Mediterrània, 10 anys!

Aquest any hem tornat a anar a la fira d’espectacles d’arrel tradicional que es fa cada any a Manresa. I la veritat és que ha tornat a ser un encert, ha estat un cap de setmana intens de feta, cultura, teatre, música,...

Durant quatre dies pels carrers de Manresa hi podem trobar qualsevol acte cultural que té com a referència la cultura popular, de la nostra tradició catalana i de la mediterrània que compartim.

Per tant divendres varem fer cap a Manresa, arribem cap al migdia, anem a recollir les entrades d’algun espectacle i ens situem a la Fira, dinar a l’arbreda que hi ha al costat de la Seu i de cap al centre d’operacions de la Fira, la taberna on contínuament sentim dolçaines, sacs de gemecs, acordions,... Un passeig pel passeig Pere III on podem trobar firaires, des de la parada de Xarop de Canya fins a les coques del Pont de Cabrianes. I cap als altres pols d’atenció, per una banda els teatres i sales de la ciutat que tenen activitat quasi continuada, i els carrers i places on podem observar des de les dinàmiques més espectaculars fins a petits espectacles de titelles.

Aquest any hem encertat en quasi tot el que em anat a veure i voldria comentar-ne durant els propers dies algun de forma específica, però seria injust no citar els altres que també m’han semblat interessant, des de les ombres xineses de la Lluna la Pruna (molt interessants per a públic molt infantil), les divertides i fresques titelles d’Axioma Teatro (adaptant obres curtes d’autors com Garcia Lorca), la Música per ballar “en taberna” de 21BOuTONS(música d’acordions de diferents racons d’europa) o d’Es Revetllers (des de les illes), les cançons versionades pel Belda i els Badabadocs o els passacarrers d’artristas o del Viatge dels Aquasomnis (que varen omplir els carrers de Manresa de animals o de personatges imaginaris del mar.)

Alliberament i retorn

Dissabte vaig alliberar-me, és cert vaig treure’m de sobre la rèmora que no em permetia retrobar-me amb el meu blog, i en certa mesura amb algunes de les persones que ens trobem entre aquestes xarxes elèctriques.

La veritat és que ja feia uns dies que les meves nits i les estones lliures havien agafat el pes de 25 grillons, els 25 temes que m’havia de preparar per aquest dissabte. Aquells que ho hagueu passat ja sabeu el que suposa si ho vols fer bé molt de temps, si no tens temps has de tenir sort...

El dia abans del dia D, hora H em truca en Moises, ei... que demà toca Antonia Font al clap, m’ho penso i deixo la decisió per l’endemà la veritat és que no se si hauré dormit prou o si la depre m’ho permetrà...

Dissabte a la tarda ja tot ha passat, “alea jacta est” i no hi puc fer-hi res més, la veritat és que no em puc queixar tant l’examen del matí com el de la tarda he tingut proves i temes assolibles, d’aquells que el sentit comú i l’experiència personal i professional són un grau, no espero nota però esperances n’hi ha. L’eufòria m’agafa i som-hi a la nit, pràcticament sense temps de veure ningú ni de descansar... cap al Clap.

Podria enrotllar-me més sobre el que i com va anar des del calid bambu fins l'excitant oh yeah, però la veritat és que en Vern ho diu clarament, ell que hi entent més posa paraules a les sensacions, percepcions i sentiments que els mallorquins ens van fer entrar per les venes, la veritat és que no sé si va ser el cansament acumulat, la tensió retinguda o una que altra woll de més que vaig acabar saltant d’alegria, i desitjant anar a Rússia, oh yeah!!!!

MARLANGO

Una troballa, un petit punt de plaer que m’acompanya a la guantera del cotxe. Fa uns dies el vaig agafar, davant la insistència de qui em coneix més bé “segur que t’agradarà, agafa’l...” em deia i es cert, em coneix molt bé i sap com m’agrada aquest tipus de música, que posa notes i sentiments a flor de pell.


No és només que la veu sigui el contrast de colors entre un vermell viu i un blanc pàl•lid de la Leonor Waitling, a qui segueixo des de que la vaig descobrir en una sèrie sobre serveis socials, i he retrobat en algunes pel•lícules (aquelles que he pogut veure entre disney i dream works)


Hi ha músiques que tenen escenografia i aquesta la tinc clara. Nit, més enllà de les 12, c-32 per sobre de la riera d’Argentona, les llums de Mataró i les de l’autopista estan enteranyinades... per una calitja i també un sentiment aquella melangia que ens acompanya a vegades, aquell sentiment trist i gustos, la cantonada on es troben la insatisfacció i la satisfacció.

La música et captiva més si coincideix amb l’exterior i lo interior... i així em vaig tornar a retrobar amb una Leonor diferent, i molt ben acompanyada.