dissabte, 25 de novembre del 2006

Puig Pedrós III

A vegades et sobta trobar coses en els llocs menys pensats, i la veritat és que quan el diumenge després de unes hores de caminada en solitari en que un té temps per donar moltes voltes a les coses i, a més a més estàs en un paisatge que, com deia en el post anterior sobre la sortida, “la sensació de ser petits de poder mesurar les coses d’una forma diferent a com ho fem a la ciutat i alhora en que et trobes amb tu mateix, et poses fites”. Arribo al refugi de Folch i Girona, i quan estic a punt de marxar em pica la curiositat de mirar dins i em trobo darrera la porta el següent poema de Neruda:

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos
trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su
vestimenta
o bien no conversa con quien no
conoce.
Muere lentamente
quien evita una pasión y su remolino
de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones
destrozados.
Muere lentamente
quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir
detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos...
¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!

¡NO TE IMPIDAS SER FELIZ!

La veritat és que en aquell moment, en aquell entorn, hi ha paraules que tenen una major força que en qualsvol altre moment, com per exemple sobre el sofà amb el llibre de Neruda a les mans.

Govern d’entesa, govern d’esquerres

Article publicat al mesmaresme del dijous 23

Aquests dies s’estan negociant els serrells del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés, en tot cas hem de mostrar la nostra satisfacció per la rapidesa de l’acord, ja que això ha suposat no allargar un debat sobre qui té la legitimitat per a formar un govern, sobre si alguns tenen o no model d’estat, i sobre qui té una clau o una altre... I aquest va ser el primer error de l’anterior tripartit, és per tant, en certa mesura, un exemple del canvi que és pretén fer en aquest govern d’esquerres.

Cal, abans de tot, agrair als electors i a les electores que ens han donat la seva confiança. Hem estat la única força parlamentaria que ha incrementat vots, i això ha estat fent un discurs clar en tres línies, per una banda reconeixent els sorolls i errors que s’havien comés en aquests tres anys, per altra banda defensant la immensa tasca de govern s’havia fet (tot i que en certa mesura havia quedat tapada) i alhora hem estat clars en la nostra voluntat per fer un Govern d’Esquerres. Aquest recolzament ha suposat un creixement de la nostra coalició, ICV-EUiA, que fa possible una nova majoria d’esquerres.

La setmana vinent, per tant, es constituirà el Govern d’Entesa, aquest suposa la possibilitat de continuar amb les polítiques progressistes i socials i alhora suposa un reequilibri de les relacions entre els tres partits de govern. A la pràctica ICV-EUiA assumeix les competències de tres conselleries, en un govern que ha reduït el nombre de Consellers.

Aquesta nova etapa de govern serà un doble repte per a la nostra coalició, per una banda ens dona l’oportunitat de continuar desenvolupant les polítiques i els projectes ja endegats, com la llei de l’habitatge o la de memòria històrica, entre d’altres. I alhora ens dona l’oportunitat de mostrar la nostra capacitat de governar en qualsevol de les competències del govern. Assumir les competències d’Interior ens ha de permetre desenvolupar una forma diferent de fer polítiques de seguretat.

Ara, per això, ens queda el repte de les municipals cal que els resultats d’aquestes eleccions es tradueixin en polítiques municipals d’esquerres, socials i ecologistes. Cal que entre tots els que ens han votat fem possible governs municipals d’esquerres.

dijous, 23 de novembre del 2006

Sortida al Puig Pedròs II

Aquesta sortida té dos moments de solitud especials.

Primer la nit i aquesta és una solitud curiosa ja que estic en un refugi amb 35 persones i alhora hi ha dues tendes amb 5 persones més a la zona d’acampada (té valor dormir-hi durant la nit baixarem per sota de zero graus), quan la gent ja comença a ocupar el dormitori baixo, estic mal acostuma i no soc capaç d’anar a dormir abans de les 24:00, m’acompanya el mapa i la revista (cal revisar la ruta) i d’una baralla de cartes per fer algun solitari... Preparo la sortida, sondejo informació de com està la muntanya, i comparteixo una estona de conversa amb el responsable del refugi i amb tres excursionistes, alhora que intento, sense fortuna, resoldre el solitari (a l’ordinador sempre m’ha semblat més senzill). Ens apaguen els llums a les onze i definitivament deixa de tenir sentit seguir girant cartes, apa cap al llit que demà toca feina. Un cop estirat m’adono que em costarà dormir i decideixo sortir a fora, de fet les estrelles em criden l’atenció, i més si com diuen hi ha opcions de veure una pluja d’estels.

Un cop a fora, tot i la fredor de la nit, observo durant quasi 45 minuts el cel. Aquesta immensitat d’estels que et fa petit i que en certa mesura relativitza el que és la complicada vida quotidiana de tots. Un es fa petit en el moment que fixem la vista en una d’aquestes estrelles i la nostra ment fa un viatge meteòric, veient com la resta d’estrelles passen veloces al teu voltant per arribar a mirar de fit a fit els ulls de qui pot estar fent el mateix que tu a milions d’anys llum de distància.

L’endemà soc el primer a sortir del refugi i enfrontar-me al repte de superar-te a un mateix, sense el suport o competència amb cap altre company, per orientar-te, caminar. ascendir i retornar satisfet i segur al refugi. Aquest és el segon moment de solitud, un instant que mante la sensació de ser petits de poder mesurar les coses d’una forma diferent a com ho fem a la ciutat i alhora en que et trobes amb tu mateix, et poses fites, les superes, volten els teus pensaments pel cap mentre fas camí cap a les collades o portelles, descobreixes els teus límits i orientes la sortida, el camí, per tal de poder assolir els objectius... en definitiva com la vida mateixa.

En tot cas a segui el GR11, per deixar-lo ràpidament i encarar el

nord, on després de superar un primer coll, on puc observar per primer cop el meu primer objectiu el Puig Pedrós i més lluny els cims d’Engorgs completament nevats sembla que es confirma que hauré de variar el segon objectiu, després ascendeixo fins a les mulleres (2.738) i ara si primer contacte amb la neu, des d’aquí queda creuar la zona de mulleres (la revista parla de zona pantanosa, avui només es veu neu) per fer l’últim tram d’ascensió a la piràmide que és el Puig Pedrós, un cop a dalt paro pocs minuts, la neu i el vent fa que la sensació de fred sigui considerable... unes fotos i cap avall a buscar la portella de Meranges. Aquesta és la vessant nord i té una mica més de neu i és més escarpada, segueixo les marques que devien deixar un grup el dissabte.

Un cop a la portella de Meranges, la vista de la cara francesa dels Pirineus, mes abrupta, més dura, mes angulosa, decideixo variar la ruta, pujar als Engorgs amb la neu que hi ha i sense venir prou preparat em sembla un excés i alhora allargaria en dos o tres hores la excursió. Per tant baixo cap al refugi Folch i Girona, i una mica abans d’arribar-hi pujo fins al llac d’Engorgs, voltat de neu, pel circ que forma els cims occidental d’Engorgs, la portella Blanca i el pic de Calm Colomer, les parets esquerpes, el llac mig gelat, la neu i el sol dibuixen un paisatge fred i alhora acollidor.

I ara si ja e retorn, baixo cap al refugi on hi trobo una curiosa casualitat (que ja comentaré demà) i retrobo el GR11 que recorre entre petites pastures i bosc per anar a buscar el coll que he deixat pocs minuts desprès de sortir del refugi. Aquesta part de la sortida se’m fa llarga i costosa, suposo que hi ha molts factors, saber que ja és el final, haver d’estar pendent contínuament de les fites i de les senyals ja que necessiten una repintada urgent, caminar pel bosc amb continues “pujadetes i baixadetes”, havent de superar arbres i pedres o el lògic cansament després de 5 hores de caminar amb les meves cames rovellades.

Un cop al refugi, una merescuda cervesa, menjar alguna cosa i cap a Mataró, que trobo a faltar la meva gent.

Imatges
1.
Vista Nord des del Cim de Puig Pedrós.
2.
Puig Pedrós des del primer coll (entre roc llosa i mulleres)
3.
Les Mulleres i al fons el Puig Pe
drós
4.
He fet el cim!
5.
Portella de Meranges, des del Puig Pedrós.
6.
Vessant Francesa de la Portella de Meranges, amb el Roc Colom a la dreta.
7.
Llac d’Engorgs.
8.
Refugi de Malniu

dimarts, 21 de novembre del 2006

Una escapada; Puigpedrós I

Aquest cap de setmana he pogut fer, sobretot perquè m’ho ham permès, una escapada a la muntanya. Aquesta ha estat doblement celebrada, primer de tot per que feia molts mesos (crec que uns dos anys) que no anava a trepitjar els Pirineus amb voluntat de pujar cim i a més perquè ha estat el primer cop que ho he fet en solitari i això suposa, en certa forma un repte personal.

