 a votar, a votar Herrera!

Per aquells que encara dubteu sobre quin ha de ser el sentit del vostre vot, o per aquells que el tingueu clar (encara sou a temps de canviar la vostra decisió) us aconsello que mireu la entrevista que aquest dijous li feia la Mònica Terribas al Joan Herrera.

Tot i que ella va començar en excés incisiva, no recordo que hagi estat tant tallant i en certa mesura impertinent amb gaire gent, i espero veure-la igual amb la resta de caps de llista. I en Joan una mica dubitatiu, la veritat és que aquest ha anat prenent cos i força a mesura que anava desgranant un discurs clar amb les idees socials i ecològiques com a gran força. Recuperant un discurs que no ha deixat cap dels temes que els progressistes de debò volem que impulsin des de Madrid, pobresa cero, sous mínims, habitatge, sostenibilitat, drets socials i dels pobles (per exemple els sahrauís), estat federal, relacions amb església, model d’estat i laïcitat... jo ho tenia molt clar, però estic segur que des de dijous (i en certa mesura divendres al debat) molts més també ho tenen clar i d’altres potser comencen a dubtar el seu sentit de vot!

Ànims Joan, aquesta és la força que ens mereixem!

divendres, 22 de febrer del 2008

14 F. Èxit i feina

La vaga i la manifestació varen ser un èxit, la majoria del col·lectiu de mestres varem dir la nostra. Ara els toca als sindicats gestionar-ho bé, que s’hi esmerin ja que les últimes experiències no son bones, i al Conseller i departament reflexionar i no reaccionar amb la sang calenta. Tenen la responsabilitat de fer una bona llei, que garanteixi l’equitat de debò, una millor gestió i que allunyi als centres de la competitivitat de mercat.



dimecres, 13 de febrer del 2008

14-F perque no m’agrada aquesta llei.

Primerament deixeu-me respondre algun dels comentaris del post anterior. Jesús, fa unes setmanes hagués estat plenament d’acord amb tu, pensava que no havíem de fer servir un mecanisme de reivindicació sobre els drets laborals del treballadors per reclamar els canvis en una llei. Estic d’acord en que aquesta queixa hauria de tenir un abast social molt ampli i que hauria de recollir el conjunt de la nostra societat ja que serà a tota la societat a qui afectaran els canvis en la concepció del model educatiu que plantegen les bases. Però la veritat és que una lectura detinguda del document de les bases em varen fer replantejar-ho, ja que aquesta proposta planteja la modificació substancial de les condicions laborals dels mestres, tant pel que fa als drets com a treballadors com pel que fa a les condicions laborals en que haurem de treballar a partir d’aquesta llei. Per tant crec que cal fer una vaga de mestres i que també cal treballar per una reivindicació més ample.

Pel que fa a les argumentacions de la Victòria encertes en posar sobre la taula un element que, en el cas d’aquest document, no havia considerat. Ja ho hem parlat moltes vegades sobre els diferents “ginyos” del PSC (o de part del PSC) a convergència. Hem vist a la nostra comarca, i en molts altres llocs del nostre territori, com s’abona el terreny per una previsible sociovergència que apliqui, o actuí, segons principis més centristes i poc progressistes. Aquestes bases en son un clar exemple no vull obviar com el Sr. Mas va córrer a dir que ells les aprovarien i que si calia el PSC no necessitava ni ERC ni ICV (seguirem sent mers observadors d’aquest fets?).

Però tinc pendent de fa dies parlar dels elements del contingut de les bases que em preocupen, o que no m’agraden, que motiven la meva participació a la vaga i a la manifestació de demà al migdia.

Crec que l’educació ha d’esser un element sociabilitzador, integrador i de igualtat social, és a dir li correspon al sistema educatiu el cabdal paper de minimitzar les diferències i de posar les condicions per trencar les diferencies socioeconòmiqes d’una societat. Aquest és el principi bàsic que ha de regir la tant preuada equitat de l’institució escolar, i crec que aquest principi ha de portar a que l’administració és bolqui en donar més recursos a qui en te menys, a fer possible que tots els infants de la nostra societat tinguin el mateix punt de partida en el moment d’accedir al mercat laboral i a la vida en societat. Això vol dir que caldrà adaptar la pista, les tanques, els temps, el punt de sortida i tot el que faci falta per tal que tots puguem participar a la cursa de la vida.

