Avui poques paraules fan falta, la veritat és que poques vegades he vist unes imatges que substitueixin i resumeixin també algunes de les meves idees, argumentacions i opinions respecte al fet, des del meu punt de vista equivocat, de apuntar a algú en una professió religiosa de la qual després no serà fàcil esborrar-se.
No afiliat els meus fills a ICV, no els he fet socis del barça i molt menys els he fet ateus (al no ser-ho no podia fer-los catòlics). Espero que vagin aprenent de la vida i que aquestes decisions les prenguin per si sols en el moment que ho vulguin fer, aquestes solen conformar el seu propi perfil i no són com fer-se del club super3 o fer el forat d’una arracada.
No soc il·lús, se que el seu entorn els condicionarà que la proximitat amb unes idees i professions els marcarà tant per apropar-s’hi com per a cercar les contràries com a refús al que es coneix. Però espero que aprenguin a ser lliures, conscients i responsables de les seves pròpies decisions i crec que en el fet contrari només hi ha la voluntat de perpetuar unes idees, de fer-los hereus inconscients d’una ideologia.
Avui si Rubianes hem estat tots, la veritat és que fa dies que volia parla d’ell i de
Fa uns dies la maquinària sectària del PP i de l’església capitanejada pel Voldemort de les ones varen provocar que es tragués de la cartellera una obra de teatre que més enllà del possible to, més enllà del possible bon gust, més enllà del possible insult és l’expressió d’una opinió. Però alguns “vencedors” creuen que encara estan en aquella època en que ens podien fer callar, en que el censor actuava impunement i sinó els grisos venien al darrera, no han entès que en aquest últims 30 anys, i gràcies a la lluita dels nostres pares, hem construït un estat de dret que es dota d’una legislació que defensa la llibertat d’opinió i d’expressió(recollit a la constitució) i que es dota d’un sistema judicial que ha de resoldre les col·lisions dels drets que la constitució ens dota. Aquest, tot i els seus possibles defectes, és el sistema i no d’utilització del poder del micròfon i de la tribuna de la ràdio per vetar, insultar i censurar tots aquells que no pensen com ells o que els poden recordar el que els seus pares varen fer.
Una postal pel defensor!
El defensor del poble actua contra un estatut que ens dota de la millor carta de drets i deures de les democràcies... aquesta si que és una paradoxa, és per una visió de centralisme? És per la por a perdre competències? És per una croada personal contra els nacionalismes, o millor dit alguns (el nacionalisme espanyol resta impune)? La veritat és que aquest senyor no em defensa, hi era quan s’han aprovat lleis que limiten els drets d’algunes persones? Actua davant de la vaga del Prat?...
Es per això que us convido a enviar una postal a aquest personatge, adheriu-vos (com he fet jo mateix) a la campanya d’ICV.
No vull creueta a la meva declaració de
No vull tenir l’opció de posar una creu a la meva propera declaració, ja que crec que l’estat no ha d’actuar de recaptador d’una organització privada, ja que crec que l’estat no ha de deixar de recaptar el 0.7% dels impostos dels catòlics, ...
Crec que ens han volgut vendre gat per llebre, uns ens diuen que l’església només serà finançada pels catòlics, però la veritat és que els diners que rebrà l’església seran descomptats dels impostos que els creients aporten a l’estat... en al fons sortirà d’allà mateix, de la bossa comuna de l’estat... de conya.
Això si, una alegria, per fi l’església començarà a pagar IVA... ara si que començaré a pensar que tots som iguals davant del fisc!!!
Tot i ser clarament republicà he de dir que tinc certa simpatia amb els reis de l’orient, suposo que en part la seva capacitat de ser a tot arreu em porta a pensar que aquests tenen alguna cosa de poble, que hi ha una mica de tots dins d’ells, suposo que pot ser perquè (com deia per ràdio fa pocs dies en Marius Serra) tenen més de savis i d’astròlegs (miraven les estrelles) que de reis, l’església ha fet miracles canviant o interpretant els fets escrits, suposo que perquè sempre han tingut la ironia de portar més allò que volen que el que un vol i que per tant els desitjos d’un any poden esvair-se durant els 365 dies fins que arribem al dia 6 i els “savis” ens porten un patinet en comptes d’una bici, un parxís en comptes de la psp o una subscripció a una revista en comptes d’una ràdio.