En tot cas primer va tocar repassar revistes i llibres per decidir el lloc, desprès de descartar zones llunyanes com la Pica o la zona de Sant Maurici (no volia massa carretera) i de pensar en el sempre pendent Pedraforca... Em varen fer veure la opció de Malniu, i poder pujar al Puigpedrós i els Engorgs, probablement és prou adequat per les meves cames rovellades una ruta circular que sembla senzilla i que pot durar entre 5 i 7 hores.

Preparar la bossa, i la dificultat del comiat son els últims passos a fer... Ara si pujo al cotxe, poso the chieftains al CD i assec de copilot al Marc Parrot, en Pedro Guerra, Relk, Antonia Font i Marlango... a esperar el seu torn.

I faig quilometres, Granollers, Tona, Vic, Sallent, Puig-reig, Berga ... paro una estona, m’agrada fer quilometres, de forma calmada, mirant les llums, escoltant música, veient com camina el sol i com l’asfalt negre passa per sota teu, aquest moviment, aquesta calma, la música fa que els pensaments flueixin i llisquin, avancen i s’enllacen com ho van fent les carreteres al davant teu... però de tant en tant cal parar, un cafè o una cola i tornem-hi Cercs, el túnel, Bellver... paro i em menjo l’entrepà abans d’anar ara ja amb foscor cap a Meranges, i un cop allà pista (10 km!) i al final arribada desprès de 207 km a un parquing fosc, voltat de les muntanyes negres, i amb un cel ple d’estrelles d’aquells que enveges quan la llum de la ciutat no et deixa veure la ossa... amb aquesta foscor em costa localitzar la fosca figura del refugi... les veus d’algun “company” de nit m’orienten, la gent ja està sopant.

Foto: Vista Sud des del Puigpedrós, Cerdanya, Cadi Moixeró,...

dissabte, 4 de novembre del 2006

Alegries!!!!!!!!!!!!!!!!!

Dimecres varem tenir una gran festa, un gran resultat i per tant una gran alegria. ICV-EUiA si que pot dir que ha estat la força guanyadora (hem estat la única força parlamentaria amb increment de vot)

Des d’aquell dia he hagut de parar als peus a més d’un ja sigui per pessimista, ja sigui per que son d’un altre color polític. Sembla que correm massa a oblidar els bons moments i en canvi hem d’estar pendent, o millor dit patint, per quin serà el pacte de govern.

La veritat és que he decidit practicar el “Carpe diem”, i gaudir de cada cosa al seu temps. És a dir, les informacions i desinformacions sobre els possibles pactes no em faran baixar (ara per ara) del núvol que ens ha donat el resultat electoral, estem parlant de 40.000 vots més (un 16 %) a nivell nacional i de 3700 al Maresme (un 30% d’increment). Aquest increment és la recompensa a la bona feina feta al govern i a la claredat en el missatge (tant pel que fa als encerts, com als errors, com al que farem amb aquest vot).

I per tant vull gaudir de cada plat en el seu moment i no menjar el primer pensant si el segon serà bo o dolent, en tot cas gaudim del resultat i esperem que els xefs ens portin un bon segon plat (jo m’he demanat un govern d’esquerres, crec que encara en queda!)

dimarts, 31 d’octubre del 2006

Dia de reflexió... doncs alguns si que ho fan fet!

Aquestes són les reflexions d'un amic i company, veig que, per alguns, realment és útil el dia de reflexió!

QUE VOTEM DEMÀ?

Demà no triarem si un candidat cau bé, o si el candidat és més agressiu en les formes, o si porta la clenxa més ben feta i un altre no en té, o si un té més cintura o l’altre domina més la jerga... El dia 1 de novembre triarem quines polítiques manaran a Catalunya. Es podra escollir tirar pel camí de la dreta, pel camí de l’esquerra o per un camí que no se sap on porta. Es podrà elegir si volem que Catalunya continuï el canvi en la política social endegat a partir del 2003, o tornar a les polítiques del passat que de política social ben poca cosa.
Es podrà decidir si es vol un avenç en la justifica social o en un increment de les desigualtats socials. Si es vol un Govern de la Generalitat que aposti per la defensará els interessos de sectors econòmics poderosos, de corporacions... o per un Govern que es cregui la defensa dels drets dels treballadors i treballadores, i de les classes populars.
Si volem una Catalunya sostenible ecològicament o una Catalunya o un país que es ven tot el territori a inversionistes, rentistes i constructors sense pietat amb el medi.
Si volem un Govern que aposti pels drets dels joves, pel dret a poder accedir a un habitatge digne, a poder formar-se en una escola pública, laica i de qualitat, o per un govern que aposti per a l’especulació, per una escola d’èlit per a uns pocs...
Jo ho tinc clar, no vull tornar enrera en les polítiques socials adreçades a les persones, en les polítiques ecológiques, en les polítiques del dret a l’habitatge, en les polítiques de benestar, no vull un altre Govern que patrimonialitzi les institucions catalanes...

Si ho tens tan clar com jo votarem el mateix, votaràs ICV-EUiA.

Jordi

En tot cas hauríem de fer com firma els seus mails la Victòria, que és la que m'ha fet arribar el text,

"...si no vives como piensas acabarás pensando como vives..."

I els números del Sr Àrtur Mas, també canten!!!!

1 de Novembre, la decisió és fàcil, els números canten!

QUINZE RAONS PER VOTAR ICV-EUiA

15 RAONS PER NO VOTAR CONVERGÈNCIA I UNIÓ, QUINZE RAONS PER VOTAR ICV-EUiA

En Quim Fernandez ens dona quinze raons per votar al sr. Àrtur Mas, crec que si fem una mica de memòria podem entendre que aquestes poden tenir una forma diferent de mirar-se:

1. Perquè necessitem un Govern no sucursalista, no supeditat al govern espanyol.
Caldria recordar els 8 anys de dependència del Govern de CIU al Sr. Aznar amb una pactes que entre altres coses no ens vàren permetre avançar en l’autogovern i en la millora del nostre estatut.

2. Perquè Catalunya no es pot permetre un nou tripartit.
Un tripartit que ha aturat el transvassament, que planifica el territori amb criteris sostenibilistes i no economicistes, que ha avançat en tres anys en els temes socials el que no havien estat capaços de fer en 23, que ha millorat el finançament i l’autogovern el que CIU no havia pogut... potser la raó hauria de ser Catalunya no es pot permetre un nou tripartit (Convergencia+ Unió+ PPC o Conevergència+ unió+ PSC)

3. Perquè estimem Catalunya i perquè volem un bon Govern.
Ara resulta que el estimar Catalunya només es patrimoni d’alguns, i la capacitat de bon govern l’han demostrat en Saura i en Milà més que el sr. Àrtur Mas (que eliminava partides socials per a millorar la publicitat de la seva persona...) a més cal estimar Catalunya, però sobretot cal estimar als Catalans...

4. Perquè CiU és l’única garantia d’un Govern fort,
Que dependrà del PPC, que dependrà dels sectors econòmics catalans...

5. Perquè només hi ha dues alternatives.
Per sort no estem en un país presidencialista (encara que ens ho vulguin fer creure) i les alternatives amb representació són cinc, la veritat és que optar per un partit “petit2 pot garantir que el gran faci opcions més a la dreta o a l’esquerra... i a més les normes del joc defineixen que és president qui té una majoria parlamentaria i no qui guanya les eleccions...

6. Perquè cal un govern nacionalista que sigui capaç de treure el màxim profit del nou Estatut i per seguir avançant cap a la plena sobirania de Catalunya.
El que cal és un govern social, d’esquerres, que garanteixi l’aplicació del estatut més social i més avançat en drets i deures del ciutadà.

7. Perquè tenim el millor programa.
El millor programa per qui? Per les persones o per les empreses? Per tothom o per els seus sectors? Pel ciment o pel territori?... Aquesta és completament subjectiva, jo crec que el millor programa social, sostenible, obrer, és el nostre...

8. Perquè proposem solucions imaginatives per al tema de l’habitatge.
Tenir imaginació es crear un departament que no existia, és destinar 200 milions d’euros a un pressupost que era 0. Per altra banda la seva primera proposta en 27 anys va al xec, a pagar una part de la hipoteca als joves que poden comprar-se un pis... i els que no es poden pagar un pis de 300.000 euros?????

9. Perquè considerem que la família és a la societat el que l’empresa és a l’economia, proposem unes polítiques modernes d’ajut a les famílies.
És refereixen al concepte cristià de família? Al que defensa i ha defensat sempre en Duran Lleida? El que cal és unes polítiques modernes d’ajut a la persona (més enllà de si pertany a la família tradicional catòlica, si és una família monoparental, o una família homosexual,...) que té unes necessitats socials concretes, cal incidir en temes de pobresa 0 (molts de cops son persones soles, sense família), d’atac a al diferència social...

10. Perquè tenim el millor líder,
Una altra de subjectiva, però alguna dada, potser si que tenen el millor líder per a ells (prepotent i mal educat amb els altres, sinó mireu el debat de candidats de TV3, que tanca el país a les persones, amb la proposta del carnet per puts als immigrants, que busca la seva foto al preu que sigui per Catalunya, com es va resoldre a Madrid el tema de l’estatut,...) Per mi en Saura és el millor líder que sap treballar pel conjunt, que sap estar quan toca i cedir protagonisme quan fa falta, que aporta serenitat i estabilitat al govern...

