Hem de defensar l'Escola Pública!

La notícia d'aquests dies en el món de l’educació de la nostra ciutat gira al voltant de la preinscripció, amb la recuperació de la segona línia de l’escola Coromines, i quan parles amb gent del nostre sector o mires comentaris als mitjans sembla que estem en una batalla de capelletes on cada centre ha de defensar lo seu i només mirar els seus interessos, això quan defensen el seu centre i no es queden en els seus interessos personals!. I moltes vegades obviem que aquesta forma de veure les escoles públiques les debilita, ja que la força d’una escola sola i petita no és la mateixa que la de 20-25 centres units defensant els interessos de tots. I hem de tenir clar que seguiran venint amenaces des de la pròpia administració, sinó només cal escoltar al nostre regidor que diu “·"El tancament d'una línia de P3 haurà de recaure l'any que ve en una altra escola" i tingueu clar que el model de CIU es de fer-ho en una pública...

Per altra banda ens arriba la llei Wert, que no només és una llei contra la immersió lingüística catalana, sinó que també es un atac frontal a l’escola laica i a l'escola pública. Personalment, dubto si la nostra estimada consellera farà tanta guerra amb la religió a l’escola o amb el finançament dels centres privats que segreguen per gènere com diu que ho farà per defensar la llengua.

I tot i aquests, evidents, mostres de bel·ligerància respecte l’escola pública encara hi ha poques veus que demanin la unitat de les comunitats educatives dels centres públics per a defensar el model d’escola pública. Cal que deixem de veure la necessitat del propi centre per lluitar per la defensa de la xarxa pública d’educació. 

Cal defensar la pública, hem de tenir clar que no té sentit tancar centres públics i pagar l’escolarització en els centres privats, concertats o no. Cal recordar que els concerts tenen el seu sentit en aquells llocs on no hi ha, o hi havia, prou oferta pública... un cop hi ha oferta quin sentit té tancar línies a la pública i mantenir concerts?

Però aquesta defensa passa perquè direccions, mestres, ampes, s’unifiquin al voltant del model d’escola pública... Mentre els permetem que ens disgreguin, mentre els donem la satisfacció d’estar batallant entre nosaltres, cadascú des de la seva Taifa, els qui decideixen actualment tenen les mans lliures per anar desballestant l’escola pública.

Per pensar...

Cal exercitar una mica el cap cada dia, a Òrrius hem fet festa ahir i avui, per tant he tingut temps per pensar... per tant m’he possat dos exercicis d’estratègies cognitives (queda maco, eh!)

1. El diari Ara, Ahir vaig comprat-lo ja que diumenge em varen fer creure que farien servir un bon criteri periodístic, semblava interessant al veure molts noms importants del periodisme i feia pensar en aires nous a la premsa escrita, que aportessin criteri i no cedissin la línia editorial als poders economics i polítics del país.

Però hem va destacar alguna cosa, i em vaif forçar a fer un anàlisis de les imatges dels candidats en les pàgines sobre les eleccions: 8, CIU; 6, PSC; 4, PPC; 0, ICV-EUiA; 3, ERC; 4, SI; 2, C's; 1, PxC... Per tant preguntes per pensar:

• Quin és el criteri professional per amagar al candidat de la 4a Força catalana? 
• És el mateix criteri que ha de suplir els blocs electorals?

2. Un partit al Mou per conducta inapropiada…És just? Dos elements per pensar-hi:

• Quin era l’objectiu de la conducta inapropiada? Que En Xavi Alonso i el Sergio Ramos no participessin a l’últim, i innecessari, partit de la lligueta contra l’Auxerre i estiguin nets de targetes per a vuitens. I Amb la sanció econòmica, pessigolles a la seva cartera, i la d’un partit al Mou qui ha aconseguit el seu objectiu? 

• Quina diferencia hi ha entre la conducta inapropiada de Alonso, Ramos i Mou amb la conducta antideportiva de Pinto? S’hauria de mesurar de forma similar? És curta la sanció als jugadors i entrenador del Madrid o es llarga la de Pinto...

Res, per pensar-hi!

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena.



Enric Sòria (Oliva, la Safor 1958)

Aquesta frase que em va arribar de minimalia encerta de ple en resumir pensaments i sentiments que moltes vegades volten pel meu cap. És cert que la satisfacció de sentir-se excepcional mou i impulsa moltes vegades les nostres vides.

Però aquesta excepcionalitat no pot ser impulsada en primera persona. Per mi, la millor vivència és quan els companys et fan sentir la excepcionalitat: quan el retrobament amb algú que fa setmanes que no veus, o que tots dos han passat moments complicats, és fa des del sentiment més pur amb una abraçada d’aquelles que et fan sentir viu i que et fan volar pel aire (com a la peli Odette). I més quan alguns per fer-se sentir excepcionals a si mateixos necessiten o busquen la recerca de les possibles misèries o defectes dels demes.

No paga la pena sentir-se excepcional si això vol dir que ens hi sentim a costa del despreci cap els altres. Massa vegades observem com la gent viu la seva excepcionalitat contrastada amb la resta de gent. És a dir com per sentir-se excepcional necessitem demostrar i ressaltar les suposades debilitats dels que els envolten. La seva forma de sentir-se excepcional és com la d’aquell branquilló que per poder-se veure necessita que tallin (o tallar) la resta de branques. És molt fàcil sentir-se excepcional en un desert!

Un ha de fer esforços conscients per sentir-se excepcional des de la primera vessant, eludint aquelles formes que impulsen la excepcionalitat des de la negació de l’entorn, sempre que sigui possible.