dimarts, 18 de març de 2008

Reflexions sobre els resultats i el post-electoral:

Uns dies després de les eleccions potser ens toca parlar de diverses raons o elements de la campanya que ens haurien de preocupar, tant pel que fa als resultats que ens han de suposar un toc d’atenció que hem de tenir en compte com pel que fa a alguns elements de la campanya o de la pròpia nit electoral.

Evidentment no caldria dir que els resultats en unes eleccions no es poden reduir a un únic factor o causa, ja que cada votant pren la decisió personal de votar-nos o no segons els seus propis elements de reflexió que no han de ser, necessariament, els mateixos que el votant següent. Tot i això cal fer un esforç per discernir quins son els grans factors que han portat a una davallada d’un 22% del vot absolut d’ICV-EUiA quan la davallada en nombre de votats absoluts només era d’un 8% (totes aquestes dades les tindré en compte prenent de referència el resultat 2004, per tant el càlcul és diferencial 2004-2008 per 100 i partit per resultat 2004).

Per tant un primer element que ens ha afectat ha estat el descens del electorat (1.6%) i de la participació, ja que part del propi descens haurà estat generat per aquells votants d’ICV-EUiA que s’han quedat a casa. És a dir que com a força política no hem sabut mobilitzar al nostre votant tradicional.

Per altra banda s’ha argumentat que una causa principal de la pèrdua de vot ha estat la campanya de la por generada per el PSC, les dades de forma global avalen aquesta teoria el PSC ha estat la única força política que ha augmentat en valor absolut els seus votants (més de 86.000, el que suposa un 5.42%), aquest efecte ha estat major fora de la província de Barcelona, on la llei electoral (que no la llei d’hont, per la qual cosa us proposo la lectura d’un article d’en Miguel) genera una situació histriònica on el vot a forces petites és inútil doncs la possibilitat d’obtenir representació es molt minsa pels que no representen l’Espanya dual. Aquest ha de ser realment un dels factors a valorar dels resultats, molta gent haurà decidit el vot no tant pel que volia sinó pel que no volia aconseguint l’efecte contrari doncs com s’ha vist a Barcelona la pèrdua d’un diputat d’ICV-EUiA ha beneficiat a la Dreta (han estat el PP i CIU qui s’han disputat fins a ultima hora aquest seient), i el que em preocupa més és quin interès té el PSC (que ha de ser sobradament coneixedor d’aquestes dades) en generar una realitat dual i fer desaparèixer una força d’esquerres, els molesta el pluralisme?

Tot i que aquest factor ha de ser considerat amb fermesa, i així ha estat, no podem obviar tres elements més que ens han de preocupar.

Per una banda l’evolució del vot comparat amb el moviment demogràfic de gent que marxa de la segona corona cap a pobles o ciutats que estan més allunyats i que han anat prenent un caràcter més residencial, així ICV ha fet baixades importants en la majoria de ciutats del anomenat cinturo roig, la majoria per sobre del 30 % (Santa Coloma 45,63%, Hospitalet 40,91%, Badalona 36,2% en son un bon exemple) i en canvi experimenta creixements percentuals importants (que no en nombre absolut de vots) en municipis com Vic 32%, Gelida 36%, La Garriga 17%, Arenys de Mar 16% o Vilafranca del Penedès 6%.

Per altra banda la comparativa de vots a PSC i a ICV-EUiA en alguns municipis i comarques, sobretot de la corona roja. En molts de casos podem observar que al contrari que ens faria pensar la hipòtesis del vot de la por la pèrdua de vots d’ICV no es poden atribuir directament al creixement de vots del PSC. Podem destacar el Barcelonès on ICV perd més de 22 mil voyts, casi tants com CIU, una mica més que el PP i molt lluny del PSC (18.000) o el baix Llobregat on els 9.000 vots que perd ICV contrasta amb els 600 que guanya el PSC, on van a parar la resta de votants d’ICV?