11. Perquè José Montilla no defensa els interessos de Catalunya,
Per que Àrtur Mas defensa els interessos de les empreses, de la dreta i de CIU... i el que cal es defensar els interessos dels Catalans!

12. Perquè Catalunya necessita un President catalanista i Montilla no ho és,
El que necessita Catalunya és un govern que faci polítiques d’esquerra, socials, que miri a les persones abans que a la terra, que pensi amb els ciutadans abans que en les empreses...

13. Perquè Mas coneix Catalunya, i Montilla no. Mas fa molts anys que dedica bona part del seu temps a conèixer Catalunya i la seva gent.
Perquè les propostes de CIU demostren que només coneixen una Catalunya, propostes que van contra el sector públic, que generen més divisió social i diferències, perquè desconeixen que hi ha gent que no pot pagar-se un pis, perquè desconeixen els horaris laborals de molts immigrants (7 dies a la setmana) que no els permet fer cursos de català per a “integrar-se”, perquè haver passejat per tots els pobles no vol dir conèixer els problemes de les persones...

14. Perquè volem un President per un sol poble.
Perquè cal presidir per a 7 milions de persones.

15. Perquè un Govern de CiU no serà sectari i no utilitzarà les institucions per a un ús partidista.
Perquè un govern de CIU ha estat sectari i partidista, alguns exemples: subvencions a la premsa sense criteris polítics, política d’adigsa destinada a fer vots en el cinturo metropolità, les formes de finançament d’Unió i els molts casos “foscos” que han arribat al jutjat...

En tot cas crec que si ens les mirem bé certament s són 15 raons per NO votar CIU, son 15 raons per a defensar un govern d’esquerres amb una ICV-EUiA forta...

dilluns, 30 d’octubre del 2006

Porra política

Avui s'acaba la campanya electoral, aquest dies em vist enquestes de tots tipus amb diferents resultats, crec que casi totes només coincideixen en una cosa: la majoria de la societat catalana és d'esquerres i progressista, per tant entenc que el més normal (tot i les pataletes d'alguns) serà que mantinguem un govern d'esquerres després de l'1-N.

També hem pogut veure aquest dies porres polítiques en diferents mitjans, entre amics i la novetat de poder apostar sobre el resultat, qui serà president o quin govern hi haurà. Fins i tot l'Oriol comas ens propossa, des del programa d'en Xavier grasset a Catalunya Ràdio una forma entretinguda d'esperar els resultats electorals amb els xinos de l'Oracle, que us podreu descarregar des de la seva web a partir d'avui mateix.


Una porra té quelcom de intuïció o anàlisis i quelcom de desig, és per tant en tot cas completament subjectiva està formada per aquest dos factors interns la percepció de la realitat (i cadascú té la seva pròpia percepció) i el desig (que sol estar guiat per la filiació política). En tot cas després del que es pot entendre com una justificació apunto la meva porra personal, i alhora ho faig en forma de Meme i llenço el repte de fer la seva porra abans del dia 1 a les 20:00 al Saul Gordillo, l'Oriol Burgada, en Quim Fernandez, en Ramon Bassas i en Vermutnegre

La meva porra:

CIU 46-49
PSC 39-42
ERC 18-20
ICV 13-15
PPC 11-14

divendres, 20 d’octubre del 2006

El meu carnet de Catalanitat!

Mas anuncia un sistema de crèdits perquè els immigrants “vagin obtenint avantatges a mesura que es van integrant a la nostra societat”

Aquest va ser el titular d’ahir i per molt que des de la web de CIU es miri de suavitzar els conceptes, encara i podem trobar la notícia original. Així podem recuperar aquestes perletes:

• ha anunciat des del barri del Raval de Barcelona un sistema de crèdits perquè els immigrants “vagin obtenint avantatges a mesura que es van integrant a la nostra societat”,
• (...) com més facilitats per obtenir determinats permisos de residència o accedir a algunes prestacions socials no bàsiques
• “ (...) d’aquí coses com conèixer la nostra cultura i la nostra llengua o aconseguir un contracte de treball en origen l’ajudaran molt gràcies al nostre sistema de crèdits”
Ja se que pel Sr Artur jo no dec ser immigrant, però ja que per una banda si mirem el meu arbre genealògic algun ascendent dec tenir que vingui de terres llunyanes i per altra pel dret a la igualtat amb que m’empara la constitució, demano que valorin els meus punts del carnet de Catalanitat... apunto algunes coses que crec que han de puntuar:

1. Conec el Català, fins i tot en el seu moment m’han donat un certificat convalidable amb el nivell C.
2. Parlo en català a fills, companya, família i amics... i en general no canvio quan em parlen en castellà (m’agrada la conversa bilingüe)
3. Compro llibres amb català, veig teatre català i en català, si tinc opció vaig al cinema en català i miro els dvd en català.
4. Miro TV3 ( i evidentment està al botó 3 del comandament) i escolto Catalunya ràdio (tot i que alguns cops em passo a Mataró Ràdio)
5. Llegeixo la premsa en Català, i el periòdic el trio blau.
6. Soc membre de la colla del Drac de Mataró.
7. Vaig tres o quatre cops a l’any a veure castells, i em poso a la pinya!
8. Escolto música en Català
9. Tots els meus contractes de treball els he aconseguit en origen (Catalunya)
10. Se qui és Dalí, Pla i Àngel Guimerà... per cert he vist Mar i Cel quatre vegades!
11. Participo de les Santes (festa major de Mataró, pels qui no ho sàpiguen)
12. Vaig a festes majors d’altres pobles.
13. He estat un cop a la Patum.
14. He vist i trepitjat, Montserrat, Runes de Tarragona, Sant Pere de Rodes, Poblet, Santes Creus, Ripoll, els volcans de la Garrotxa...
15. Crec que he estat, o passat, per les 41 comarques de Catalunya.
16. He pujat a més de tres cims del Pirineus (tot i que em faltaria la Pica d’estat i el Pedraforca, menys un punt), he caminat pel cap de creus, pel Delta, pel Montseny, Beseit, La serra de Prades...
17. Conec els principals personatges i moments històrics, des de Guifré el Pilós fins a Companys passant per Jaume I, Ferran el Catòlic o Ferrer i guàrdia, des de la conquesta de Mallorca o els Almogàvers fins a la proclamació de la república, passant per la revolució industrial, la guerra del francès o el 1714.
18. ...

Suposo que podríem seguir i seguir....

En tot cas per aquest i d’altres motius crec que puc garantir prous punts per començar a donar-me serveis socials no bàsics... em demano algunes cosetes:

1. Un abonament de transport públic anual, o al seu defecte un teletac gratuït que sona més lliberal.
2. El carnet i la quota del RACC gratis! Això em garanteix un servei mèdic telefònic privat i l’assistència a carretera i la llar.
3. Xecs serveis gratuïts per educació, sanitat i per pagar la hipoteca al meu banc... o seria millor que els donessin els diners directament als empresaris?
4. Un curs d’angles a l’EOI, fins arribar al First (així puc accedir després a la bonificació de la declaració, sinó per preu i temps no ho podré fer)
5. Un assistent o assistenta a casa per ajudar-me a les tasques domèstiques.
6. La entrada al cinema o al teatre, en català, a meitat de preu.
7. ...

diumenge, 8 d’octubre del 2006

Motius per l’apostasia

Avui poques paraules fan falta, la veritat és que poques vegades he vist unes imatges que substitueixin i resumeixin també algunes de les meves idees, argumentacions i opinions respecte al fet, des del meu punt de vista equivocat, de apuntar a algú en una professió religiosa de la qual després no serà fàcil esborrar-se.





No afiliat els meus fills a ICV, no els he fet socis del barça i molt menys els he fet ateus (al no ser-ho no podia fer-los catòlics). Espero que vagin aprenent de la vida i que aquestes decisions les prenguin per si sols en el moment que ho vulguin fer, aquestes solen conformar el seu propi perfil i no són com fer-se del club super3 o fer el forat d’una arracada.

No soc il·lús, se que el seu entorn els condicionarà que la proximitat amb unes idees i professions els marcarà tant per apropar-s’hi com per a cercar les contràries com a refús al que es coneix. Però espero que aprenguin a ser lliures, conscients i responsables de les seves pròpies decisions i crec que en el fet contrari només hi ha la voluntat de perpetuar unes idees, de fer-los hereus inconscients d’una ideologia.

divendres, 29 de setembre del 2006

Vaga del sector de la construcció, contra la sinistralitat i la precarietat.

Avui hi havia convocada una vaga en el sector de la construcció per dos motius que masses vegades estan agafats de la mà, per una banda perquè és un sector que té una alt índex de subcontractació empresarial, és a dir que masses vegades unes empreses subcontracten a unes altres, i aquestes a unes terceres i generen una cadena que comporta retallades econòmiques que solen estar fonamentades en dos aspectes, la precarietat dels treballadors i l’empitjorament de les mesures de seguretat.

