diumenge, 30 de juliol del 2006

29-7 Ara si, això s’acaba!

Avui ja és l’últim dia, hem arribat amb prou forces, podrem descansar un parell de dies i o anem de vacances o podem seguir la festa a Argentona.

Primer de tot hi havia la xeringada, s’ha desplaçat de lloc i té alguns beneficis, per una banda hi toca més el sol, l’espai és ample (però hi arriba molta gent) i no cal tallar el carrer. Per altra banda al apropar-nos més a la font del parc es potencia un mal ús d’aquesta i veiem com nens i no tant nens l’utilitzen pel que no està pensada, per banyar-se! I corren un risc d’accidents innecessari. No és el primer dia que veig actituds que posen la festa en risc, l’actitud d’alguns a l’escapada que van a mirar de trencar el cordó de seguretat, o els que van al correfoc amb samarreta de tirants i xancletes en són un bon exemple...

A la nit hem anat a tancar les figures, no se com han anat les altres, però al voltant del drac moltes ganes de provar-lo i gent amb ganes de fer-se portador... sobre tot nens i nenes que ja volen portar el drac que està a l’ou... Per tots aquells que vulgueu ser portadors o músics del drac (gran o petit) i de qualsevol altre figura, cap el patronat a omplir una instància i a la que hi hagi plaça cap a sota!

Bé ara ja només em queda acabar de tancar les vacances, desitjar tenir més sort que en Miquel (que havia d’agafar un avió el dia de la descontrolada i excessiva vaga dels treballadors de terra d’Iberia) i carregar piles pel nou curs, que políticament es presenta interessant i carregat.

dissabte, 29 de juliol del 2006

28-7 hem fet el cim! comença la baixada

Els focs són un punt d’inflexió, d’alguna forma hem fet el cim i comencem la baixada, una baixada plena d’actes i de coses, però tots som conscients que això s’acaba... tot això avui tenim quatre punts de màxim interès.

Primer de tot els que encara tenen forces a fer la cursa, uns cinc o sis quilometres al voltant del que són les rondes de la ciutat. Ja fa uns anys que és fa la sortida des del parc, i crec que això li dona més dificultat (abans la cursa acabava en baixada i ara és en pujada). Els temps poden ser diversos, menys de 20 minuts pels que la guanyaran, apropar-se a un meritós vint i poc per aquells que no pretenen guanyar-la, sobre els 30 per un gruix important, apropar-se als trenta per aquells que van resacosos d’hores de son i festa i baixar dels 39 pel drac! (llàstima que aquest any no érem prous per intentar-ho)

Després cap a Sant Josep, els que els agrada les sardanes amb prou temps per fer-ne i desfer-ne algunes, els que no les ballem amb ganes de veure els gegants com la ballen i de seguir-los fins a la dormida... la del 28 és la més transgressora, la Geganta pren el protagonisme que normalment en Robafaves no li deixa i tanca ella l’entrada de la Família, el ball a la plaça amb la Banda, en Cugat (com a successor d’en Pep) fent-se un “solo” al mig i un ball de bequetero que acaba de fer embogir a la gent!

A la tarda el tria menut i la postal de gegants omple les places de nens amb ganes de veure espectacles. Triem les titelles a la plaça e la peixateria l’espectacle està molt bé però l’espai torna a quedar-se petit. O fem més espectacles o cerquem places més grans, perquè no a l’esplanada?

I a la nit el festeig del drac, aquest és un dels actes nous de la festa (n’és la tercera edició) i ens deparà dues sorpreses la primera és l’èxit de gent, la porta de l’ajuntament és plena de nens, nenes, pares, mares i altres acompanyats (hi ha tres actes nocturns que tenen cert caràcter familiar, l’escapada, els focs i el festeig) i al arribar a la plaça de les treses encara s’evidencia més la quantitat de gent que s’hi ha acostat. La segona sorpresa és que aquest any sí, per tant el vinent hi haurà un drac petit i hem de començar a pensar si el drac ha de seguir festejant víbries o ha d’esdevenir un cap de família normal...

divendres, 28 de juliol del 2006

27-7 Ulleres i granissat!

