dimecres, 28 de setembre del 2005

L’estatut més aprop?

Primer dia del debat de l’estatut i primers tres grans reptes superats:

Art 1. Catalunya és una nació

Aprovat amb escreix, tot i les veus discordants del PP, ja podem dir amb veu alta allò que tots teníem clar als cafès, a casa i a al carrer. I ens permetrà sentir-nos més reconeguts col·lectivament, és important com un marc de reconeixement de la nostra història, de la nostra cultura i de les nostres tradicions. A partir d’aquí hem de poder construir entre tots una societat més justa, més social, més solidària... Ens posa un marc i ara toca posar l’accent en allò que ens ha d’interessar fer política, fer un estatut, pels ciutadans i ciutadanes i aquí tenim els dos grans reptes superats...

Per cert recullo i signo les paraules d’en Joan Boada a la tribuna, definir la nostra terra com a nació no comporta la prohibició de sentir-se espanyol, però com a mínim permeti’ns sentir-nos catalans als que ens hi sentim

Títol II, drets, deures i principis rectors

Aquest és, per mi, el gran repte! És a dir un capítol sencer que emmarca els drets de les persones i per tant limitarà l’acció política dels governs, i situa el poder polítics en els ciutadans. Aquest gran capítol situa i actualitza els drets de les persones i permetrà als governs legislar per fer un avenç social, és en aquest capítol en que es dona resposta a la gran pregunta de tots els ciutadans i ciutadanes, “perquè en servirà en el meu dia a dia aquest estatut?” Algun exemple:

Art. 19.Drets de les dones; parla del dret al propi cos (no recordo redactat exacte) fet que permetrà legislar en nous supòsits de l’avortament.

Art 20. Dret a morir amb dignitat, ens suposarà finalitzar dignament la nostra vida

Art... (no recordo nombre), dret a l’amancipació dels joves... obliga a l’estat a treballar per permetre aquest fet, és a dir a fer una legislació laboral adequada, a fer política d’habitatge, a fer polítiques de formació professional...

I per acabar s’hi estableixen mecanismes de garantia que eviten que aquest títol sigui un brindis al sol, amb el consell de garanties i la sala de garanties estatutaries del Tribunal superior de justícia de Catalunya.

Art 21, l’educació pública laica

No diu més que una cosa que hauria de ser així, la constitució ho defineix vagament, però és propi d’un estat de dret separar estat de religió. El cito especialment perquè hem patit perquè s’aprovés, ha estat moneda de canvi fins a ultima hora per part del PSC, i ERC no s’ha definit clarament fins avui (mireu el pais del diumenge).

Personalment crec que l’escola, almenys la pública, no ha de ser un espai de catequesis o adoctrinament religiós (sigui de la que sigui) i que hem de començar a treure la religió dels horaris i dels currículums de l’escola. Aquest fet ha estat cavall de batalla del col·lectiu d’educadors d’escola pública i la legislació actual és prou ambigua per dificultar un fet natural...la divisió de poders. Conscientment no he parlat d’eliminar-ho dels centres escolars ni de no donar història de les religions, cultura i tradicions...aquest és un debat posterior, fem les coses pas a pas...

Una satisfacció personal

Aquest matí, tot i que ha estat a ultima hora, he pogut assistir al ple (un moment polític històric). Captar el bullici, el moviment dels polítics, les converses d’última hora, les corredisses del periodistes, els nervis del portaveu al despatx del Grup, el cigarret relaxant d’una diputada... un moment curt (ja us dic que he arribat al debat de l’esmena a la totalitat del PP) però d’intensitat. Aconsellable pels que els hi agrada la política i fins i tot per aquells que en reneguen...

I divendres tornem-hi, a veure com s’aprova l’estatut (lapideu-me per optimista), a copsar el discurs (el gir) de CIU a última hora i a celebrar un nou text que ens permetrà avançar com a país.

Per cert estic escrivint aquestes ratlles escoltant el pantalla oberta dels “savis” i trobo molt encertats els comentaris d’en Toni Segarra,sobre que estem fent les normes de joc, ja demanarem que el davanter faci els gols! I l’altre comentari sobre que la política és construir i avançar pas a pas...

dimarts, 27 de setembre del 2005

Jornada de l’Alzheimer, l’estirament d’un euro

Aquest dissabte l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Barcelona, a través de la seva delegació al maresme va organitzar una jornada de sensibilització i recollida de fons per l’entitat.