Escolta’m d’en Jorge Bucay.
Vaig descobrir-lo el Sant Jordi de fa quatre anys amb unes pàgines interessantissimes que recollien les reflexions compartides entre ell i l’escriptor Marcos Aguinis. “El cochero” és un llibre viu, que recull el resultat de sis xerrades per Argentina, diàlegs constants amb els espectadors i els dos autors que passegen per molts dels sentiments i preocupacions de les persones, rol de la dona, separació, mort, família, fidelitat, soledat, culpa,... I ja vaig descobrir, com molts, la capacitat d’aquest psiquiatra de trobar sempre un conte, una faula, una petita història que descriu d’una forma clara i senzilla la situació dibuixant o apuntant sortides. El llibre de reis és el primer que va editar i recull 50 petites històries que ajuden al psicoanalitzat pacient de “el Gordo”... hauré de degustar-lo lentament que és com millor senten els bons plats.
És un conte que li vaig veure fa uns dies a en Toni, enamorat com està ell de la gent del Sàhara havia de ser interessant. Al fullejar-lo descobreixo un doble interès, per una banda una història senzilla, acurada, tendre, que parla als nens (i als no tant nens) de la vida a les colònies sahrauís de les necessitats que tenen (en aquest cas papers i colors) i de com se’n surten amb el que tenen (sorra) i ho fa repassant la vivència lluny de la seva terra, del mar, de la guerra que ha viscut l’avi, de la sequera ... Alhora que és el producte del projecte d’una gent (fundació art and life) que treballen per apropar l’art als nens i nenes d’arreu del món, busquen fomentar el sentit creatiu, el procés cognitiu i emocional dels menors i amb la intenció de fer-los més feliços... passejant per la seva web, una sorpresa més tenint col·laboradors i voluntaris per tot el món no m’esperava veure que la central estava a Mataró (Jaume Recoder) felicitats per la feina feta i per la forma de fer-la arribar a les nostres cases, explicaré aquest conte al Pere i l’Aina esperant que properament puguin entendre millors als nens Sahrauís (o d’altres països o zones).
L’altre és quan discutim (ja fa dos anys) sobre la idoneïtat del pessebre de la casa gran. I m’adono que solem caure, per mi, en un fals debat. És cert que el pessebre és un element cultural, que s’ha anat trametent al llarg dels anys de pares a fills, però més enllà d’aquest valor el pessebre és un element de transmissió de creences i ideologia religiosa. Per mi aquest és el seu primer valor i l’element cultural és secundari. Un exemple, o un detall, en aquest pessebre no hi ha caganer que d’alguna forma és la imatge pagana de l pessebre però alhora és una imatge típica i tradicional del pessebre català. Per tant una primera reivindicació si el pessebre és un element cultural i tradicional posem-hi aquesta figura típica catalana.
Per altra banda no discutiré quan està en llocs privats o en el carrer, és evident que l’expressió religiosa de les festes en la intimitat és plenament lògica i alhora l’expressió pública de les creences és un símptoma de maduresa social i da capacitat de respecte i de convivència. Per mi el debat real és el de la representació d’aquestes en un espai simbòlic com és la casa gran. Entenc que l’ajuntament i les diferents representacions del poder públic i del govern han de ser expressió dels principals valors que el constitueixen i que solen estar definits en constitucions i estatuts, la nació, la llengua, la bandera en aquest cas l’aconfessionalitat que tot i no ser la laïcitat que molts voldríem com a mínim obliga a no prendre partit per una confessió religiosa, un crucifix i una bíblia en el jurament d’un ministre o un pessebre dins de l’ajuntament vincula de forma directa estat i església per molt que ho vestim de llegat cultural o tradicional. Per tant una
segona reivindicació, no tornem a fer pessebre dins de la casa gran.