Desprès he repassat dades que son més que significatives :

  • El sector té el 2% de les empreses catalanes, que acullen el 11,6% de la població ocupada, acumulen el 37% dels accidents laborals, el 49% dels accidents mortals i el 84% dels accidents greus
  • S’estima que el cost de la sinistralitat a Espanya és del 3.8%del PIB (segons dades publicades pel Foro Nacional para la Prevención de Riesgos Laborales (Prevención 2005).
  • Índex d’incidència en el sector de la construcció ha estat els últims anys 23,2 (2002), 18,3 (2003), 20,4 (2004), 13,6 (2005) i 13, 6 durant el primer semestre del 2006. Aquest índex és el nombre d’accidents per cada 100.000 afiliats a la Seguretat Social

Per això cal fer diverses coses, per una banda cal incidir en disminuir la sinistralitat. Així cal millorar la inspecció de treball, que per cert es una de les noves competències del nou estatut, millorant les condicions de salut i seguretat en el treball i per tant augmentant els recursos d’aquesta inspecció, crear les figures dels delegats o delegades sindicals de prevenció de riscos, millorar la participació dels treballadors en les empreses (la implicació pot portar moltes millores en la seguretat laboral), crear registres d’empreses amb alta sinistralitat i tenir-ho en compte de cara a la contractació des de les administracions, tenir en compte la prevenció en les negociacions col·lectives, aplicar la normativa de prevenció de riscos laborals a la Generalitat de Catalunya, i formar als treballadors en prevenció.

Per altra banda cal atacar la precarietat, i això només es pot fer reduint al mínim imprescindible de la subcontractació i la precarietat a l’administració pública, millorar la transició i l’estabilitat laboral dels joves, fer una reforma laboral que reconegui la condició de fixes als treballadors/es que en un període de 30 mesos hagin estat contractats per la mateixa empresa més de 24 mesos amb o sense solució de continuïtat, potenciar el sector primari, el turístic i el de patrimoni natural, incrementar els pressupostos per a polítiques actives d’ocupació.

La veritat és que al matí ha estat tranquil, la gent ha anat parant les construccions, ara molts han esperat a que vinguessin els sindicats per fer-ho, hi ha hagut alguna mala paraula(tot i que l’acció és per millorar la seva seguretat) i algun exemple de precarietat (grups d’immigrants sortint per portes laterals)...

Un pas més en una lluita activa i continuada per millorar el nostre entorn proper, cal felicitar a CCOO (i també a UGT) per l’èxit de la convocatòria)

dijous, 28 de setembre del 2006

Rubianes/Mujica/l’església

Rubianes som tots!

Avui si Rubianes hem estat tots, la veritat és que fa dies que volia parla d’ell i de la Censura. Avui (espero ja que encara no he sentit notícies sobre el tema) i gràcies a la intervenció de CCOO, rubianes ha pogut presentar el “Lorca eran todos” tot i la intransigència, intolerància i censura d’alguns dirigents polítics i d’algun pretès periodista (dic pretès per respectar a molts amics i coneguts que son periodistes amb criteri i independència).

Fa uns dies la maquinària sectària del PP i de l’església capitanejada pel Voldemort de les ones varen provocar que es tragués de la cartellera una obra de teatre que més enllà del possible to, més enllà del possible bon gust, més enllà del possible insult és l’expressió d’una opinió. Però alguns “vencedors” creuen que encara estan en aquella època en que ens podien fer callar, en que el censor actuava impunement i sinó els grisos venien al darrera, no han entès que en aquest últims 30 anys, i gràcies a la lluita dels nostres pares, hem construït un estat de dret que es dota d’una legislació que defensa la llibertat d’opinió i d’expressió(recollit a la constitució) i que es dota d’un sistema judicial que ha de resoldre les col·lisions dels drets que la constitució ens dota. Aquest, tot i els seus possibles defectes, és el sistema i no d’utilització del poder del micròfon i de la tribuna de la ràdio per vetar, insultar i censurar tots aquells que no pensen com ells o que els poden recordar el que els seus pares varen fer.


Una postal pel defensor!

El defensor del poble actua contra un estatut que ens dota de la millor carta de drets i deures de les democràcies... aquesta si que és una paradoxa, és per una visió de centralisme? És per la por a perdre competències? És per una croada personal contra els nacionalismes, o millor dit alguns (el nacionalisme espanyol resta impune)? La veritat és que aquest senyor no em defensa, hi era quan s’han aprovat lleis que limiten els drets d’algunes persones? Actua davant de la vaga del Prat?...











Es per això que us convido a enviar una postal a aquest personatge, adheriu-vos (com he fet jo mateix) a la campanya d’ICV.

No vull creueta a la meva declaració de la RENDA.

No vull tenir l’opció de posar una creu a la meva propera declaració, ja que crec que l’estat no ha d’actuar de recaptador d’una organització privada, ja que crec que l’estat no ha de deixar de recaptar el 0.7% dels impostos dels catòlics, ...

Crec que ens han volgut vendre gat per llebre, uns ens diuen que l’església només serà finançada pels catòlics, però la veritat és que els diners que rebrà l’església seran descomptats dels impostos que els creients aporten a l’estat... en al fons sortirà d’allà mateix, de la bossa comuna de l’estat... de conya.

Uns altres ens volen vendre l’església com una gran ONG per tal que marquem la creueta, no negaré la tasca solidària que aquesta organització dur a terme però cal que tots siguem conscients que les principals organitzacions, ONG, Fundacions i associacions catòliques que fan aquesta tasca ja reben una part important del seu finançament de la creueta que posem per a “otros fines sociales” i que la creueta a l’església va destinada al manteniment d’una estructura que està criticada tant pels de fora com pels de dins (moviments catòlics de base), i pel finançament dels Voldemorts de les ones...

Això si, una alegria, per fi l’església començarà a pagar IVA... ara si que començaré a pensar que tots som iguals davant del fisc!!!


diumenge, 17 de setembre del 2006

Revetlla postmarxista? O espai de debat Roig-Verd...

Fa dies que tinc una mica abandonat el blog, aquest dies han passat moltes coses de les que parlar aniversari de blog, de la coixinera i el meu, festes de llinars (burricada inclosa), retrobaments d’amics, debats interessants fins a altes hores, inici del curs polític, ... i canvis personals que un altre dia explicaré.

Però avui vull parlar de la Festa de treball, el que alguns han titllat avui de revetlla postmarxista, la veritat és que ha estat arribar de les vacances i tirar-nos de cap a la piscina, organitzar la festa de treball i començar a preparar la campanya. I sort que de la festa només tocaven les coses del Maresme, no vull pensar en els maldecaps d’en Pep per a tenir-ho tot a punt.

La veritat és que ha estat una oportunitat per debatre, a les taules rodones i als grups que es formaven davant de les parades d’entitats i organitzacions territorials, des de la relació entre marxisme i l’ecologisme, des de la visió nacionalista d’ICV (que si, per molt que pesi a alguns, en tenim!), de la propera campanya i dels preparatius de cara a les municipals, del Sàhara, del dret a vot de tots els ciutadans i ciutadanes,...

Alguns parlen de centenars, i la veritat és que no m’importa el nombre sinó el moment que varem compartir, però quatre dades: més de 1200 persones al dinar, més de 100 maresmencs (sense tenir en compte els que no conec) passejant pel passeig dels til•lers,... i cares de persones propers a ICV o amb carnets d’altres formacions que feia anys que no veia...

Míting de punt de partida i ja estem de cap a les eleccions al parlament. La veritat és que començo a intuir detalls que apunten a que alguns temen el bon resultat que ICV-EUiA tindrà el proper 1 de novembre. I aquest detalls també estan als mitjans, cròniques curioses de la Festa de Treball o la desaparició de Joan Saura del Polònia en poden ser alguns dels exemples...

dijous, 24 d’agost del 2006

Perdut?

Aquest dies he estat una mica perdut entre muntanyes, primer una setmana al Montseny sense connexió a Internet i amb prou feines al mòbil i desprès, amb pocs dies per refer les maletes, una setmana a Escòcia amb la Nuri, en Pere i l’Aina... amb connexió a Internet a alguns albergs (la majoria d’ells idíl·lics com podeu veure a la foto), però amb masses coses a veure com per parar a escriure.










És per tant aquest el motiu que m’ha portat a deixar abandonat el blog uns dies. Però ara que ja estic de retorn recuperaré la meva vida normal, els últims dies de vacances amb reparacions a casa, la feina, la fotuda xafogor de finals d’agost i evidentment el meu blog.

I per començar faré la crònica en diferit, i per etapes, de la “passejada” per escocia, on ens hem perdut entre les muntanyes i el paisatge escoces:

Imatge de les muntanyes de Cairgrom, excepcional parc natural on la vista no abasta els “turons” entre verds i liles per la vegetació i amb les taquetes blanques, negres i marrons de vaques i ovelles.