Però aquestes bases de la llei posen al mateix nivell que l’equitat, l’excel·lència, i l’organització empresarial, els models neoliberals i l’autonomia de gestió. Amb aquest poti-poti es confon tot i acaba fent una proposta que en una lectura fàcil de comprendre possibilita la competència entre centres pel personal, pels resultats, pels recursos i per tant tendeix a un model en que puguin conviure tants models d’escoles com centres i per tant completament allunyat del principi d’equitat, que erròniament, vol promoure. El principi d’equitat prendrà més força quan més recursos es destinin a l’educació (cal arribar al 6% del PIB que inverteixen els països amb qui ens comparen), aquest principi té força quan és parla d’una única xarxa escolar on els centres concertats amb implicació social tinguin espai per treballar-hi i integrar-hi i on els centres privats amb voluntat mercantil o elitista tinguin el seu espai sense un finançament públic (Models com el finlandès, amb excel·lents resultats, estan fonamentats en un xarxa pública amb el 95 % dels centres).

Crec que una llei que es pretengui dir d’educació a Catalunya no pot centrar-se exclusivament en el model de gestió dels centres i en l’avaluació i formació del professorat. Tot i que aquests han de ser elements importants d’aquesta llei, cal que el document reculli els importants processos de reflexió sobre l’educació que s’han fet al voltant de les Ciutats Educadores, la societat és educadora i per tant s’ha de legislar en educació amb visió global entenent que l’educació és un procés que dura tots i cada un dels des de la nostra vida. No és pot obviar o passar per sobre de l’etapa 0-3, de la formació professionalitzadora, de la funció educativa de les famílies, de l’educació en el lleure, de la informal...

Entenc que una llei d’educació, i més si aquesta és impulsada per un govern d’esquerres amb voluntat de potenciar l’equitat, ha de treballar a partir de la xarxa pública escolar. Excloent el mercadeig del procés educatiu, cercant viés d’integració dels centres concertats conscienciats socialment i no oferint beneficis als centres excloents o elitistes. En canvi aquesta llei sembla que fomenti la gestió privada de l’educació, la possibilitat de fer negoci amb l’educació. I tots sabem que on hi ha negoci hi ha d’haver benefici i aquest ha de sortir d’algun lloc (de les condicions laborals dels mestres, de la qualitat, dels materials...).

El document de bases proposa en el seu redactat algun principi, entre els d’ordre general parla d’una política de beques. Creia que el que diu la constitució és que l’educació ha de ser gratuïta, la llei d’educació catalana he de desenvolupar aquesta gratuïtat, i per tant ha d’oferir a tothom la possibilitat de educar-se en un centre públic gratuït.

Pel que fa als principis d’ordre específic situa com a principi el dret dels pares en rebre formació religiosa. Molts sabem el que va costar incloure en el redactat del nou estatut que aquesta formació ha de esdevenir-se en el si de les famílies i de les parròquies, esglésies o mesquites, per que a la primera de canvi la llei es contradigui amb el propi estatut que diu específicament que aquesta formació no ha de ser en horari lectiu.

Al mateix temps posa negre sobre blanc les diferencies laborals entre persones que fan la mateixa feina, fa possible que un centre públic o privat hi treballin persones amb la mateixa feina i condicions laborals diferents. Per això tants anys de lluita per igualar les condicions laborals del professionals de les privades o dels interins?

Les bases ofereixen la possibilitat d’externalizar la gestió, tot i que insisteixen que serà en ocasions molt concretes i en cap cas generalitzable. Amb les escoles bressol municipals varen dir el mateix, i curiosament en aquest moments molts dels nous centres d’aquest tipus estan externalitzats. Aquest tipus de gestió comporta un benefici empresarial que sol venir a canvi del retall de les condicions laborals o dels recursos.

Un altre tema que cal citar, aquesta llei disposa la possibilitat que un centre (no especifica de quin tipus) puguin disposar de noves fonts de recursos. Això no valida les quotes de les concertades? Això no es contradiu amb la necessitat de fer que l’educació sigui equitativa? No generarà discriminació i guetització segons el nivell socioeconòmic?