Avui és el dia de les ulleres de sol, al matí quan les colles es troben davant de l’ajuntament en veiem de dos tipus, les ulleres on forma de bossa sota dels ulls i les de sol que cerquen tapar les primeres... I és que per aquells que no tenim l’excusa dels nens avui és la segona nit en blanc o quasi, molts i moltes hauran dormit 3-4 hores en dos dies!

Aquest és un dia llarg, i amb la calor encara se’ns enganxen més les lleganyes i ens pesa l’aire sobre el cap. Anem a ofici a l’entrada de l’ajuntament la banda fa sonar uns compassos a l’entrada dels regidors i altres autoritats (encara que el president del Consell Comarcal mira de passar desapercebut!) al arribar a santa Maria toca saludar amb el drac a l’àliga i a les autoritats... compte que amb el soroll i les presses no sento en Ramon, saludo tard i casi la “picotejo”, com podeu comprovar l’angle de visió no hi ajuda molt (foto).

Desprès tots ens escapem de la calor de la plaça per passar el llarg ofici en la fresca de Can Xavi amb una estrella glaçada i una buti amb seques... això si que és tenir ofici! A la tarda la Passada, la sortida més llarga, la pluja fa dubtar a la sortida, però al final el sol ens voldrà acompanyar, enfilem la riera esperant el desitjat granissat i orxata que ens ha promès en Jordi al arribar a Santa Anna.

Al acabar la dormida, la colla d’en Robafaves ens felicita el 15 aniversari amb el ram e la Geganta, i apa a sopar i canviar-nos el més ràpid possible per poder anar a fer ah! I oh! A la platja (corrent el risc de perdre punts del carnet de Santero!)... El cansament entra en escena pels petits, i també pels més grans, quatre notes dels concerts, 5 minuts del dansa aèria i 5 minuts per agafar un tall de xíndria i cap amunt que tots estem que ens caiem! I aquest any no hem aprofitat el matí per deixar el cotxe en bon lloc, sort que l’Eva i la Mireia ens pugen que sinó en veig tot el camí portant dos nens dormint en braços!

Avui ja ho sabeu, cursa, tria menut i el festeig del drac... que diuen que aquest any si! Després d’anys de provar-ho tindrem un ou fecundat... i diuen que cal un any de covar-lo per poder tenir dracs petits!

dijous, 27 de juliol del 2006

26-7 Descans i nans!

Avui ha estat un dia més tranquil, al matí ha tocat anar a currar, amb els llençols enganxats, amb la pudor de pólvora entaforada als forats del nas, amb el xiulet dels últims petards ressonant a les orelles... No se que és el que fa que els dies ressacosos siguin els més calorosos de l’any...

Després al migdia piscina, al Sorrall per treure la son i la calor del cos, la veritat és que la son a tornat a perseguir-me abans de l’escapada dels nans.

Avui tocava als més petits de la família, ha estat un encert d’aquest últims anys fer aquesta escapada pels més petits i més encert el format d’aquest any amb jocs i activitats al voltant d’aquestes figures. La veritat és que la meva memòria em porta a recordar altres activitats de caràcter infantil. Per una banda un record difós, devia tenir molt pocs anys, del ball dels nans a la plaça Santa Anna, quan els hi havíem de donar un duro perquè ballessin davant teu! Desprès el record salta a les grans porcades (crec que es deien així) que suposaven una gran gimcana en que els més petits o menys petits se les veien de valent per superar proves diverses...

La veritat és que potser pels més petits hi ha hagut més varietat i canvis en model d’activitat, aquesta revolta de nans-correguspira-ruixada infantil n’és un pas interessant, espero que en els propers anys es consolidi i sigui un acte de referència com ho és la nit boja... i esperem que l’any vinent hi participi una nova figura de la ciutat (el drac petit!) que sembla que ja comença a covar-se l’ou!

La veritat és que els anys ja pesen i els fills són una bona excusa per que la nit del 26 no sigui com la d’altres anys, ball, banyada a pel a la platja i empalmar matinades i ofici per anar a dormir tres hores (alguna cosa bona té un ofici tant llarg!) per tant aquesta nit hem fet bondat i a les 11 ja dormitava al sofà... a les 12 cap al llit i a les vuit del matí cap a ofici...però això ho explicaré demà!

dimecres, 26 de juliol del 2006

25-07 Paraules, sensacions i bogeries!!!

