Tornem a lluitar pel Canvi climàtic

una gran quantitat de ONG i entitats ecologites, sindicats, fundacions i plataformes ciutadanes, ajuntaments, organismes privats, ens convoquen a fer una apagada aquesta tarda, més enllà de l'efectivitat d'aquest acte en les factures de la llum hem de fer-ho per concienciar a ttohom de la necessitat d'actuar i d'incidir en el camí que el món està prenent.

Fa uns mesos ja ho deia, però ja va bé recordar-ho, encara que sigui repetitiu:

Apagant les llums durant 5 minuts de 20:00 hores a 20.05 hores. D’aquesta manera es denunciarà el malbaratament mundial d’energia que es fa. És una iniciativa que pretén conscienciar la ciutadania d’aquesta problemàtica i que coincidirà amb la sortida de l’informe d’experts climàtics de Nacions Unides aquell mateix dia.

Aquesta és una d’aquelles accions que en un primer moment et sembla que són imperceptibles, que no afecten a ningú, però que tenen algun element que li donen valor. Per una banda el seguiment mediàtic que es dona al tema, durant tot el dia d’avui diferents mitjans i sobretot Internet s’ha fet ressò de la iniciativa. Per altra banda és una acció que es pot quantificar, o almenys això diuen els tècnics, un dia d’aquests sortiran dades de consum sobre l’impacte de l’acció (d’igual forma que són capaços de mesurar el moment de màxim consum de l’estiu o hivern ) i Per acabar, i no per això menys important, cal tenir en compte que iniciatives d’aquest tipus a part de fer-te sentir personalment millor han estat la llavor de moviments com el No a la Guerra.

És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa per demostrar als governs, empresaris, mitjans i a la societat en general que no som indiferents a com estem, entre tots, tractant al planeta.
Es veritat que la sensació d’estar sols a casa durant cinc minuts a les fosques pot ser com a mínim curiosa, però com diu un company “La Terra es mereix 5 minuts de descans! Individualment ens costarà mol poc, però l'estalvi energètic pot ser brutal!!”

Passeu la notícia...i recordeu al capità enciam “els petits canvis són poderosos”

Montcabre!!!!

Fa unes setmanes varem pujar al Montcabrer, des de Cabrils, per la urbanització del Sant Crist, pujant per la vessat de Cabrils, fins al turo de l’infern on diuen que s’hi enforcaven a les suposades bruixes i desprès passat a la vora de les antenes i de “l’elefant” una pedra en que amb certa imaginació podem veure la silueta d’aquest gran mamífer arribem a la creu del Montcabrer i podem observar una imponent vista del sud de la nostra comarca. Des d’on observar l’impacte de l’activitat humana impressiona i fa més que pensar, camps, carreteres, cases, urbanitzacions, ports,... Després baixar un altre cop, aquest cop prenen lleugerament el vessant de Cabrera per arribar al coll i un altre cop cap a la plaça de Cabrils per tornar a casa.

Aquell dia em vaig quedar amb les ganes de fer un post explicant de forma llarga aquestes sensacions, com molts altres cops el temps fa refredar les idees i les ganes i no arriba ni a borador.

Avui l’impacte ha estat major, acabava de rentar el cotxe a la benzinera de la N-II quan un gran núvol m’ha destacat, estava a punt de cobrir el Montcabrer i llavors me’n he adonat no era un núvol sinó un indicador fúnebre d’un foc forestal que estava malvestant tot aquesta muntanya, tots els arbres de la difícil pendent fumegen signe clar d’un foc que serà difícil d’apagar, el vent, l’orografia i la poca humitat faran que la feina dels bombers, dels mitjans aeris i terrestres sigui si més no complicada.

Poques paraules queden, el sentiment, la sensació d’impotència i les ganes d’ajudar... demà ens hi podrem apropar i veure l’efecte devastador de les flames en el que fa pocs dies era un paisatge proper.

Lluitem per denunciar el canvi climàtic

Demà dijous 1 de febrer el Grup Aliança pel Planeta ens convida a lluitar contra el canvi climàtic d’una manera senzilla.

Apagant les llums durant 5 minuts de 19.55 hores a 20.00 hores. D’aquesta manera es denunciarà el malbaratament mundial d’energia que es fa. És una iniciativa que pretén conscienciar la ciutadania d’aquesta problemàtica i que coincidirà amb la sortida de l’informe d’experts climàtics de Nacions Unides aquell mateix dia.

Aquesta és una d’aquelles accions que en un primer moment et sembla que són imperceptibles, que no afecten a ningú, però que tenen algun element que li donen valor. Per una banda el seguiment mediàtic que es dona al tema, durant tot el dia d’avui diferents mitjans i sobretot Internet s’ha fet ressò de la iniciativa. Per altra banda és una acció que es pot quantificar, o almenys això diuen els tècnics, un dia d’aquests sortiran dades de consum sobre l’impacte de l’acció (d’igual forma que són capaços de mesurar el moment de màxim consum de l’estiu o hivern ) i Per acabar, i no per això menys important, cal tenir en compte que iniciatives d’aquest tipus a part de fer-te sentir personalment millor han estat la llavor de moviments com el No a la Guerra.

És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa per demostrar als governs, empresaris, mitjans i a la societat en general que no som indiferents a com estem, entre tots, tractant al planeta.
Es veritat que la sensació d’estar sols a casa durant cinc minuts a les fosques pot ser com a mínim curiosa, però com diu un company “La Terra es mereix 5 minuts de descans! Individualment ens costarà mol poc, però l'estalvi energètic pot ser brutal!!”