L’IVA
El principi públic diu que tots som iguals davant de la llei i per tant també en temes fiscals, però a l’hora de la veritat ha de venir la comissió europea i demanar-nos que revisem els acords que permeten a l’església no pagar IVA. I no només hauria de revisar aquest concepte sinó que podríem parlar de l’ibi, de les taxes d’obres i de la pràctica totalitat dels impostos. Jo també per la meva tasca social (molts anys de dedicació a l’educació en el lleure) em demanaré una exempció total d’impostos.
Ara ja podeu dir-me demagog, però la realitat és que el concordat permet a l’església no pagar impostos suposadament per la seva tasca evangèlica, social i educativa. La realitat és que aquesta exempció va més enllà i no es pagaven impostos per l’activitat econòmica generada en els baixos de l’escola pia (que te que veure això amb l’activitat educativa) i en canvi altres entitats privades dedicades a objectius similars (igualment lloables) pagen “religiosament”els seus impostos . Una pregunta oberta...quina diferència hi ha?
L’anècdota
Fa uns dies al baixar al quiosc els vaig preguntar, irònicament, si havíem tornat uns anys enrere. Tots els mitjans tenien en portada la mateixa imatge... i això no deixaria de ser una anècdota, cert, una imatge que ens ha fet somriure a tots i que en un altre temps ens hagués recordat la vinculació entre dos poders església i policia. Però en el fons m’obria un interrogant més...que hi havia de noticia en la imatge i una ultima reivindicació als nostres mitjans de comunicació siusplau no feu notícia del que no té valor informatiu.
Laïcitat
Dimecres anava a dormir amb una alegria, ho apuntava al propi blog, l’ensenyamnet públic era laic! Dijous al migdia comença el moviment, la quiteria em truca, has sentit notícies de l’estatut i m’encén les alarmes en Duran s’enroca i no aprovarà l’estatut si es manté el terme laic per l’ensenyament... ens comencem a moure, trucades a gent de la lliga per la laïcitat, arriba el primer mail (durant la tarda em van arribar 4 o 5 més) a mitja tarda el puc reenviar els grups del tripartit “Escola Pública laica, no perdem el tren de l’estatut”, converses amb amics i gent propera a moviments laics m’ho confirmen CIU està per treure el terme (sembla que més Unió que Convergència, segurament amb forces discussions internes), i hi ha por que ERC i PSC no ho mantinguin en ares a un pacte sobre finançament, sembla que els meus (amb veu de Bosch, Boada i Camats) és mantenen ferms i forçaran per evitar perdre-la!
Arriba la nit, desprès d’una tarda que per temes personals no em permet fer seguiment del ple (no m’he perdut res, està suspès), i les bones notícies arriben “tenim estatut” sms de
Fa uns dies un amic em deia, ”el vaticà està preocupat ja que veu Espanya com la punta de llança de la laïcitat en terres iberoamericanes”. Després del que ha passat avui no li podré dir mai més exagerat!
Coincidències en imatges
Espero ser més breu a partir d’aquí, sembla que després de la demostrada capacitat per trobar un gran pacte al parlament, els catalans seguirem donant mostres de coincidir en altres coses. Aquest vespre he fet un tradicional passeig per blogs amics i he trobat curiós la coincidència d’imatge (o casi) de la seva ultima entrada... mireu sinó en Miguel , Jordi,Ramon, Joan,...no serem menys:
Oasis català
Un cop més es demostra la capacitat de diàleg entre els polítics catalans, el saber fer i el construir en el +,+. És a dir el consens en un text que suposa que tots renuncien a quelcom per assolir un bé comú. Un exemple de com ha quedat aquest estatut, tenia una juguesca sobre el bon port d’aquest debat amb una amiga de CIU, som incapaços de posar-nos d’acord amb qui paga el sopar (o remena la xocolata) donat que tots dos tenim la sensació d’haver guanyat...
Parlo d’oasis perquè tot i la tensió d’aquest tres dies, la imatge ha estat sempre de respectar la resta de polítics, d’escoltar, i de no cridar ni insultar... no he estat al congrés espanyol, però els que si que hi han estat diuen que el que és veu per la tele és una petita part del que hi passa, mòbils, xerreres, insults i crits... no m’estranya el “Vayase a
L’estatut està al carrer
Una gran sensació, aquest tres dies han servit per resituar, per fi, el debat al carrer. Tot el mal aconseguit per les picabaralles entre polítics, tot el debat cap a la galeria, o diàleg utilitzant els mitjans havien deixat amb una apatia enorme la gran majoria de ciutadans i ciutadanes... a mí que m’agrada molt la política m’havia arribat a cansar.