Ara si que ja podem dir que la festa s’ha iniciat, molts mataronins i mataronines esperem la nit boja amb delit i l’endemà de “perpetrar-la” ja estem pensant en la del següent any. La veritat és que la d’ahir va deixar veure tots els petits elements que fan especial aquest primer dia de festa.

La crida, paraules i polèmiques.
Els primers elements que ja coneixia de la crida són les sempre esperades mirades cap el que hi haurà avui, aquest any ha estat un altre cop l’any de la Bandera, pancarta enorme a una façana i gent am cartells...El segon element ja conegut és la crida de l’alcalde, en el seu segon any ja no m’hauria de sorprendre, però la veritat és que ha tocat el que havia de tocar, agraïment a les persones que ho fan possible (les santes com a moltes altres coses són com una orquestra i tothom té un paper important pel bon funcionament de la festa, la gent que porta l’aigua per exemple una tasca que passa desapercebuda però que faríem sense ells en el moment de sortir de la figura?) el record per la castellera accidentada, els aniversaris de colles o figures... però també ha tingut paraules, com a mínim, curioses com ara el record a palestina. La veritat és que, com fa el PSOE a nivell nacional, la gent del PSC s’apunta a la crida a la PAU de forma peculiar quan hi ha una foto, quan hi ha milers de persones a la plaça, quan es pot fer cert electoralisme amb el tema hi són... però quan hi ha la concentració de suport al poble palestí, on son? Per altra banda torna a fer gala de “recolzament” als regidors del seu govern, ja hi torna a haver promeses, potser fins i tot no consensuades, que comprometen o contradiuen el que alguns regidors estan fent... la veritat és que espero amb delit el drac petit, tant jo com el meu fill, però anunciar-ho allà i d’aquella forma...

La crida, des d’un altre angle
Però aquesta crida va tenir un altre angle, el de fer-ho des de la colla del Drac i sobretot pel fet d’estrenar-me amb el ball, veure-ho des de la plaça i a través de la petita finestra al món que és la reixeta del drac. Els nervis els solc portar bé, però hi són i sempre pateixes per si et fan una mala jugada, la veritat és que em van deixar gaudir del moment... també em va permetre agafar la banyeta, molt n’havia sentit parlar però sense poder-la fullejar, la tornada a casa va ser divertida, amb somriures i alguna que altra riallada, no deixen ningú sobre qui ironitzar...

Nit boja, nit de colors, olors i sensacions
La nit va començar com sempre sentint l’escalforeta i les olors que es concentren en la part baixa de la riera, i de fet aquest és un tret característic d’una festa que ens entra pels 5 sentits

La olorem, la suor de la gent, l’olor dels petards, l’aigua amb la sorra del parc...
La palpem, al buscar les figures de foc o la diablessa que ens porti riera amunt, al tocar-nos per fer-nos pas i espai en la baixada i la pujada, en el cordo de seguretat que les passa magres protegint figures i músics...
L’escoltem, amb el ritme del bequetero, que no serà mai superat per cap polifònic del mòbil, en la música de la coixinera, en el retronar del petards, en les converses que som capaços de mantenir amb coneguts i desconeguts en mig de les notes del bequetero o el crit de la gent, la música passada per aigua...
La degustem, les galetes de santes i el vi que ens ofereix la família Robafaves, o els molts litres de cervesa, aigua i d’altres líquids que corren per la nit... i els melons d’en Jordi que per fi he pogut tastar!
La veiem sobretot en els blancs, vermells, groc, del correfoc, en la pantalla de la ruixada, en la gent que fa temps, o poc, que no veiem...

dilluns, 24 de juliol del 2006

El PITC, quin model de país volem?

Masses han estat les declaracions d’en Montilla, de l’Iceta i d’altres dirigents del PSC… que si quart cinturó, que si laterals de la C-32… Tots sabem que el model d’infraestructures del PSC i d’ICV som molts diferents, però semblava que parlant ens podríem entendre... que s’avançava en un model de desenvolupament fonamentat en el transport públic, en la millora de les connexions ferroviàries tant per a persones com per a mercaderies que aquest és el que és mes just i social (accessible a tothom) i més sostenible pel medi ambient... Haurem d’esperar al dos de novembre per poder seguir negociant, partint dels avenços ja aconseguits, ells ja saben quin és el nostre model... menys asfalt i més transport públic!