Una ultima dada a tenir en compte és el creixement, de forma paral•lela al decreixement d’ICV, del vot a altres forces polítiques Barcelona ciutat on perdem 12.000 vots i els partits petits guanyen 19.000, o Sabadell on perdem 1.800 vots i els altres en guanyen 1.900 o Terrassa on perdem 1.500 vots i la resta de partits en guanyen 2.200 o Mataró 1.100 vots menys i 1.000 més dels que no han obtingut representació. És cert que gran part d’aquest creixement s’ha d’imputar a Ciutadans, no hem d’obviar que entre aquest hi ha sectors de votants que ens son propers o ho podrien ser que han augmentat més d’un 13 % els seus votants (els verds-l’alternativa ecologista, els verds-los verdes. Partit antitaurí contra el maltractament animal, partit comunista dels països catalans,...)

Això ens ha de portar a introduir dos elements més de reflexió, com a mínim, al ja dit del vot de la por. Per una banda ser conscients que hi ha cert votant que ens reclama diferenciar-nos del PSC, que en siguem una alternativa, que els forcem a fer polítiques d’esquerres de debò. Aquest votant haurà optat per quedar-se a casa, per votar opcions més radicals a la nostra o per votar el PSC (quans de cops ens hem hagut de sentir que per votar la còpia voto l’original). Ens reclama per tant que siguem més incisius en les nostres accions i opcions de govern, als municipis, a la Generalitat, al Estat o a al resta d’administracions.

Per altra banda un allunyament del nostre partit de les classes socials treballadores o de les més desafavorides. La tendència de guanyar vot allà on hi ha mobilitat geogràfica i perdre’l al cinturó roig, ens hauria de portar a pensar que mantenim el votant de classe mitja o benestant i que en canvi perdem suport en aquells que han de ser el centre de les nostres polítiques, en aquells sectors que estan en competència pels serveis i pels recursos.

Del post electoral em varen sorprendre dos coses, per una banda que, tot i que les dades son des del meu punt de vista clares, ens hem quedat a tenir en compte només el vot de la por com a factor explicatiu del nostre resultat. Tot i que crec que haurà estat un factor rellevant hem de tenir en compte també la necessitat de remarcar més les nostres polítiques a la Generalitat i alhora que hem de fer un esforç important per recuperar l’espai perdut entre les classes treballadores.

Per altra banda durant aquella nit la Roda de premsa es va fer esperar, tots creiem que era perquè patíem per l’esco de la Núria Buenaventura i que esperàvem que aquest estigues assegurat, va sorprendre que es fes en el pitjor moment, és a dir que sortim al mateix temps que la locutora ens deia que perdíem un diputat. La veritat és que no era difícil deduir que aquest diputat l’acabaríem perdent (cada 1% escrutat ens retallaven entre 50 i 100 vots tant CiU com PP) i varen fer sortir en Joan Herrera al moment en que estàvem a uns 50 vots i quedaven 8% de vots per escrutar. En tot cas es podia haver sortit amb un discurs cautelós, avisant que la nit seria llarga i que, tot i que el resultat en nombres absoluts no era dolent tenint en compte la campanya de la por, no teníem assegurat el segon diputat. Però sortim amb un discurs eufòric que es desfà amb les paraules de la Terribas i que ens fa quedar a tots (inclosos als que estan fent la roda) amb cara de tontos...

Almenys dies després ens arriba alguna reacció, hi haurà relleu a la candidatura a Barcelona ciutat i en Ricard Gomà assumeix el lideratge de la política municipal de Barcelona. No tardarem a veure resultats d’aquest pas positiu per ICV

5 comentaris:

  1. Apuntes moltes hipòtesis interessants. Segurament, l'anàlisi de les dades de primers votants (quan les tinguem) en comparació a fa quatre anys, ens ajudaran a confirmar-ne algunes i descartar-ne d'altres.