Una lectura pausada i tranqui-la de les bases denota moltes contradiccions entre allò que ha de ser l’educació, un element sociabilitzador, integrador i de igualtat social i les propostes que porten a la competència directa entre els centres pels recursos, pels professionals i pels alumnes per tal de poder obtenir un nivell d’excel·lència que els permeti seguir lluitant pel mercat... no és aquest un motiu importantissim per fer vaga?

Això no vol dir que no hi hagi elements positius en la proposta, la promoció d’una millor formació, la voluntat d’una funció equitativa de l’educació (li manquen les propostes que ho facin real), cert nivell en l’autonomia del centre,... però cal treballar molt, cal dialogar molt i sobretot, sr conseller, cal fer-ho bé en el moment i les formes adequades i no per la por d’una vaga!

dijous, 7 de febrer del 2008

14-F Les formes i la diagnosis

Ja fa unes setmanes que el conseller ens va presentar el que ell anomena les bases per una llei de país. És a dir les bases per una llei catalana d’educació, una de les lleis més esperades des del retorn de la democràcia al nostre país. Aquest fet hauria de ser celebrat per tothom, només per lo esperat desitjat per la comunitat educativa i per a la societat en general.


Però, i m’hagués agradat que no hi haguessin peròs, el Sr. Conseller ha errat, des del meu punt de vista, en diferents aspectes. I no voldria entrar avui en el contingut propi d’aquest document, ja que els elements previs ja tenen per si sol diferents punts de controvèrsia.


Primer de tot la forma mediàtica d’encarar un repte de país, situant l’educació en el centre dels focus dels informatius i platons dels mitjans periodístics, tant pel que fa al debat, en masses casos superficial, que ha generat la difusió de les dades quantitatives de l’estudi Pisa o del estudi de la Fundació Bofill que tots dos prenen la seva força en una lectura detinguda i profunda de les dades i en una reflexió sobre les causes i no sobre les dades. Però sobretot per la forma com es presenta les bases de la llei d’educació de forma unilateral, sense consultar ni debatre amb els implicats (sindicats, moviments de renovació pedagògica, associacions de mestres, de pares i mares, d’estudiants, d’entitats d’educació en el lleure,...) amb una roda de premsa i oferint com a principal informació un power point que no deixa de ser un resum de les intencions.


Aquesta dinàmica sembla respondre més a la necessitat d’oferir una resposta que és contraposi al debat generat als mitjans per la publicació de les dades de l’estudi Pisa, que no pas una voluntat clara de consensuar entre tots el que ha de ser l’educació i l’escola pública a Catalunya. Crec que el conseller s’ha precipitat, per la necessitat de donar respostes mediàtiques, i ha trencat abans d’hora les vies de diàleg i consens necessàries per encarar un debat de país.


Altres lleis cabdals pel nostre país, el propi Estatut, la llei d’habitatge, ... han anat acompanyades del procés de participació i debat necessari per implicar i recollir els interessos i propostes de tothom, i més enllà de que ens sentim identificats al 100% en la llei la veritat és que m’he sentit consultat i en certa mesura protagonista de la redacció d’algunes d’aquestes lleis.


El valor de país d’una llei rau en que tothom es senti en certa mesura identificat i escoltat, és a dir que doni resposta als problemes del carrer i que reculli les propostes i interessos de qui l’ha de viure o aplicar. I això s’aconsegueix escoltant i fent participar a tothom en el redactat de les bases i de la pròpia llei. La proposta de llei d’educació no contempla en aquest moment cap procediment seriós i clar de participació, no es debat amb els agents implicats, no es demana a directors i claustres quines propostes farien, no es convoquen espais de debat a les vegueries o comarques, no es fa cap tipus d’enquesta o procediment de recollida de propostes... Ens trobem només amb una proposta, que sembla en certa mesura tancada, i que ha de tirar endavant per la seva voluntat.


Cal que la proposta de llei és centri en una diagnosi ample, clara i valenta de les virtuts i defectes del nostre sistema educatiu. I el document que ens han presentat té en compte el paper de l’educació i l’esforç fet fins a dia d’avui, i entra en les raons que aconsellen un canvi. Segons les bases les raons són educatives, centra la seva diagnosi sobre l’efecte de la immigració a l’escola i sobre les dades de resultats i fracàs escolar.