24-7 acaba l'escalfament... arriba la FESTA!

Avui he anat a veure el concert de Gospel, la veritat és que ha estat força bé, ja que per començar la festa sentir les veus d’aquest grup de gent i veure que son gent que coneixes de vista (com diu la Núria a un post recent, aquells que ens creuem moltes vegades pels carrers de Mataró i que en una nit de Santes podem arribar a xerrar com si ens coneguéssim de sempre), és una forma de plasmar el que son les Santes!

Però com les Santes també tenen una part de polèmica tres crítiques, per una banda l’espai que s’ha fet petit, i era un fet evident ja que entre que el grup el formen 70 persones (i evidentment això arrastra molta gent!) i les ganes de començar la festa han portat a la plaça molts capgrossos!

Un segon és el so, en part condicionat pel fet de la molta afluència de gent, hem estat a un lateral i es perdia tota la força del concert, crec que en la part de davant es sentia millor... però la veritat és que molts ens hem perdut una part important del concert al no poder ni sentir bé els solistes, ni sentir el director, i al perdre part de l’energia del grup.

Un tercer el poc respecte de la gent, la xaxara, el soroll, les converses, fins i tot el contestar el mòbil... no espero estar al liceu, i per tant no cal el silenci, però si un mínim ambient de respecte a la feina de la gent i de seguir el concert...

Bé i ara ja toca anar preparant el dia 25, que té tots els ingredients que el fan el gran dia de Santes. Per una banda un ball infantil, veure la cara dels més petits amb la il·lusió de l’inici de la festa i la proximitat de la família Robafaves i la resta de colles. Per altra banda la Crida que té diversos ingredients l’expectativa del que passarà (reivindicacions, la crida, o altres possibles polèmiques...), el típic no n’hi ha prou per evitar que en Robafaves marxi, els ulls dels nens i les corredisses per estar dins la plaça, i per mi aquest any els nervis d’estrenar-me en el ball del drac... i per acabar l’escapada, la bogeria col·lectiva de la gent saltar, cridar, cantar, ballar, suar,... El ball i per tant la persecució de la galeta i del porro, la pujada ja amb una copa de més? El correfoc, que encén la nit i la ruixada que l’apaga (si és que pot!)... ja sabeu els que ho vulgueu viure encara hi sou a temps!!!! Sinó, l’any vinent!

diumenge, 23 de juliol del 2006

Una crida a la PAU!!!!

Divendres 20:00 davant de l’ajuntament ens anem concentrant per fer una crida per la Pau i per fer costat de forma solidària al poble palestí, al poble libanès i tots aquells que pateixen els conflictes armats.

La veritat és que podria expressar amb paraules els fets que estem veient des de l’altre costat del mediterrani, des de la tranquil·litat de les milles marines que ens separen dels bombardejos, però probablement no ho faria millor que en Raül que ens ho explica des del seu observatori europeu i la seva trajectòria pacifista, o millor que escolteu les paraules d’en Jordi, que va tornar enamorat del poble palestí. Per tant podria explicar les sensacions, els sentiments que m’aclaparen cada cop que veig les notícies, cada cop que veiem els “focs d’artifici” que els llencen cada vespre a sobre, o quan mirava les macabres fotos dels nens i nenes israelians enviant “missatges” escrits a les bombes que cauran després sobre els nens libanesos... però crec que aquestes paraules d’en Miguel expressen com ningú el sentiment de vergonya que aquestes imatges em porten.

Ja fa dies que en Pere ens pregunta el perquè d’aquestes bombes, el perquè d’aquesta guerra i la veritat és que per molts motius que em venen al cap, polítics, històrics, religiosos cap d’ells se’m fa prou clar com per explicar-li el perquè... la veritat és que allò que no pots explicar a un nen sol ser allò que no té una explicació. Molts em parlareu del terrorisme, molts em parlareu de conflictes territorials, molts em parlareu del segrest de 2 o 3 persones, molts en parlareu de defensa, de provocació... però cap d’aquest motius poden justificar, ni per mi ni per en Pere, els bombardejos, l’ús de la força, la destrucció i la mort de civils innocents... com no és justificable els assassinats selectius, prendre’s la justícia pel propi compte, demanar que es faci cas a les resolucions de la ONU, però ser incapaç de complir aquelles que t’afecten directament...