    ResponElimina
  2. La radiografia és molt completa, tot i que l´anàlisi és més profund. Remarcar, el barri de Gràcia, és on tenim més vots a Barcelona. Coincidim que el perfil del nostre votant és més un treballador d´una classe social mig/alta, perdent protagonisme en les "masses obreres". Jo personalment penso que hem recollit els fruits de la nostra política en la Generalitat, tot i que l´Herrera va fer una bona campanya.

    ResponElimina
  3. ELS CANVIS A ICV S'HAN DE FER SENSE EMBUTS ... LA LÍNIA HIPERINSTITUCIONAL ENS CONDICIONA I INCOMUNICA ICV AMB EL PROJECTE ECOSOCIALISTA.
    SEGUEIXO CONSIDERANT ABSURD EL TEMA D'INTERIOR I ENS MARCA MOLT.
    CAL RENOVAR SENSE SOROLL... I EN CAS DE SOROLL ... MILLOR ESPERAR BONS TEMPS ... LA MILITÀNCIA JA NO ESTÀ PER PINYES ... MÉS AVIAT ESTEM DESMOTIVATS I POC TREMPATS.

    (EL LENGUATGE COL·LOQUIAL INTENTA REFLEXAR EL SENTIR DE LA GENT D'ICV DEL MEU ENTORN)

    ResponElimina
  4. ICV viu la seva pitjor etapa des de la fundació del partit. S'enten per partit, el conjunt dels seus homes i dones que formen part d'un col·lectiu de manera majoritàriament voluntària i cotitzant. Els episodis passats de crisi electoral o orgànica, derivats de la mateixa identitat política, eren una expressió normal d'un procés de canvi en un context de reformulació de les idees d'esquerres. Ara estem davant d'una altra cosa.
    La participació d'ICV-EUiA al govern tripartit presenta problemes de relació amb la societat i amb la pròpia militància. Molts hem hagut de contemplar, estorats, com ICV-EUiA després d'un magnífic resultat electoral (12 diputats a les autonòmiques), era desprovist d'una vicepresidència d'un govern de "tres" pactat entre "dos" (PSC-ERC). Després vingué l'assumpció mai deliberada entre la militància del paquet d'Interior, en detriment d'àrees socials que mai es reclamen. Després la desaparició del sentit polític de la presidència del partit, desdibuixada en un hiperinstitucionalisme governamental lògic però gens operatiu en la projecció del projecte ecosocialista. Enmig queda la jugada de Maragall expulsant Salvador Milà del primer govern. Milà marcava perfil, explicava el sentit ideològic de la seva acció de govern (això no agradava a l'establishment i aquest va pressionar Maragall i, per extensió, a tots els factors sociovergents derivats).
    L'arribada de Baltasar, poc sensible als gestos contraproduents (la foto amb el constructor Reyna, davant del pacte d'habitatge, com exemple del que dic), és de domini públic i ara, amb l'aigua, és massa evident: esquitxa ICV-EUiA amb una relació nefasta amb el territori, les institucions, els sectors productius, les plataformes ciutadanes, la comunitat científica.

    Cal una dimissió? No pas. Una és poc: Dues! Una dimissió de govern per ser mal gestor. Una altra dimissió de partit, per haver provocat un divorci incalculable entre el que som i el que volem ser.

    Voleu més: llegiu-vos l'article de l'amic Martí Rosselló al seu blog: http://www.lacoctelera.com/martirossello

    ResponElimina
  5. Cuando empecé ha oír que se pedía el boicot a los Juegos Olímpicos, imaginé que se trataba de los Juegos Olímpicos que se van a celebrar en 2012 en Inglaterra y que era en protesta por su intervención en Irak y Afganistán. Pero me equivoqué. Inglaterra es merecedora de la llama olímpica y pertenece al “mundo libre”. Ahora el problema ya no es la lucha por la paz. La cuestión está en el respeto de los derechos humanos y la vara de medición sobre el grado de cumplimiento de estos derechos se la ha apropiado Occidente.

    ResponElimina