Entenc que apunta de forma esbiaixada, i perquè no interessada, alguns dels motius o factors que incideixen en l’educació o en l’escola pública i s’obvia factors de cabdal importància com pot ser la inversió en educació des de les administracions implicades (està sobre el 3% molt per sota de molts països europeus i evidentment molt lluny d’aquells en el que s’emmirallen com per exemple Finlàndia), és a dir que es podria fer a l’escola pública catalana si s’arribés, com en alguns països, al 6% del PIB en despesa destinada a l’educació? Perquè no s’aborda, ara que per fi es vol legislar sobre el món educatiu, l’educació com al concepte ample que és? Som capdavanters en el treball en Ciutats educatives, i quan legislem només pretenem parlar de l’educació formal? Perquè deixem de banda les reflexions i propostes sobre les estraescolars, l’educació en el lleure, l’educació informal...


I perquè no afrontem de forma seria i acurada els canvis de rol educatiu que la societat està generant. És a dir quin ha de ser el paper educatiu de les famílies, de la societat, de l’escola, de la televisió... estem massa acostumats a delegar tota l’educació a la institució escolar.


Per acabar, entenent que la voluntat de les bases i de la llei és fer un model educatiu equitatiu. Perquè passem de puntetes per un dels valors del nostre model que apunta l’estudi pisa? El nostre doble model, amb una pública que s’encarrega del 85% de la immigració i una privada que ho fa sobre el 15% restant, i que segurament té uns percentatges similars si fem un estudi socioeconòmic del alumnat, aconsegueix una baixa dispersió dels resultats. Aquest és un bon indicador de l’equitat del sistema, i per fomentar-ho i reforçar-ho proposem una llei que genera més models de centres escolars i més competència entre centres. No seria més senzill reforçar estructuralment i amb més recursos al sistema públic? Si amb un cordill i una espardenya som capaços d’obtenir resultats propers a les privades que tenen un doble finançament i no molt lluny de la mitjana europea que podríem fer amb una aposta decidida i finançament adequat?

dimecres, 6 de febrer del 2008

14-F...Tinc motius per fer vaga?

Jo crec que si, i molts, en tot cas ressuscitaré de la meva letargia per escriure uns dies sobre aquest tema.

Entenc que hi ha tres grans motius per fer la vaga del proper dijous, que per només citar (properament escriure sobre cada un). Primer de tot per l’actitud i la forma amb que se’ns proposa una llei, sense procés participatiu, amb poc diàleg i amb la seguretat que colarà un altre cop... que ens tornarem a empassar un gripau. En segon lloc pel contingut de les bases, és a dir pel que apunta que ha de ser la llei, partint d’un diagnòstic esbiaixat i fomentant la competitivitat entre centres, dubto que amb el nou model escolar que ens proposin és pugui garantir l’equitat i es pugui incidir en les desigualtats socioeconòmiqes de la nostra societat. I En tercer lloc per que el col·lectiu de mestres ja fa massa que ens deixem colar gols, la forma en que s’ha aplicat la sisena hora, els canvis continus de currículum i lleis, el retorn a formes d’avaluació obsoletes, els processos d’oposicions injustos i amb aprovats sense plaça, els trasllats forçosos a molts quilometres per poder treballar... i Ara ja no només ens volen marcar un gol sinó que ens pretenen canviar les normes i el terreny... a partir d’ara l’escola pública haurà de jugar en cadira de rodes!

En tot cas abans d’entrar a fons cal fer la feina i per tant ens posarem deures, segur que molts de nosaltres ja els hem fet, crec que per poder tenir una opinió pròpia cal llegir el document de bases, els posicionaments de CCOO i d’USTEC, val la pena recordar també les dades que Vicenç Navarro ens ha donat sobre la comparació amb Europa dels serveis a les persones, i perquè no l’entrevista al Conseller Maragall a la nit al dia(prefereixo no posar adjectius, mireu i jutgeu) i la opinió del seu germà...sembla que no estan molt d’acord!