Divendres ens varem acostar davant de l’ajuntament, la veritat és que érem molta gent, moltes cares conegudes pressents i moltes cares conegudes absents, la veritat és que no és el primer cop que passa, per la guerra d’Irak érem milions els que ens hi varem concentrar i en canvi poques setmanes abans per Afganistan érem milers...

Les SANTES…

Després de 360 dies de compte enrere ja tenim la festa aquí, de fet ja fa uns dies que escalfem motors, ja fa anys que la prèvia de la festa que era el 24 s’ha allargassat amb dos dies d’actes festius i esportius en el cap de setmana previ...

Més enllà de les típiques discussions, debats i polemiques sobre el cartell, sobre la crida, sobre el model, sobre el concert o el teatre que ens porten, tots tornem a gaudir de la FESTA...

Divendres varem poder veure algunes accions teatrals de la gent de l’aula de teatre, i seguir les proves de so dels flabiols dels gegants (per més que insistien en que eren proves els més petits ho gaudien com si en Robafaves i cia estiguessin allà fent els seus balls).

Dissabte, sortim de casa per anar a veure la gegantada i ens trobem com cada any amb la Marató per relleus (crec que ni recolzant-me en un equip seria capaç d’assolir els més de 41 km d’aquesta prova, realment lloable i més amb la calorada que fa aquest dies). A la Gegantada ens retrobem amb els gegants de la ciutat, aquells amb qui hem anat compartint les festes de barri, sant jordi,... tot i que trobo a faltar alguna figura, en Guardavinyes per exemple. I evidentment retrobem la Família Robafaves, nens i no tant nens s’acosten a mirar sota les faldilles, a tocar-los la ma, a agafar l’espasa o a donar-li les pipes... Veure la Família plantada davant de la casa gran és el primer coet d’avis de la festa.

Diumenge, diada castellera, cartell de luxe amb els de Vilafranca i els xiquets de Tarragona i l’esperança de poder veure una jornada memorable amb castells de gama alta i extra. La jornada comença bé, em poso a la pinya ells fan la feina i jo acoto el cap, hi ha ganes de participar una mica de l’emoció que els seus castells, alhora sentir un castell des de la pinya té unes sensacions diferents, el so, el contacte, la força, la vibració del castell, fa que aquest es visqui més que es senti. D’aquesta forma carreguen i descarreguen el 3 de 9 amb folre, i m’apunto al intent de 4 de 9 amb folre, de més lluny veig el 5 de 8. Els castells tenen això, per una banda els vius, sents l’emoció i la força dels que el carreguen, per altra banda el ritme de la plaça és lent, i el sol encara hi ajuda menys, i fa que els nens i nenes els costi de seguir... per tant m’evito veure la caiguda en tercera ronda. Per sort no m’he perdut, des de primera fila, la torre de 9 dels de Vilafranca...

Anem escalfant motors, el 24 entrarem ja en la festa tradicional (m'acostaré al concert de Gospel i si arribem a fer un cremat (de fet una de les rareses de Santes en vec tot i que és una veguda que no m'ha atret mai, el que fa la festa!) per arribar a l’esperada crida i sobretot a l’escapada... A més aquest any tornaré a viure la festa des d’una figura, en aquest cas amb el drac, aquesta és una forma molt diferent de viure la festa... alguns diuen que no es viu la festa de forma complerta fins que no ho has fet així... la veritat és que hi ha defenents formes de viure la festa que fa que amb el temps la vegis de forma global (des d’una figura, com a nen, acompanyant un nen, en colla,...)

dimarts, 11 de juliol del 2006

La imatge de la final del mundial!

Diuen que aquesta és la imatge de la final del mundial, no hi estic d'acord la imatge realment important és una "no-imatge", és a dir és l'abandonament de l'equip per part de Zizou. La no presencia del capital donant suport als companys en la tanda de penals o recollin la medalla de plata.