Més enllà de l’activitat que és dugués a terme, sigui en forma de recol·lecta amb guardioles, venta de coques, flors, objectes d’antiquaris, llibres, tómbola o venta de polseres cal fer referència a allò que és més important el servei dels diners recollits, molts de cops la gent que fa el gest de posar un euro dins la guardiola acaba desconeixent l’ús real d’aquesta moneda. Ja que molts de cops ens aturem a la tómbola o comprem una coca sense aturar-nos a la parada més important, aquella en que ens poden informar del que fa l’entitat i que sol quedar amagada entre un quadre i una flor...

Aquells que hem tingut la malaltia a prop, veiem el dur que és per la família, com la persona que més ha estimat al malalt està al seu costat desgastant-se, donant-se, oferint-se per una persona que va apagant-se lentament, com aquell que agafa el vaixell i va veient lentament com la seva terra, la seva gent, la seva casa, els objectes impregnats de records i sentiments van allunyant-se lentament i és queden irremediablement en una platja que no tornarem a veure.

Aquest procés viscut molt en primera persona per l’esposa, el marit o algun fill o filla va minant lentament els fonaments del cuidador i fa imprescindible que algú l’agafi de la mà i li doni moments de respir i recursos per al seu acompanyament.

I aquesta és la tasca que fa l’associació de familiars, aquesta associació estira al màxim l’euro posat a la guardiola. Si us apropeu a la seu de l’entitat podreu observar com ho fan amb la seva febril activitat que va des de la més nova unitat de respir, encertat nom ja que és el que obtenen els cuidadors, els grups d’ajuda mútua, el material de lloguer (grues, cadires per dutxa, llits adaptats) que faciliten la vida del malalt i del cuidador, formació, atenció psicològica... Un euro ben utilitzat!

dimarts, 20 de setembre del 2005

Els estudis evidents

Vaig avisar que aquest tema sortiria un dia o un altre…i avui a les notícies de Tele 5 n’han donat una de gorda, un estudi comprova que el menjar xiclets o caramels evita els accidents de circulació

Davant d’aquesta afirmació se’m obren dos qüestions, per una banda com és que es plantegen hipòtesis de treball d’aquest calat. Gran tema d’estudi, dins d’aquest àmbit podríem situar moltes hipòtesis similars, portar una llauna de cola al cotxe evita accidents, moure les cames, cantar, fins i tot parlar pel telèfon, a més podem afegir una conclusió: Ara ja sabem perquè ens burxem el nas quan estem al volant, ho fem per evitar un accident.

Per altra banda una altre qüestió, perquè gastem recursos (no cal parlar de diners) en qüestions que qualsevol pot constatar amb la pràctica. De fet el reportatge de la tele ho deixava clar, en ell alguns conductors donaven l’evident resposta a la hipòtesis el masticar evita adormir-nos!

I és cert, constantment les notícies ens parlen d’estudis, alguns finançats amb mitjans públics, que plantegen hipòtesis evidents amb concussions lògiques. És a dir estudis que dient-ho d’alguna forma plantegen preguntes de cada dia amb respostes que podem donar qualsevol. I és una llàstima perquè aquests estudis “ridiculitzen” una eina de treball interessant per a tots i totes.

Mentre escrivia volia recordar altres estudis similars i la meva memòria falla, us demano ajuda... recordeu estudis similars, d’aquells que al comentar-los amb companys ens fan passar una bona estona ?

dimarts, 13 de setembre del 2005

La perversió del sistema…

Avui m’he trobat a un amic, en Raul, m’ha dit que ha vist el meu blog i que potser de tant en tant hi faria un cop d’ull i fins i tot un comentari. He agraït el comentari, anima a escriure de tant en tant, ara l’he hagut d’avisar en el meu blog per fer comentaris cal donar-se d’alta com usuari de blogspot (un tràmit com qualsevol altre) i és una acció a consciència.

Utilitzo constantment internet, em serveix com element d’informació, de debat, de treball, de lleure, de comunicació, de participació, per comprar, per viatjar,... és a dir comença a ser un element imprescindible en el meu dia a dia. Tot i això com tot sistema té els seus defectes, costa corroborar les informacions, cerques quelcom i pots trobar-te amb webs no firmades que no pots saber d’on treuen la seva informació. Passeges per webs que permeten els fòrums oberts sense control, i no hem refereixo a censura, que eviti l’insult, la demagògia, la falsedat o la difamació. He arribat a veure webs de reconegut prestigi que basen les seves informacions en webs anònimes de dubtosa contrastació de la informació, iniciant articles dient segons publicava ahir la web.... a Canet hi ha embolic polític X.


És a dir estem davant d’un mitjà que si no hi ha primer un ús responsable, és a dir a consciència de no penjar informació corroborada, veraç, no demagògica i respectuosa amb la resta, i segon una administració ràpida que eviti aquests elements estarem matant el mitjà.