Els llacs i el mar:

Com ha estat al port mariner d’Ullapool o el loch Siel proper a fort William, amb un monument que desdibuixa una mica el paisatge...












Les localitzacions de les pelis del Harry Potter:

Pont de Glenfinnan on la imaginació ens deixa veure el cotxe volador del pare d'en Ron i en Harry penjat d'una porta caient sobre el tren...




Els castells, amb fantasmes i monstres o sense:

Com el castell d'Urquhart amb el llac Ness al fons, no vaig ser a temps d'imortalitzar al nessy, és massa ràpid!




I evidentment també en el Haggis, la cervessa i el wisky (aquests últims no aptes pels més xics del viatge...)

dimarts, 1 d’agost del 2006

Desintoxicació!

Ara si ja hem començat les vacances, piscina i platja cada dia, gelats, dormir tard i llevar-nos més tard encara... la veritat és que toca descansar a finals d’agost haurem de començar a escalfar motors ja que tenim un any amb dues comtesses electorals importants.

Avui m’ha arribat un mail d’en jordi amb aquestes fotos de Santes, ara que creia que estava començat el procés de desintoxicació de Santes, m’ha provocat una recaiguda, he anat a buscar la casaca del Drac, el mocador del correfoc, la samarreta de la ruixada, la samarreta de Santes i m’he passat mitja hora abraçat a ells, la olor de pólvora, els colors m’han portat als records d’aquestes santes....

Aquells que no siguem capaços de superar-ho només ens queda donar voltes com a zombis per altres festes (començant per Argentona), agafar-nos a records (olors, fotos,...) per rememorar els dies de festa o pensar que 360 dies passen ràpid i que aviat podrem trobar anar enllaçant festes per arribar a la traca final de Santes (Carnestoltes-Sant Jordi-Festes de barri...)

PD. Les fotos d’aquest post són d’en Jordi Bertran (gràcies Jordi!)

diumenge, 30 de juliol del 2006

29-7 Ara si, això s’acaba!

Avui ja és l’últim dia, hem arribat amb prou forces, podrem descansar un parell de dies i o anem de vacances o podem seguir la festa a Argentona.

Primer de tot hi havia la xeringada, s’ha desplaçat de lloc i té alguns beneficis, per una banda hi toca més el sol, l’espai és ample (però hi arriba molta gent) i no cal tallar el carrer. Per altra banda al apropar-nos més a la font del parc es potencia un mal ús d’aquesta i veiem com nens i no tant nens l’utilitzen pel que no està pensada, per banyar-se! I corren un risc d’accidents innecessari. No és el primer dia que veig actituds que posen la festa en risc, l’actitud d’alguns a l’escapada que van a mirar de trencar el cordó de seguretat, o els que van al correfoc amb samarreta de tirants i xancletes en són un bon exemple...

A la nit hem anat a tancar les figures, no se com han anat les altres, però al voltant del drac moltes ganes de provar-lo i gent amb ganes de fer-se portador... sobre tot nens i nenes que ja volen portar el drac que està a l’ou... Per tots aquells que vulgueu ser portadors o músics del drac (gran o petit) i de qualsevol altre figura, cap el patronat a omplir una instància i a la que hi hagi plaça cap a sota!

Bé ara ja només em queda acabar de tancar les vacances, desitjar tenir més sort que en Miquel (que havia d’agafar un avió el dia de la descontrolada i excessiva vaga dels treballadors de terra d’Iberia) i carregar piles pel nou curs, que políticament es presenta interessant i carregat.

dissabte, 29 de juliol del 2006

28-7 hem fet el cim! comença la baixada

Els focs són un punt d’inflexió, d’alguna forma hem fet el cim i comencem la baixada, una baixada plena d’actes i de coses, però tots som conscients que això s’acaba... tot això avui tenim quatre punts de màxim interès.

Primer de tot els que encara tenen forces a fer la cursa, uns cinc o sis quilometres al voltant del que són les rondes de la ciutat. Ja fa uns anys que és fa la sortida des del parc, i crec que això li dona més dificultat (abans la cursa acabava en baixada i ara és en pujada). Els temps poden ser diversos, menys de 20 minuts pels que la guanyaran, apropar-se a un meritós vint i poc per aquells que no pretenen guanyar-la, sobre els 30 per un gruix important, apropar-se als trenta per aquells que van resacosos d’hores de son i festa i baixar dels 39 pel drac! (llàstima que aquest any no érem prous per intentar-ho)

Després cap a Sant Josep, els que els agrada les sardanes amb prou temps per fer-ne i desfer-ne algunes, els que no les ballem amb ganes de veure els gegants com la ballen i de seguir-los fins a la dormida... la del 28 és la més transgressora, la Geganta pren el protagonisme que normalment en Robafaves no li deixa i tanca ella l’entrada de la Família, el ball a la plaça amb la Banda, en Cugat (com a successor d’en Pep) fent-se un “solo” al mig i un ball de bequetero que acaba de fer embogir a la gent!

A la tarda el tria menut i la postal de gegants omple les places de nens amb ganes de veure espectacles. Triem les titelles a la plaça e la peixateria l’espectacle està molt bé però l’espai torna a quedar-se petit. O fem més espectacles o cerquem places més grans, perquè no a l’esplanada?

I a la nit el festeig del drac, aquest és un dels actes nous de la festa (n’és la tercera edició) i ens deparà dues sorpreses la primera és l’èxit de gent, la porta de l’ajuntament és plena de nens, nenes, pares, mares i altres acompanyats (hi ha tres actes nocturns que tenen cert caràcter familiar, l’escapada, els focs i el festeig) i al arribar a la plaça de les treses encara s’evidencia més la quantitat de gent que s’hi ha acostat. La segona sorpresa és que aquest any sí, per tant el vinent hi haurà un drac petit i hem de començar a pensar si el drac ha de seguir festejant víbries o ha d’esdevenir un cap de família normal...

divendres, 28 de juliol del 2006

27-7 Ulleres i granissat!

Avui és el dia de les ulleres de sol, al matí quan les colles es troben davant de l’ajuntament en veiem de dos tipus, les ulleres on forma de bossa sota dels ulls i les de sol que cerquen tapar les primeres... I és que per aquells que no tenim l’excusa dels nens avui és la segona nit en blanc o quasi, molts i moltes hauran dormit 3-4 hores en dos dies!

Aquest és un dia llarg, i amb la calor encara se’ns enganxen més les lleganyes i ens pesa l’aire sobre el cap. Anem a ofici a l’entrada de l’ajuntament la banda fa sonar uns compassos a l’entrada dels regidors i altres autoritats (encara que el president del Consell Comarcal mira de passar desapercebut!) al arribar a santa Maria toca saludar amb el drac a l’àliga i a les autoritats... compte que amb el soroll i les presses no sento en Ramon, saludo tard i casi la “picotejo”, com podeu comprovar l’angle de visió no hi ajuda molt (foto).

Desprès tots ens escapem de la calor de la plaça per passar el llarg ofici en la fresca de Can Xavi amb una estrella glaçada i una buti amb seques... això si que és tenir ofici! A la tarda la Passada, la sortida més llarga, la pluja fa dubtar a la sortida, però al final el sol ens voldrà acompanyar, enfilem la riera esperant el desitjat granissat i orxata que ens ha promès en Jordi al arribar a Santa Anna.

Al acabar la dormida, la colla d’en Robafaves ens felicita el 15 aniversari amb el ram e la Geganta, i apa a sopar i canviar-nos el més ràpid possible per poder anar a fer ah! I oh! A la platja (corrent el risc de perdre punts del carnet de Santero!)... El cansament entra en escena pels petits, i també pels més grans, quatre notes dels concerts, 5 minuts del dansa aèria i 5 minuts per agafar un tall de xíndria i cap amunt que tots estem que ens caiem! I aquest any no hem aprofitat el matí per deixar el cotxe en bon lloc, sort que l’Eva i la Mireia ens pugen que sinó en veig tot el camí portant dos nens dormint en braços!

Avui ja ho sabeu, cursa, tria menut i el festeig del drac... que diuen que aquest any si! Després d’anys de provar-ho tindrem un ou fecundat... i diuen que cal un any de covar-lo per poder tenir dracs petits!

dijous, 27 de juliol del 2006

26-7 Descans i nans!

Avui ha estat un dia més tranquil, al matí ha tocat anar a currar, amb els llençols enganxats, amb la pudor de pólvora entaforada als forats del nas, amb el xiulet dels últims petards ressonant a les orelles... No se que és el que fa que els dies ressacosos siguin els més calorosos de l’any...

Després al migdia piscina, al Sorrall per treure la son i la calor del cos, la veritat és que la son a tornat a perseguir-me abans de l’escapada dels nans.

Avui tocava als més petits de la família, ha estat un encert d’aquest últims anys fer aquesta escapada pels més petits i més encert el format d’aquest any amb jocs i activitats al voltant d’aquestes figures. La veritat és que la meva memòria em porta a recordar altres activitats de caràcter infantil. Per una banda un record difós, devia tenir molt pocs anys, del ball dels nans a la plaça Santa Anna, quan els hi havíem de donar un duro perquè ballessin davant teu! Desprès el record salta a les grans porcades (crec que es deien així) que suposaven una gran gimcana en que els més petits o menys petits se les veien de valent per superar proves diverses...

