14-F...Tinc motius per fer vaga?

Jo crec que si, i molts, en tot cas ressuscitaré de la meva letargia per escriure uns dies sobre aquest tema.

Entenc que hi ha tres grans motius per fer la vaga del proper dijous, que per només citar (properament escriure sobre cada un). Primer de tot per l’actitud i la forma amb que se’ns proposa una llei, sense procés participatiu, amb poc diàleg i amb la seguretat que colarà un altre cop... que ens tornarem a empassar un gripau. En segon lloc pel contingut de les bases, és a dir pel que apunta que ha de ser la llei, partint d’un diagnòstic esbiaixat i fomentant la competitivitat entre centres, dubto que amb el nou model escolar que ens proposin és pugui garantir l’equitat i es pugui incidir en les desigualtats socioeconòmiqes de la nostra societat. I En tercer lloc per que el col·lectiu de mestres ja fa massa que ens deixem colar gols, la forma en que s’ha aplicat la sisena hora, els canvis continus de currículum i lleis, el retorn a formes d’avaluació obsoletes, els processos d’oposicions injustos i amb aprovats sense plaça, els trasllats forçosos a molts quilometres per poder treballar... i Ara ja no només ens volen marcar un gol sinó que ens pretenen canviar les normes i el terreny... a partir d’ara l’escola pública haurà de jugar en cadira de rodes!

En tot cas abans d’entrar a fons cal fer la feina i per tant ens posarem deures, segur que molts de nosaltres ja els hem fet, crec que per poder tenir una opinió pròpia cal llegir el document de bases, els posicionaments de CCOO i d’USTEC, val la pena recordar també les dades que Vicenç Navarro ens ha donat sobre la comparació amb Europa dels serveis a les persones, i perquè no l’entrevista al Conseller Maragall a la nit al dia(prefereixo no posar adjectius, mireu i jutgeu) i la opinió del seu germà...sembla que no estan molt d’acord!

Retrobaments

Porto molts dies sense escriure, com sempre de tant en tant m’agafa una certa “pajara”… je,je,je. Per retrobar-me amb el blog parlaré de Muntanya i de retrobades, tot i que podria parlar d’orientació, de diversos temes d’actualitat política, del nou blog sobre Educació Física, del inici de les obres del Ceip Pineda, d’una visita a antics companys, etc …

Diumenge passat (2 de desembre) varem anar amb unes quantes famílies a una sortida de muntanya familiar. Aquesta sortida es gesta en dos moments diferents, primer de tot en la reunió d’inici de curs de l’esplai Garbí, on hem apuntat al Pere i a l’Aina, on l’equip de monitors ens llença la idea o la provocació de recuperar les seccions de la AC la Mar de Garbí o de crear-ne alguna de nova, allà ja entreveiem que un dels temes que ens pot moure a fer coses pot ser l’excursionisme. Un segon moment és en la celebració de la Castanyada a l’esplai, parlant amb alguns pares llancem la proposta, podríem pujar a la Mola el dos de desembre, per començar sortida familiar i tranquil·la, més endavant ja veurem.

La sortida va ser molt interessant, primer perquè la companyia i el dia eren grats, segon perquè els nens varen respondre molt bé fent una caminada des del coll d’estanalles fins a la Mola, passant pel Morral del Drac (uns sis quilometres) per baixar per l’altra costat on els varem recollir amb vehicles. Però sobretot perquè em va permetre de descobrir un parc Natural que tenia entravessat, suposo que és la proximitat amb Terrassa i tota la zona més urbana del Vallès, o perquè posats a agafar cotxe tires més cap a Montseny o cap al Pirineu, la veritat, però la veritat és que mai m’havia atret la pujada a la Mola o al montcau o altres sortides que en altre temps m’havien proposat... tocarà explorar millor la zona ja que el paisatge i la zona s’ho val!