Desprès de la final del mundial s’ha obert el debat sobre l’acte que va generar l’expulsió del Zinedine Zidane. Les preguntes són diverses alguns parles de la motivació, és a dir el dubte és que li van dir que generes aquella reacció, d’altres valoren la pròpia reacció la justifiquen, l’excusen, la censuren, d’altres parlen de la necessitat o no del vídeo i si els arbitres varen veure en directa l’acció, i avui hi afegim el debat sobre si després d’aquest acte en Zizou es mereix ser declarat el millor jugador del torneig. Tot el debat és sobre aquest moment calent.


No seré jo qui justifiqui una acció en calent, amb les pulsacions accelerades, la veritat és que sembla que hi ha una provocació (el jugador italià no ho nega), una acció censurable i l’àrbitre imparteix justícia i castiga l’acte amb el que la “llei” estableix l’expulsió. Per mi aquí s’hauria d’acabar aquest debat, una acció en el joc que és judicada segons les normes establertes i acceptades i fins i tot crec que aquest fet, repeteixo censurable, no hauria de generar per si sol el dubte de si és o no és el millor jugador del torneig (de la mateixa forma que no li donaríem el mèrit a un jugador que l’únic que fes en tot el mundial fos el gol que els hi donés la final).

Per mi hi ha un altre fet important, que és la imatge de la final, més que les dues que acompanyen aquest post. La veritat és que entenc que el fet en sí es pot entendre en un moment de joc, el que per mi es inexplicable és que a 5 minuts dels fatídics penals el capità de la selecció francesa marxi cap al vestidor, no sigui capaç de donar la cara i reconèixer el que acaba de fer, que sigui incapaç de animar i fer costat a l’equip en el pitjor moment de la final, en el cara i creu definitiu.

A més aquest fet continua, el moment del repartiment de les medalles i els trofeus i segueix brillant per la seva absència, el capità que recull el premi de consolació ha de ser el Barthez. Aquest és un gest d’abandonament dels companys i de menystenir el campionat i els contrincants a la final. I ara ja no estem parlant d’un moment en calent, la figura francesa ha tingut més de vint minuts per posar el cap sota la dutxa i refrescar les idees i baixar les pulsacions. I Tot i això demostra dos valors que ha de tenir la figura del mundial, primer de tot aquest és un esport d’equip i cal el respecte i el treball del grup, i alhora cal reconèixer i fer front als errors, hauria de ser valent i donar la cara. Crec que aquest ha de ser l’objecte real del debat l’actitud posterior envers l’equip i de covardia a reconèixer els errors, i no pas el acte violent (censurable i judicat al moment per l’àrbitre)

dilluns, 10 de juliol del 2006

Jo no t'espere

(Aquest post el vaig escriure fa uns dies i la veritat en un primer moment vaig passar de publcar-ho. El bombardeig mediàtic d'aquest dies m'ho ha fet repensar...)

La veritat és que jo no l’esperava, i crec que molta altra gent tampoc. Jo no l’esperava perquè em declaro obertament ateu, perquè si en algun moment he cregut en una religió no és la que representa aquest senyor i sobretot la que representen amb uns excessos increïbles en la visita.

Si, és veritat, per una banda s’apropa a l’estació de Jesús, una visita que diuen que va ser molt breu, i que a més no es va aturar a saludar o parlar amb aquells que s’hi van deixar la pell per salvar persones o per recuperar famílies.

Sí, es veritat, ve al festival mundial de les famílies, però la veritat és que aquest festival només reconeix una família, la seva, i no accepta els altres models de famílies, no cap en el seu cap la parella homosexual (encara que siguin creients), no hi deu cabre tampoc la mare divorciada (ni que sigui per fugir dels maltractaments), no hi cabrà tampoc la dona soltera que ha patit per tirar endavant el seu fill (ves a saber si és fill d’un religiós pare de família que no vol trencar la seva ...).. Això si les moltes famílies (normalment famoses i amb peles) que tenen un o dos casament nuls (segons el tribunal eclesiàstic) si que devien estar a primera fila.