Un element interessant i preocupant és l’anonimat, interessant i positiu si és responsable aplicant criteris de respecte i d’informació contrastada .I preocupant i negatiu quan és fa servir per tirar la pedra i amagar-se, per insultar, per crear zitzània a organitzacions, famílies, amics...Massa vegades m’he trobat amb aquest últim escenari com per no permetre, en el meu cas i responsabilitat, l’anonimat, l’amagar-se en el meu petit espai d’internet.

dissabte, 10 de setembre del 2005

Ateisme, cristianisme i laïcitat…

Aquestes reflexions surgeixen despres de comprovar les reaccions que genera la laicitat en els creients radicals i les defenses que genera en els creients més tolerants (que són molts...). Lo primer ja m'ho esperava, lo segon m'ha sorpres una mica més.

Després de tenir una formació en escola religiosa, i de fer un camí (infància, adolescència i joventut) dins del catolicisme, això vol dir bateig induït, comunió consentida i confirmació a consciència- Aquest procés de vida va evolucionant amb multitud de fets (interns o externs), un es va formant, creix amb el dubte, amb la confrontació de les seves idees amb les de l’entorn, afrontant les pors... i és en aquest procés que la meva concepció de l’esser etern i de la força superior s’esquerda per anar creient més en la força de les persones i en la no necessitat d’aquest Déu.

En aquest camí, que vaig començar dins de la casa de l’església, he anat passat cap al cristianisme no orgànic (sense estructura eclesiàstica), per l’agnosticisme (la no necessitat d’un déu, sense necessitat de negar-lo,fins a situar-me en l’ateisme, és a dir jo (i reitero que parlo en primera persona del singular) no crec amb l’existència d’un déu, ni crec en una vida després de la mort (i per tant en la necessitat de viure aquesta vida d’una forma per poder accedir a un perdó etern), si que és cert que puc compartir i utilitzar conceptes utilitzats pels catòlics. Puc compartir, per exemple, que tenim una anima, la fe en els altres o certs ensenyaments de les escriptures que ens permeten una millor organització social.

Però aquest ateisme pot tenir, també, moltes cares diferents i aquí és on entra un altre valor més important (almenys per mi) i és la laïcitat. És a dir l’acció activa per la construcció col·lectiva d'un espai públic democràtic que ajuda a millorar la convivència entre ciutadans i garantir el respecte per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses personals.

Fa uns dies un company em deia, que hi havia confusió amb els termes i em posava com exemple el fet que una pregunta típica és “ets creient, ateu o laic?” és a dir situant-los els tres en un mateix pla i el que és pitjor en certa mesura en una confrontació, només pots ser una cosa!

Entenc que la laïcitat, no és l’oposició a una creença religiosa sinó la construcció col·lectiva de l ‘espai comú i per tant el respecte i tolerància envers el que creguin els altres. I aquesta construcció col·lectiva, necessita d’una actitud laica de tots els sectors, existeixen cristians laics, musulmans laics, ateus laics,...de la mateixa forma que hi ha cristianisme radical, islamisme radical i ateisme radical, és com un doble vector , i no podrem construir bé aquest estat laic sinó hi ha la participació activa de totes les creences i opcions filosòfiques.

Estic cansat de sentir que la laïcitat no està per sobre de cap religió, i és cert perquè no son elements comparables, la laïcitat ha d’estar dins de cada creença. Els laics, creiem el que creiem, hem de fer pinya comú per construir un estat respectuós i tolerant, no ens deixeu aquesta responsabilitat només als ateus o agnòstics laics.

La veritat és que la nostra història, amb una dictadura nacionalcatòlica per una banda i amb l’assumpció de la bandera de la laïcitat per part d’un sector, no ens posa en un bon marc les reaccions són de confrontació el debat és difícil, les persones reaccionem davant les religions o la laïcitat activa creant un grup d’anticossos, situant-nos tots a la defensiva o fins i tot a l’ofensiva...

Els laics de tots els colors hem de saber fer un esforç per trobar un espai de diàleg comú que ens permeti crear i construir un estat laic de veritat.

dijous, 8 de setembre del 2005

ELS JOCS D’ORDINADOR…

El diumenge a “el pais” hi havia un article sobre els beneficis dels jocs d’ordinador, vaig llegir-lo amb interès donat que comparteixo l’opinió que el titular exposava i com a mestre és un debat que moltes vegades he tingut amb altres mestres o educadors...