El darrer retrobament (Grup muntanya Garbí, parc de Sant Llorenç) va ser dalt de la Mola, acabava d’arribar quan entre la “multitud” (realment és un d’aquells llocs que casi sembla la riera en un dissabte a al tarda) em vaig trobar amb en Ramon d’Entorn, d’esplac, de l’escola lliure el sol, del... del Moviment laic en definitiva, ja que ha passat per moltes i diverses responsabilitats. La veritat es que pujant amb el cotxe ja em va semblar creuar-me amb ell, va ser una conversa d’aquelles típiques de retrobament, és a dir un repàs ràpid de les coses que ens han passat en els mesos (o anys) que no ens veiem i el convidar-nos a tornar-nos a veure, un cafè tranquil, una cervesa o qualsevol altre excusa per parlar del temps passat i dels camins, en certa mesura paral·lels o propers, per la vida el MLP, ICV, el compromís social i polític en definitiva. Va ser una conversa ràpida, tots dos teníem els nostres grups esperant-nos per anar a dinar, però la veritat és que t’envolta en uns moments la nostàlgia, els records i la satisfacció de tornar a veure gent amb qui has compartit moltes moments i experiències de tots tipus...

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena.



Enric Sòria (Oliva, la Safor 1958)

Aquesta frase que em va arribar de minimalia encerta de ple en resumir pensaments i sentiments que moltes vegades volten pel meu cap. És cert que la satisfacció de sentir-se excepcional mou i impulsa moltes vegades les nostres vides.

Però aquesta excepcionalitat no pot ser impulsada en primera persona. Per mi, la millor vivència és quan els companys et fan sentir la excepcionalitat: quan el retrobament amb algú que fa setmanes que no veus, o que tots dos han passat moments complicats, és fa des del sentiment més pur amb una abraçada d’aquelles que et fan sentir viu i que et fan volar pel aire (com a la peli Odette). I més quan alguns per fer-se sentir excepcionals a si mateixos necessiten o busquen la recerca de les possibles misèries o defectes dels demes.

No paga la pena sentir-se excepcional si això vol dir que ens hi sentim a costa del despreci cap els altres. Massa vegades observem com la gent viu la seva excepcionalitat contrastada amb la resta de gent. És a dir com per sentir-se excepcional necessitem demostrar i ressaltar les suposades debilitats dels que els envolten. La seva forma de sentir-se excepcional és com la d’aquell branquilló que per poder-se veure necessita que tallin (o tallar) la resta de branques. És molt fàcil sentir-se excepcional en un desert!

Un ha de fer esforços conscients per sentir-se excepcional des de la primera vessant, eludint aquelles formes que impulsen la excepcionalitat des de la negació de l’entorn, sempre que sigui possible.

Tornem a lluitar pel Canvi climàtic

una gran quantitat de ONG i entitats ecologites, sindicats, fundacions i plataformes ciutadanes, ajuntaments, organismes privats, ens convoquen a fer una apagada aquesta tarda, més enllà de l'efectivitat d'aquest acte en les factures de la llum hem de fer-ho per concienciar a ttohom de la necessitat d'actuar i d'incidir en el camí que el món està prenent.

Fa uns mesos ja ho deia, però ja va bé recordar-ho, encara que sigui repetitiu:

Apagant les llums durant 5 minuts de 20:00 hores a 20.05 hores. D’aquesta manera es denunciarà el malbaratament mundial d’energia que es fa. És una iniciativa que pretén conscienciar la ciutadania d’aquesta problemàtica i que coincidirà amb la sortida de l’informe d’experts climàtics de Nacions Unides aquell mateix dia.

Aquesta és una d’aquelles accions que en un primer moment et sembla que són imperceptibles, que no afecten a ningú, però que tenen algun element que li donen valor. Per una banda el seguiment mediàtic que es dona al tema, durant tot el dia d’avui diferents mitjans i sobretot Internet s’ha fet ressò de la iniciativa. Per altra banda és una acció que es pot quantificar, o almenys això diuen els tècnics, un dia d’aquests sortiran dades de consum sobre l’impacte de l’acció (d’igual forma que són capaços de mesurar el moment de màxim consum de l’estiu o hivern ) i Per acabar, i no per això menys important, cal tenir en compte que iniciatives d’aquest tipus a part de fer-te sentir personalment millor han estat la llavor de moviments com el No a la Guerra.