La veritat és que potser pels més petits hi ha hagut més varietat i canvis en model d’activitat, aquesta revolta de nans-correguspira-ruixada infantil n’és un pas interessant, espero que en els propers anys es consolidi i sigui un acte de referència com ho és la nit boja... i esperem que l’any vinent hi participi una nova figura de la ciutat (el drac petit!) que sembla que ja comença a covar-se l’ou!

La veritat és que els anys ja pesen i els fills són una bona excusa per que la nit del 26 no sigui com la d’altres anys, ball, banyada a pel a la platja i empalmar matinades i ofici per anar a dormir tres hores (alguna cosa bona té un ofici tant llarg!) per tant aquesta nit hem fet bondat i a les 11 ja dormitava al sofà... a les 12 cap al llit i a les vuit del matí cap a ofici...però això ho explicaré demà!

dimecres, 26 de juliol del 2006

25-07 Paraules, sensacions i bogeries!!!

Ara si que ja podem dir que la festa s’ha iniciat, molts mataronins i mataronines esperem la nit boja amb delit i l’endemà de “perpetrar-la” ja estem pensant en la del següent any. La veritat és que la d’ahir va deixar veure tots els petits elements que fan especial aquest primer dia de festa.

La crida, paraules i polèmiques.
Els primers elements que ja coneixia de la crida són les sempre esperades mirades cap el que hi haurà avui, aquest any ha estat un altre cop l’any de la Bandera, pancarta enorme a una façana i gent am cartells...El segon element ja conegut és la crida de l’alcalde, en el seu segon any ja no m’hauria de sorprendre, però la veritat és que ha tocat el que havia de tocar, agraïment a les persones que ho fan possible (les santes com a moltes altres coses són com una orquestra i tothom té un paper important pel bon funcionament de la festa, la gent que porta l’aigua per exemple una tasca que passa desapercebuda però que faríem sense ells en el moment de sortir de la figura?) el record per la castellera accidentada, els aniversaris de colles o figures... però també ha tingut paraules, com a mínim, curioses com ara el record a palestina. La veritat és que, com fa el PSOE a nivell nacional, la gent del PSC s’apunta a la crida a la PAU de forma peculiar quan hi ha una foto, quan hi ha milers de persones a la plaça, quan es pot fer cert electoralisme amb el tema hi són... però quan hi ha la concentració de suport al poble palestí, on son? Per altra banda torna a fer gala de “recolzament” als regidors del seu govern, ja hi torna a haver promeses, potser fins i tot no consensuades, que comprometen o contradiuen el que alguns regidors estan fent... la veritat és que espero amb delit el drac petit, tant jo com el meu fill, però anunciar-ho allà i d’aquella forma...

La crida, des d’un altre angle
Però aquesta crida va tenir un altre angle, el de fer-ho des de la colla del Drac i sobretot pel fet d’estrenar-me amb el ball, veure-ho des de la plaça i a través de la petita finestra al món que és la reixeta del drac. Els nervis els solc portar bé, però hi són i sempre pateixes per si et fan una mala jugada, la veritat és que em van deixar gaudir del moment... també em va permetre agafar la banyeta, molt n’havia sentit parlar però sense poder-la fullejar, la tornada a casa va ser divertida, amb somriures i alguna que altra riallada, no deixen ningú sobre qui ironitzar...

Nit boja, nit de colors, olors i sensacions
La nit va començar com sempre sentint l’escalforeta i les olors que es concentren en la part baixa de la riera, i de fet aquest és un tret característic d’una festa que ens entra pels 5 sentits

La olorem, la suor de la gent, l’olor dels petards, l’aigua amb la sorra del parc...
La palpem, al buscar les figures de foc o la diablessa que ens porti riera amunt, al tocar-nos per fer-nos pas i espai en la baixada i la pujada, en el cordo de seguretat que les passa magres protegint figures i músics...
L’escoltem, amb el ritme del bequetero, que no serà mai superat per cap polifònic del mòbil, en la música de la coixinera, en el retronar del petards, en les converses que som capaços de mantenir amb coneguts i desconeguts en mig de les notes del bequetero o el crit de la gent, la música passada per aigua...
La degustem, les galetes de santes i el vi que ens ofereix la família Robafaves, o els molts litres de cervesa, aigua i d’altres líquids que corren per la nit... i els melons d’en Jordi que per fi he pogut tastar!
La veiem sobretot en els blancs, vermells, groc, del correfoc, en la pantalla de la ruixada, en la gent que fa temps, o poc, que no veiem...

dilluns, 24 de juliol del 2006

El PITC, quin model de país volem?

Masses han estat les declaracions d’en Montilla, de l’Iceta i d’altres dirigents del PSC… que si quart cinturó, que si laterals de la C-32… Tots sabem que el model d’infraestructures del PSC i d’ICV som molts diferents, però semblava que parlant ens podríem entendre... que s’avançava en un model de desenvolupament fonamentat en el transport públic, en la millora de les connexions ferroviàries tant per a persones com per a mercaderies que aquest és el que és mes just i social (accessible a tothom) i més sostenible pel medi ambient... Haurem d’esperar al dos de novembre per poder seguir negociant, partint dels avenços ja aconseguits, ells ja saben quin és el nostre model... menys asfalt i més transport públic!

24-7 acaba l'escalfament... arriba la FESTA!

Avui he anat a veure el concert de Gospel, la veritat és que ha estat força bé, ja que per començar la festa sentir les veus d’aquest grup de gent i veure que son gent que coneixes de vista (com diu la Núria a un post recent, aquells que ens creuem moltes vegades pels carrers de Mataró i que en una nit de Santes podem arribar a xerrar com si ens coneguéssim de sempre), és una forma de plasmar el que son les Santes!

Però com les Santes també tenen una part de polèmica tres crítiques, per una banda l’espai que s’ha fet petit, i era un fet evident ja que entre que el grup el formen 70 persones (i evidentment això arrastra molta gent!) i les ganes de començar la festa han portat a la plaça molts capgrossos!

Un segon és el so, en part condicionat pel fet de la molta afluència de gent, hem estat a un lateral i es perdia tota la força del concert, crec que en la part de davant es sentia millor... però la veritat és que molts ens hem perdut una part important del concert al no poder ni sentir bé els solistes, ni sentir el director, i al perdre part de l’energia del grup.

Un tercer el poc respecte de la gent, la xaxara, el soroll, les converses, fins i tot el contestar el mòbil... no espero estar al liceu, i per tant no cal el silenci, però si un mínim ambient de respecte a la feina de la gent i de seguir el concert...

Bé i ara ja toca anar preparant el dia 25, que té tots els ingredients que el fan el gran dia de Santes. Per una banda un ball infantil, veure la cara dels més petits amb la il·lusió de l’inici de la festa i la proximitat de la família Robafaves i la resta de colles. Per altra banda la Crida que té diversos ingredients l’expectativa del que passarà (reivindicacions, la crida, o altres possibles polèmiques...), el típic no n’hi ha prou per evitar que en Robafaves marxi, els ulls dels nens i les corredisses per estar dins la plaça, i per mi aquest any els nervis d’estrenar-me en el ball del drac... i per acabar l’escapada, la bogeria col·lectiva de la gent saltar, cridar, cantar, ballar, suar,... El ball i per tant la persecució de la galeta i del porro, la pujada ja amb una copa de més? El correfoc, que encén la nit i la ruixada que l’apaga (si és que pot!)... ja sabeu els que ho vulgueu viure encara hi sou a temps!!!! Sinó, l’any vinent!

diumenge, 23 de juliol del 2006

Una crida a la PAU!!!!

Divendres 20:00 davant de l’ajuntament ens anem concentrant per fer una crida per la Pau i per fer costat de forma solidària al poble palestí, al poble libanès i tots aquells que pateixen els conflictes armats.

La veritat és que podria expressar amb paraules els fets que estem veient des de l’altre costat del mediterrani, des de la tranquil·litat de les milles marines que ens separen dels bombardejos, però probablement no ho faria millor que en Raül que ens ho explica des del seu observatori europeu i la seva trajectòria pacifista, o millor que escolteu les paraules d’en Jordi, que va tornar enamorat del poble palestí. Per tant podria explicar les sensacions, els sentiments que m’aclaparen cada cop que veig les notícies, cada cop que veiem els “focs d’artifici” que els llencen cada vespre a sobre, o quan mirava les macabres fotos dels nens i nenes israelians enviant “missatges” escrits a les bombes que cauran després sobre els nens libanesos... però crec que aquestes paraules d’en Miguel expressen com ningú el sentiment de vergonya que aquestes imatges em porten.