D’aquesta visita podríem destacar molts motius per di que jo no l’espere, la visió monolítica del model de família, les ganes d’imposar el seu model moral sobre sexualitat i família, l’excés de despesa pública, la imatge del cap d’un estat laic participant d’una cerimònia religiosa, l’estreta relació PP- Església o Govern Valencia- Església que ens recorda imatges de fa més de 40 anys...

Però en destacaré dues de positives, per una banda un moviment social transversal que va des de sectors ateus fins a creients que fa crítica d’aquesta fastuosa visita (us convido a que us adheriu al seu manifest) i sobretot el fet que alguns col·lectius de l’església més progre i més plural han fet critica d’aquest tipus d’acte i s’hi ha adherit. Per altra banda el tracte de cap d’estat que li ha donat en Zapatero, és a dir l’ha rebut com a cap d’estat, han mantingut una conversa o reunió i ja està, el màxim representant democràtic de l’estat no ha participat de cerimònies religioses que haurien de ser privades i no portades de notícies. Llàstima que encara hi ha representants de l’estat que van a aquest actes com a membres d’estat i no com a fet de la seva vida privada.

dilluns, 3 de juliol del 2006

Mataró Granollers en TP... feu-ho més fàcil!!!!

Un exemple del que deia sobre les infraestructures del Maresme, divendres em vaig anar fins a Granollers en bus, feia temps que no ho feia des de fa dos anys quan estava treballant a l’escola Fatima, i la veritat és que em va passar de tot, evidentment em van quedar poques ganes de tornar-lo a agafar.

  1. Sobre les 10, pujo corrents ja que l’autobús ha de parar a mig del carrer isern, hi ha un camió que ocupa mig carril bus mitja parada, i el conductor no vol col·lapsar el carrer. La porta casi m’agafa i el moviment del bus em fa tambalejar...
  2. Les obres de Mataró ens fan retardar el recorregut.
  3. Cotxe (crec) que no ens permet girar a Valencia amb Puig i Cadafalch.
  4. 10 minuts parat abans d’entrar a Parpers ja que un incident (rascada) amb un vehicle de pintar la calçada fa que el conductor pari, i surti fent crits per fer un parte...
  5. No veig l’agulla del contaquilometres però la velocitat al tunel, a la rampa de sortida i a la carratera de la Roca em sembla perillosament agosarada... hem de recuperar el temps perdut.
  6. Passeig per la Roca, aquest ja tradicional (perquè no es posen les parades en espais més accessibles?)
  7. A dues cruïlles de la roca hem d’esperar ja que hi ha dos vehicles que no ens deixen seguir.

La conseqüència és que arribem a Granollers 20 minuts més tard, i per tant en comptes d’estar a les 11 al lloc que anava hi arribo a les 11:30. En definitiva 90 minuts per fer un recorregut que amb vehicle privat el pots fer en 30 minuts. Alhora que la gent arriba tard i que el conductor sembla estressat i irascible... Un altre reflexió, perquè els conductors dels vehicles privats no pensen amb els vehicles públics quan aparquen malament?

I la pregunta... Si tinguéssim la connexió ferroviària amb Granollers com hagués anat aquest recorregut? Com a mínim la resta de vehicles no ens haguéssim provocat retards.

diumenge, 2 de juliol del 2006

L’estiu ja és aquí i hi ha moltes coses que ens ho indiquen i no parlo de la calor, de la suor, de les dutxes per poder-nos dormir (que també!)

Però hi ha algunes coses que ens fan veure irremediablement que l’estiu ja està aquí... alguns exemples:

  1. Les paelles al passeig marítim.
  2. Les clares a les terrasses (i també la proliferació d’elles pels carrers de Mataró)
  3. Els grups d’infants amb samarretes de colors i monitors al costat voltant per Mataró (Casals d’estiu)
  4. Els petards per la revetlla i el castell de focs d’en Pere al recinte firal
  5. El compte enrere (de Sant Joan fins a la Nit Boja) de la festa a Mataró, a la ressaca a Argentona fins a les vacances merescudes.

Aquest any n’he perdut una que ens refrescava molt l’estiu, els gelats de Can Graupera, on trobarem el gelat de meló, el de aranja o el de maduixa acida que allà ens oferien...

Per cert quines són per vosaltres les coses que ens fan veure que l’estiu ja està aquí?