És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa per demostrar als governs, empresaris, mitjans i a la societat en general que no som indiferents a com estem, entre tots, tractant al planeta.
Es veritat que la sensació d’estar sols a casa durant cinc minuts a les fosques pot ser com a mínim curiosa, però com diu un company “La Terra es mereix 5 minuts de descans! Individualment ens costarà mol poc, però l'estalvi energètic pot ser brutal!!”

Passeu la notícia...i recordeu al capità enciam “els petits canvis són poderosos”

Porque no te callas!

Aquesta ha estat la imatge, la frase i el moment de la setmana i es possible que tinguin un lloc destacat en els resums de l’any 2007 que aviat començaran a emetre per ràdios i televisions.

En tot cas vull destacar tres sensacions, per una banda la actitud xulesca i impresentable d’en Chaves, més enllà de si té o no té raó en el tracte de les empreses o del propi Aznar cap al seu país i la seva persona no puc compartit cap dels exabruptes que aquest personatge ens acostuma a deixar anar dia si dia també.

Per altra banda la visceralitat i inconsciència dels dirigents del PP que cerquen ofuscats qualsevol excusa per atacar el govern de Zapatero. Estic cansant de no sentir alternatives de govern, encara que estiguin a les antípodes dels meus plantejaments polítics, i de només sentir atacs, critica destructiva, insults i discursos plens de retrets i ancorats en la nostàlgia del que no tenen.

I un últim element de reflexió el podem agafar a partir de la “broma” de pensar que hem invertit molt en l’educació i formació d’un monarca perquè en el moment que més ho requereix no sàpiga estar al seu lloc. És evident que amb actituds i amb la demostració del poc saber fer fa oblidar el paper del 23-F (aquell dia va prendre cert valor la monarquia) i a la contra em fa creure més fervorosament en la necessitat de reclamar un canvi de model d’estat que es fonamenti en la igualtat de tots (la república) i en el reconeixement de les identitats nacionals (federalisme).

Però el que realment és preocupant és que, amb raó, estiguem parlant més del exabrupte del rei i no del fons (la forma evidentment era completament equivocada) de les paraules d’en Chaves i del Sr. Ortega, hauríem d’analitzar acuradament quin va ser el paper del Govern Aznar en el cop d’estat a Chaves del 2002 i quin és el paper que juguen els empresaris espanyols al continent sud-americà, no se si en certa mesura acabaríem donant-los la raó en el fons del que diuen...

Mediterrània, ritme de festa!

Amine & Hanza amb Tactequeté:
Els primers , que no els coneixia, son músics tunisians que toquen el llaut àrab i el Kanun. Els de Tactequeté ja els havia gaudit en concerts familiars a Mataró, són un grup de percussió magnífica.

La combinació és espectacular, una hora continuada de ritmes i que fan que el cos vagi saltant a ritme a la cadira del Kursaal. Com deia alguns d’ells els músics tunisians sembla que els hagin posat un glaço per l’esquena i porten un ritme frenètic al cos que ens traslladen a tots amb els seus ràpids moviments de dits, la veritat és que els sis músics de Tactequeté estan a l’alçada amb els múltiples instruments de percussió amb que omplen l’escenari.

L’hora i el cansament fa que els petits no aguantin tot el concert, però crec que el que han sentit els ha captivat almenys casi tant com a mi i a la Núria. Hem de tornar cap a Mataró, agafem carretera i a començar a pensar en com ens ho muntarem l’any vinent i en que ens seguirà oferint la fira d’arrel tradicional.

Mediterrania, sentir la dansa!

4 i 1 cinc de Factoria Mascaró:
Aquest és un dels millors treballs que els he vist fer a la gent de Factoria, segueixen trencant esquemes desdibuixant les fronteres entre la dansa, el ball tradicional d’esbart, i entre la tradició i la modernitat.

Ens fan un passeig pels quatre elements, aigua, aire, terra i foc i la relació dels humans amb aquests. He de reconèixer que a la gent de Factoria els tinc certa debilitat, des del moment en que vaig tenir de mestre a la facultat al Joan Serra, però la veritat és que pocs espectacles de dansa tenen un sentit tant global i capten l’atenció des d’un inici fins al últim minut de tot el públic que era a la sala.