Dijous i divendres la gent n’ha tornat a parlar i es nota certa motivació al voltant, converses amb amics, pares d’escola que ho comenten al anar a buscar els nens, xerrada amb companys de feina... A veure si som capaços de mantenir aquest interès.
Un epíleg
Ens toca entre tots dues accions de responsabilitat, una al govern (en Saura, i la resta de consellers ja s’hi ha posat) per aplicar pedagogia interna i externa, per mantenir l’interés i per no cansar més amb debats mediàtics estèrils. És a dir explicar, fer entenedor i païble el text.
Una de personal, cal que tots fem un esforç per llegir el text definitiu o com a mínim resums i relectures de confiança. Per tal de conèixer una mica un dels texts legals més importants per als catalans i catalanes... primera ajuda... a el text de l’estatut
Aquestes reflexions surgeixen despres de comprovar les reaccions que genera la laicitat en els creients radicals i les defenses que genera en els creients més tolerants (que són molts...). Lo primer ja m'ho esperava, lo segon m'ha sorpres una mica més.Després de tenir una formació en escola religiosa, i de fer un camí (infància, adolescència i joventut) dins del catolicisme, això vol dir bateig induït, comunió consentida i confirmació a consciència- Aquest procés de vida va evolucionant amb multitud de fets (interns o externs), un es va formant, creix amb el dubte, amb la confrontació de les seves idees amb les de l’entorn, afrontant les pors... i és en aquest procés que la meva concepció de l’esser etern i de la força superior s’esquerda per anar creient més en la força de les persones i en la no necessitat d’aquest Déu.
En aquest camí, que vaig començar dins de la casa de l’església, he anat passat cap al cristianisme no orgànic (sense estructura eclesiàstica), per l’agnosticisme (la no necessitat d’un déu, sense necessitat de negar-lo,fins a situar-me en l’ateisme, és a dir jo (i reitero que parlo en primera persona del singular) no crec amb l’existència d’un déu, ni crec en una vida després de la mort (i per tant en la necessitat de viure aquesta vida d’una forma per poder accedir a un perdó etern), si que és cert que puc compartir i utilitzar conceptes utilitzats pels catòlics. Puc compartir, per exemple, que tenim una anima, la fe en els altres o certs ensenyaments de les escriptures que ens permeten una millor organització social.
Però aquest ateisme pot tenir, també, moltes cares diferents i aquí és on entra un altre valor més important (almenys per mi) i és la laïcitat. És a dir l’acció activa per la construcció col·lectiva d'un espai públic democràtic que ajuda a millorar la convivència entre ciutadans i garantir el respecte per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses personals.
Fa uns dies un company em deia, que hi havia confusió amb els termes i em posava com exemple el fet que una pregunta típica és “ets creient, ateu o laic?” és a dir situant-los els tres en un mateix pla i el que és pitjor en certa mesura en una confrontació, només pots ser una cosa!
Entenc que la laïcitat, no és l’oposició a una creença religiosa sinó la construcció col·lectiva de l ‘espai comú i per tant el respecte i tolerància envers el que creguin els altres. I aquesta construcció col·lectiva, necessita d’una actitud laica de tots els sectors, existeixen cristians laics, musulmans laics, ateus laics,...de la mateixa forma que hi ha cristianisme radical, islamisme radical i ateisme radical, és com un doble vector , i no podrem construir bé aquest estat laic sinó hi ha la participació activa de totes les creences i opcions filosòfiques.
Estic cansat de sentir que la laïcitat no està per sobre de cap religió, i és cert perquè no son elements comparables, la laïcitat ha d’estar dins de cada creença. Els laics, creiem el que creiem, hem de fer pinya comú per construir un estat respectuós i tolerant, no ens deixeu aquesta responsabilitat només als ateus o agnòstics laics.
Els laics de tots els colors hem de saber fer un esforç per trobar un espai de diàleg comú que ens permeti crear i construir un estat laic de veritat.