Ja fa dies que en Pere ens pregunta el perquè d’aquestes bombes, el perquè d’aquesta guerra i la veritat és que per molts motius que em venen al cap, polítics, històrics, religiosos cap d’ells se’m fa prou clar com per explicar-li el perquè... la veritat és que allò que no pots explicar a un nen sol ser allò que no té una explicació. Molts em parlareu del terrorisme, molts em parlareu de conflictes territorials, molts em parlareu del segrest de 2 o 3 persones, molts en parlareu de defensa, de provocació... però cap d’aquest motius poden justificar, ni per mi ni per en Pere, els bombardejos, l’ús de la força, la destrucció i la mort de civils innocents... com no és justificable els assassinats selectius, prendre’s la justícia pel propi compte, demanar que es faci cas a les resolucions de la ONU, però ser incapaç de complir aquelles que t’afecten directament...

Divendres ens varem acostar davant de l’ajuntament, la veritat és que érem molta gent, moltes cares conegudes pressents i moltes cares conegudes absents, la veritat és que no és el primer cop que passa, per la guerra d’Irak érem milions els que ens hi varem concentrar i en canvi poques setmanes abans per Afganistan érem milers...

Les SANTES…

Després de 360 dies de compte enrere ja tenim la festa aquí, de fet ja fa uns dies que escalfem motors, ja fa anys que la prèvia de la festa que era el 24 s’ha allargassat amb dos dies d’actes festius i esportius en el cap de setmana previ...

Més enllà de les típiques discussions, debats i polemiques sobre el cartell, sobre la crida, sobre el model, sobre el concert o el teatre que ens porten, tots tornem a gaudir de la FESTA...

Divendres varem poder veure algunes accions teatrals de la gent de l’aula de teatre, i seguir les proves de so dels flabiols dels gegants (per més que insistien en que eren proves els més petits ho gaudien com si en Robafaves i cia estiguessin allà fent els seus balls).

Dissabte, sortim de casa per anar a veure la gegantada i ens trobem com cada any amb la Marató per relleus (crec que ni recolzant-me en un equip seria capaç d’assolir els més de 41 km d’aquesta prova, realment lloable i més amb la calorada que fa aquest dies). A la Gegantada ens retrobem amb els gegants de la ciutat, aquells amb qui hem anat compartint les festes de barri, sant jordi,... tot i que trobo a faltar alguna figura, en Guardavinyes per exemple. I evidentment retrobem la Família Robafaves, nens i no tant nens s’acosten a mirar sota les faldilles, a tocar-los la ma, a agafar l’espasa o a donar-li les pipes... Veure la Família plantada davant de la casa gran és el primer coet d’avis de la festa.

Diumenge, diada castellera, cartell de luxe amb els de Vilafranca i els xiquets de Tarragona i l’esperança de poder veure una jornada memorable amb castells de gama alta i extra. La jornada comença bé, em poso a la pinya ells fan la feina i jo acoto el cap, hi ha ganes de participar una mica de l’emoció que els seus castells, alhora sentir un castell des de la pinya té unes sensacions diferents, el so, el contacte, la força, la vibració del castell, fa que aquest es visqui més que es senti. D’aquesta forma carreguen i descarreguen el 3 de 9 amb folre, i m’apunto al intent de 4 de 9 amb folre, de més lluny veig el 5 de 8. Els castells tenen això, per una banda els vius, sents l’emoció i la força dels que el carreguen, per altra banda el ritme de la plaça és lent, i el sol encara hi ajuda menys, i fa que els nens i nenes els costi de seguir... per tant m’evito veure la caiguda en tercera ronda. Per sort no m’he perdut, des de primera fila, la torre de 9 dels de Vilafranca...

Anem escalfant motors, el 24 entrarem ja en la festa tradicional (m'acostaré al concert de Gospel i si arribem a fer un cremat (de fet una de les rareses de Santes en vec tot i que és una veguda que no m'ha atret mai, el que fa la festa!) per arribar a l’esperada crida i sobretot a l’escapada... A més aquest any tornaré a viure la festa des d’una figura, en aquest cas amb el drac, aquesta és una forma molt diferent de viure la festa... alguns diuen que no es viu la festa de forma complerta fins que no ho has fet així... la veritat és que hi ha defenents formes de viure la festa que fa que amb el temps la vegis de forma global (des d’una figura, com a nen, acompanyant un nen, en colla,...)

dimarts, 11 de juliol del 2006

La imatge de la final del mundial!

Diuen que aquesta és la imatge de la final del mundial, no hi estic d'acord la imatge realment important és una "no-imatge", és a dir és l'abandonament de l'equip per part de Zizou. La no presencia del capital donant suport als companys en la tanda de penals o recollin la medalla de plata.

Desprès de la final del mundial s’ha obert el debat sobre l’acte que va generar l’expulsió del Zinedine Zidane. Les preguntes són diverses alguns parles de la motivació, és a dir el dubte és que li van dir que generes aquella reacció, d’altres valoren la pròpia reacció la justifiquen, l’excusen, la censuren, d’altres parlen de la necessitat o no del vídeo i si els arbitres varen veure en directa l’acció, i avui hi afegim el debat sobre si després d’aquest acte en Zizou es mereix ser declarat el millor jugador del torneig. Tot el debat és sobre aquest moment calent.


No seré jo qui justifiqui una acció en calent, amb les pulsacions accelerades, la veritat és que sembla que hi ha una provocació (el jugador italià no ho nega), una acció censurable i l’àrbitre imparteix justícia i castiga l’acte amb el que la “llei” estableix l’expulsió. Per mi aquí s’hauria d’acabar aquest debat, una acció en el joc que és judicada segons les normes establertes i acceptades i fins i tot crec que aquest fet, repeteixo censurable, no hauria de generar per si sol el dubte de si és o no és el millor jugador del torneig (de la mateixa forma que no li donaríem el mèrit a un jugador que l’únic que fes en tot el mundial fos el gol que els hi donés la final).

Per mi hi ha un altre fet important, que és la imatge de la final, més que les dues que acompanyen aquest post. La veritat és que entenc que el fet en sí es pot entendre en un moment de joc, el que per mi es inexplicable és que a 5 minuts dels fatídics penals el capità de la selecció francesa marxi cap al vestidor, no sigui capaç de donar la cara i reconèixer el que acaba de fer, que sigui incapaç de animar i fer costat a l’equip en el pitjor moment de la final, en el cara i creu definitiu.

A més aquest fet continua, el moment del repartiment de les medalles i els trofeus i segueix brillant per la seva absència, el capità que recull el premi de consolació ha de ser el Barthez. Aquest és un gest d’abandonament dels companys i de menystenir el campionat i els contrincants a la final. I ara ja no estem parlant d’un moment en calent, la figura francesa ha tingut més de vint minuts per posar el cap sota la dutxa i refrescar les idees i baixar les pulsacions. I Tot i això demostra dos valors que ha de tenir la figura del mundial, primer de tot aquest és un esport d’equip i cal el respecte i el treball del grup, i alhora cal reconèixer i fer front als errors, hauria de ser valent i donar la cara. Crec que aquest ha de ser l’objecte real del debat l’actitud posterior envers l’equip i de covardia a reconèixer els errors, i no pas el acte violent (censurable i judicat al moment per l’àrbitre)

dilluns, 10 de juliol del 2006

Jo no t'espere

(Aquest post el vaig escriure fa uns dies i la veritat en un primer moment vaig passar de publcar-ho. El bombardeig mediàtic d'aquest dies m'ho ha fet repensar...)

La veritat és que jo no l’esperava, i crec que molta altra gent tampoc. Jo no l’esperava perquè em declaro obertament ateu, perquè si en algun moment he cregut en una religió no és la que representa aquest senyor i sobretot la que representen amb uns excessos increïbles en la visita.

Si, és veritat, per una banda s’apropa a l’estació de Jesús, una visita que diuen que va ser molt breu, i que a més no es va aturar a saludar o parlar amb aquells que s’hi van deixar la pell per salvar persones o per recuperar famílies.

Sí, es veritat, ve al festival mundial de les famílies, però la veritat és que aquest festival només reconeix una família, la seva, i no accepta els altres models de famílies, no cap en el seu cap la parella homosexual (encara que siguin creients), no hi deu cabre tampoc la mare divorciada (ni que sigui per fugir dels maltractaments), no hi cabrà tampoc la dona soltera que ha patit per tirar endavant el seu fill (ves a saber si és fill d’un religiós pare de família que no vol trencar la seva ...).. Això si les moltes famílies (normalment famoses i amb peles) que tenen un o dos casament nuls (segons el tribunal eclesiàstic) si que devien estar a primera fila.

D’aquesta visita podríem destacar molts motius per di que jo no l’espere, la visió monolítica del model de família, les ganes d’imposar el seu model moral sobre sexualitat i família, l’excés de despesa pública, la imatge del cap d’un estat laic participant d’una cerimònia religiosa, l’estreta relació PP- Església o Govern Valencia- Església que ens recorda imatges de fa més de 40 anys...