Abans d’entrar en els suposats beneficis, i per estalviar opinions contraries abans d’hora, cal esmentar que comparteixo la preocupació pels comportaments additius que pot comportar i per l’excés de violència que poden contenir. Però no més que altres elements que ens envolten, la tele, el cine, el tabac i molts altres elements poden ser igual de nocius. Per tant el primer que hem de tenir en compte és que en l’ús com adults i en l’acompanyament dels infants hem de ser conscients d’aquest perills i saber, i ensenyar a, fer un bon ús d’aquest mitjà.

A partir d’aquí els beneficis que reporten poden ser diversos, millora dels reflexes, capacitats d’ús de certs aparells de control remot ( hi ha estudis que denoten una millor i més ràpida utilització d’aparells d’estereoscòpia), millor percepció de l’espai i identificació d’objectes en entorn de caos, més capacitat de concentració...

També s’ha comprovat, el que molts hem vist en companys, infants i en nosaltres mateixos, que el interès per un joc o un aparell decau en un temps i es resitua en un ús més racional. La novetat ens atrau i captiva a tots, en jocs i en qualsevol cosa de l’entorn... sinó fos així les modes no serien modes. Per cert un altre dia haurem de parlar dels estudis “perogrullos”, d’aquells que preguntant a qualsevol s’arriba al mateix resultat sense necessitat de perdre temps i recursos, però avui no toca! (ui, massa anys de Pujol, perdoneu)

Per acabar per tant una reflexió, no hi ha blanc ni negre, en els jocs d’ordinador i en molt poques coses en aquesta vida... però cal que siguem conscients i responsables en l’ús, acompanyament en el joc, jugar en l’espai comunitari, fer prendre consciencia de la diferència entre virtualitat i realitat...

Els que el pugueu recuperar us aconsello la lectura de l’article, aporta més elements que els que la meva memòria us pot citar.

dilluns, 5 de setembre del 2005

Dear Wendy!


Feia temps que després de veure una pel•lícula no hem quedava assegut esperant que s’encenguin els llums, i no era per descobrir qui ha fet la musica de l’escena x. Ha estat una reacció a la perplexitat em que m’he quedat al final, pensant en si m’ha agradat o no, en el xoc d’utilitzar un context violent per transmetre un missatge interessant.

La veritat és que la pel•lícula feta entre la col•laboració de Lars Von Trier, el recordava gratament per “Europa”, “Rompiendo las Olas” i “ballant a l’obscuritat”, en tots tres casos em va impactar, provocant reflexions i sentiments interessants. I de Thomas Vinterberg, del que han parlat molt bé de la seva “celebració”, que després de veure dear wendy, hauré de recuperar al videoclub.

La veritat és que acostumat últimament al cinema d’animació, en part per “acompanyament” familiar, en part perquè en certa mesura també és interessant, m’he sobtat un vespre més impactat davant la pantalla negre, recordo que l’últim cop que vaig tenir aquesta sensació va ser amb “abajo el telon” de Tim Robbins. I el que és més important, ha estat d’aquelles que permeten allargar la sortida al cinema amb una conversa de reflexió, que obliga a parlar d’ella a cercar conjuntament els punts claus i les idees que ens intenten transmetre.

Més enllà del que em va fer sentir, aquesta és una reflexió sobre la idiotesa de la violència desmesurada, i sobretot sobre la necessitat de cercar algun element que ens faci viure més enllà de la grisor de la rutina diària. És un recorregut per la immaduresa de les nostres societats, fent tics a els contes (Peter Pan) i en les més típiques pel•lícules de l’oest (escenes estil sol davant del perill), on un grup de joves pacifistes, i en certa mesura marginals, creen un grup, els dandis, partint de la seva relació amb les armes de foc. Aquesta situació aparentment innocent desembocarà en una història tràgica causada en gran part per la societat que els envolta.

Res que, des del meu humil punt de vista, és d’aquelles pel•lícules que no ens hem de perdre.

diumenge, 4 de setembre del 2005

Els blocs...

Ja fa temps que sento a parlar del tema i últimament en visito alguns amb certa assiduïtat. Al final entra el cuquet i des de fa dies tinc la intenció d'apuntar-me a la nova "moda".

Cal tenir en compte que entre els meus amics hi ha el Miguel Guillen, actiu en aquest tema des de fa molts mesos i "culpable" que me'ls miri amb més bons ulls que el que feia al inici.

Avui,pel meu aniversari, m'he decidit a fer-me el regal i a crear-ne un. Aquí estem.

No pretenc res més que tenir un espai on abocar les meves petites reflexions, em serviran per compartir-les amb mi mateix i amb els que de tant en tant tingueu ganes, temps i valor per suportar-les....