Passeu la notícia...i recordeu al capità enciam “els petits canvis són poderosos”

Contrast de mirades...

Mai m’ha agradat especialment visitar el zoo, tot i això avui ens hi hem escapat amb la Núria, en Pere i l’Aina i m’he quedat més que mai amb una sensació agredolça. Principalment pel contrast entre la mirada perduda, avorrida, trista dels animals i per altra banda la mirada alegre, animada i el somriure obert que oferien els meus fills. Em costa de conciliar aquestes dues mirades. Aquesta primera és la que sempre m’ha animat a no visitar-los a entendre’ls com una presó d’or per animals, per molts cartells que hi posin sobre el valor de conservació crec que hi ha altres opcions millors (programes al territori, parcs naturals, reserves,...). L’altra mirada és la que m’hi fa tornar, com a pare no puc negar-los el riure que els agafa al mirar els ximpanzés saltant pels arbres, o el joc davant d’un hipopòtam a veure qui obre més la boca, o el moment en que s’han trobat envoltats de cabres, la proximitat amb els elefants...

Per altra banda diverses percepcions o curiositats:

Com he dit no el sovintejo, ara feia dos anys de la meva última visita, i m’ha sorprès veure que segueixen les múltiples obres de millora de les instal·lacions. Tot i que moltes d’elles semblen demanar a crits que arribi la seva hora. Per cert ni fa dos anys ni avui ens hem pogut apropar als voltors i les àguiles, no només l’AVE es lent... també podrien aprofitar aquestes obres per trobar un espai per algun petit caixer, el mes proper a 4 carrers!

Comprovar com en poden ser de murris alguns dels animals, m’he sorprès veient com els orangutans els hi deien, evidentment amb signes, a un grup per quin forat els hi podien passar les galetes que estaven menjant els nens. La veritat és que ha estat una demostració d’intel·ligència animal, l’orangutan mira les galetes, les senyala a través del vidre i mostra a la família que si fa un equilibri al parterre del costat poden recollir la palla que li donen i per tant per allà mateix li poden passar galetes...

No se perquè ens costa fer cas dels cartells, per molts cartells que hi havia dient que no donéssim menjar, he vist els de les galetes amb els orangutans, uns que donaven pa a l’ós bru, uns que donaven quelcom verdós a uns hipopòtams...

Per acabar, la proximitat de “l’animalari” salvatge en captivitat amb “l’animalari” polític del parlament i veure que no se he de malpensar en que algú ens vol mala imatge, comprovo que sota les finestres del grup d’ICV-EA hi ha uns animals que s’assemblen a les hienes...;-)

Espais (I), Parpers, Valldeoriolf…

Aquest matí, cotxe carregat, sortida amb altres pares de l’escola que desesperadament cerquem casa per celebrar el cap d’any... evidentment ens despertem tard, però quelcom trobarem!

Conduint arribem a Parpers, el túnel evidentment, sembla que entre tots haguem oblidat les corbes, els marejos, el jabalí de oro (si no em falla el cap), la benzina... l’olor d’aigua salada al passar de llarg la collada i moltes altres coses que amb el estimat R-12 familiar de color verd, carregat amb els pares i les meves tres germanes (sis persones si no ens acompanyava ningú més, si ens veies ara la Tura!) enfilàvem el camí cap a Moià o a la tornada que volia dir que si no queia algun mareig més amb mitja hora arribàvem a casa. Però ara és molt diferent, 10-15 minuts i ja estem pràcticament a Granollers.

Avui hem arribat al túnel i poc abans de sortir noto les ànsies per veure la llum, el cel i per retrobar-me amb el paisatge d’universitari, aquell en que amb el Ford fiesta d’en Joan o amb el meu R-5 (igual de destartalats) trèiem el cap per l’ull del túnel i primer de tot ens trobàvem amb sorpreses, sobretot al hivern, els laterals glaçats, la boira o alguna vegada la neu ens acompanyava, millorant i donant misteri a un paisatge prou maltractat per les persones, desprès observàvem el Montseny a la nostra dreta, com observador privilegiat de les diferents ferides que obrim a través del Vallès. Els dies clars, com avui, podíem observar els diferents cims i els diferents colors que omplen les seves vessants barrejant-se com a la paleta del pintor.

Desprès arribàvem a la petita carretera de Valldeoriolf, que uneix Granollers amb la carretera de Vallromanes i que ens permetia arribar a l’A-7 sense pagar cap peatge. Però el que tenia un sentit economicista ens va fer descobrir una carretereta que planeja entre gran arbres centenaris, amb algun tractor avançant-hi lentament o treballant algun dels camps del costat, a vegades la boira, el fred o el plugim em donava la sensació de caminar pel paisatge d’alte muntanya o per una carretereta de Lleida, i ens desplaçava a centenars de kilometres de les zones urbanes que l’envolten. Es un petit oasis rural que ens permetia respirar entre els fums, carreteres, zones industrials i municipis d’alta densitat...

Avui al tornar a passar per enèsima vegada pel túnel he tornat a tenir les ganes d’escapar-me cap a la petita carretera de Valldeoriolf... No se si els que em seguien ho haguessin entès, però estic segur que al parar tots haurien coincidit en el caràcter especial d’aquest espai.