Però en destacaré dues de positives, per una banda un moviment social transversal que va des de sectors ateus fins a creients que fa crítica d’aquesta fastuosa visita (us convido a que us adheriu al seu manifest) i sobretot el fet que alguns col·lectius de l’església més progre i més plural han fet critica d’aquest tipus d’acte i s’hi ha adherit. Per altra banda el tracte de cap d’estat que li ha donat en Zapatero, és a dir l’ha rebut com a cap d’estat, han mantingut una conversa o reunió i ja està, el màxim representant democràtic de l’estat no ha participat de cerimònies religioses que haurien de ser privades i no portades de notícies. Llàstima que encara hi ha representants de l’estat que van a aquest actes com a membres d’estat i no com a fet de la seva vida privada.

dilluns, 3 de juliol del 2006

Mataró Granollers en TP... feu-ho més fàcil!!!!

Un exemple del que deia sobre les infraestructures del Maresme, divendres em vaig anar fins a Granollers en bus, feia temps que no ho feia des de fa dos anys quan estava treballant a l’escola Fatima, i la veritat és que em va passar de tot, evidentment em van quedar poques ganes de tornar-lo a agafar.

  1. Sobre les 10, pujo corrents ja que l’autobús ha de parar a mig del carrer isern, hi ha un camió que ocupa mig carril bus mitja parada, i el conductor no vol col·lapsar el carrer. La porta casi m’agafa i el moviment del bus em fa tambalejar...
  2. Les obres de Mataró ens fan retardar el recorregut.
  3. Cotxe (crec) que no ens permet girar a Valencia amb Puig i Cadafalch.
  4. 10 minuts parat abans d’entrar a Parpers ja que un incident (rascada) amb un vehicle de pintar la calçada fa que el conductor pari, i surti fent crits per fer un parte...
  5. No veig l’agulla del contaquilometres però la velocitat al tunel, a la rampa de sortida i a la carratera de la Roca em sembla perillosament agosarada... hem de recuperar el temps perdut.
  6. Passeig per la Roca, aquest ja tradicional (perquè no es posen les parades en espais més accessibles?)
  7. A dues cruïlles de la roca hem d’esperar ja que hi ha dos vehicles que no ens deixen seguir.

La conseqüència és que arribem a Granollers 20 minuts més tard, i per tant en comptes d’estar a les 11 al lloc que anava hi arribo a les 11:30. En definitiva 90 minuts per fer un recorregut que amb vehicle privat el pots fer en 30 minuts. Alhora que la gent arriba tard i que el conductor sembla estressat i irascible... Un altre reflexió, perquè els conductors dels vehicles privats no pensen amb els vehicles públics quan aparquen malament?

I la pregunta... Si tinguéssim la connexió ferroviària amb Granollers com hagués anat aquest recorregut? Com a mínim la resta de vehicles no ens haguéssim provocat retards.

diumenge, 2 de juliol del 2006

L’estiu ja és aquí i hi ha moltes coses que ens ho indiquen i no parlo de la calor, de la suor, de les dutxes per poder-nos dormir (que també!)

Però hi ha algunes coses que ens fan veure irremediablement que l’estiu ja està aquí... alguns exemples:

  1. Les paelles al passeig marítim.
  2. Les clares a les terrasses (i també la proliferació d’elles pels carrers de Mataró)
  3. Els grups d’infants amb samarretes de colors i monitors al costat voltant per Mataró (Casals d’estiu)
  4. Els petards per la revetlla i el castell de focs d’en Pere al recinte firal
  5. El compte enrere (de Sant Joan fins a la Nit Boja) de la festa a Mataró, a la ressaca a Argentona fins a les vacances merescudes.

Aquest any n’he perdut una que ens refrescava molt l’estiu, els gelats de Can Graupera, on trobarem el gelat de meló, el de aranja o el de maduixa acida que allà ens oferien...

Per cert quines són per vosaltres les coses que ens fan veure que l’estiu ja està aquí?

divendres, 30 de juny del 2006

Autopista o tren?

El Pla d’infraestructures del transport preveu pel maresme dues grans actuacions una primera que és el desdoblament de la C-32, que amb l’excusa d’un pretès col·lapse de la C-32 i agafant-se a la necessitat imperiosa de convertir la N-II en un passeig urbà proposa doblar la traçada de l’autopista al Maresme passant de 6 a 10 carrils, això suposa primer de tot un fort impacte ambiental que afectarà a espais naturals (turo de Cerdanyola per exemple) i zones urbanes (ja em direu on es desdoblarà al seu pas pel Masnou...) i agrícoles (els floricultors de la zona de Vilassar per exemple o el pla de Santa Susanna, espai agrícola protegit on haurà de passar la sortida Pineda-Santa Susanna) i alhora també comportarà un augment de la pressió immobiliària i especulativa de les zones de (el creixement urbanístic a l’Alt Maresme té un impuls diferent després del allargament de l’autopista).

L’altra és la millora ferroviària, connexió amb Granollers, millora de la línia a alt maresme i línia interior en la zona del sud. Aquesta proposta té diversos punts positius, per una banda el tren és un mitja de transport més net i socialment més just (hi poden accedir tothom no cal un carnet, una edat, invertir en un vehicle,...), per altra banda evitem el punt de col·lapse que suposa el coll d’ampolla viari de Barcelona, l’impacte ambiental és menor...

La part negativa és que la proposta sobre infraestructures viàries està prevista que es desenvolupi en una primera etapa i les infraestructures ferroviàries s’hauran d’esperar al 2016. També cal pensar quin cost econòmic pot tenir el desdoblament de la C-32, està l’estat o la generalitat disposat a invertir aquests diners? O ens tornarem a trobar amb que cal que vinguin les privades a cobrar-nos el peatge?

dilluns, 19 de juny del 2006

Contradiccions de la política II:

La campanya

Ahir varem realitzar el referèndum de l’estatut i tot just han passat poques hores de tenir resultats i sobretot dos dies després del tancament de campanya podríem mirar com ha anat aquesta campanya mirant els cartells de les cinc forces polítiques pressents al parlament.

Per una banda les dues del No.

El PP dient “Pensa en Catalunya: digues No” i ERC dient “Ara toca NO, catalunya mereix més”









I desprès tenim els 3 del si

PSC que en el cartell electoral podem llegir “Sí:guanya Catalunya No: guanya el PP” o un curt “Sí” o CIU amb el també curt “1979 o futur” i al final ICV amb un cartell que diu “D’esquerres, catalanista i ecologista Sí a l’estatut” i un segon cartell on diu “reconeixement de Catalunya com a nació. Més i millor funcionament. Més competències. Més protecció del medi ambient. Més competències en renfe, immigració, educació. Mes drets per a la gent jove, per a les dones, per als treballadors i les treballadores,per als infants , per a la gent gran.” Evidentment sembla que només uns volien explicar el que anàvem a votar els altres han estat per altres guerres o quimeres.

És com un pati d’escola, tenim l’opció de canviar la pilota amb la que juguem i resulta que hi ha un grup que diu que no, que la que tenim (que està bruta, desinflada i vella) ja els hi va bé, n’hi ha uns altres que tampoc volen la que podem agafar perquè volen la oficial del mundial (aquella amb la que juga Serbia-Montenegro), uns altres diuen que Sí que la volen (explicant que així foten als que volen la que ja tenim), uns altres que diuen que Sí que volen la pilota nova (perquè l’altra està vella i desinflada) i uns últims que diuen que si mirant la nova pilota dient que és vermella, que té un disseny especial, que així podrem jugar tots... senyors una mica de seny!!!!!

No ens podem queixar de qui no participa sinó fem (TOTS!!!) un esforç per explicar perquè i sobre que han de decidir

* fotos capgros.com

dimecres, 14 de juny del 2006

Contradiccions de la política (I)

el dret a la igualtat

Com a cada campanya he hagut de veure l’espot de televisió d’ICV-EUiA a través de la web i de fet molts companys em diuen que no l’han vist. I passa el mateix amb els talls del telenotícies, hi ha dies que no sortim i si tenim sort de sortir ho resolen en pocs segons. La veritat és que és curiós que haguem lluitat tant per la democràcia, que tinguem una constitució que garanteix la igualtat d’oportunitats en el seu redactat i que al moment d’iniciar conteses electorals tinguem en els mitjans diferents punts de partida. El fet de tenir en compte els resultats anteriors comporta dos situacions injustes, la primera respecte els espais gratuïts de propaganda electoral ja que estadísticament és quasi impossible veure l’espot d’algunes forces en canvi estem cansant de veure la d’altres, la segona és respecte a la valoració de la capacitat professional dels periodistes ells saben fer la seva feina i si de cas ja ens queixarem després sinó recullen allò que és més important.

Ho podem comparar amb l’educació, molts de cops hem dit que garantir la mateixa educació per tothom és garantir les mateixes opcions a tothom, i és en el moment en que hi ha dobles sistemes, o amb centres “gettitzats” o en que l’accés a serveis educatius de suport o reforç té un cost econòmic important que es generen o s’agreugen les diferencies socials.

La veritat és que el sistema polític és igual d’injust respecte les forces petites o les noves formacions.