dijous, 7 de febrer de 2008

14-F Les formes i la diagnosis

Ja fa unes setmanes que el conseller ens va presentar el que ell anomena les bases per una llei de país. És a dir les bases per una llei catalana d’educació, una de les lleis més esperades des del retorn de la democràcia al nostre país. Aquest fet hauria de ser celebrat per tothom, només per lo esperat desitjat per la comunitat educativa i per a la societat en general.


Però, i m’hagués agradat que no hi haguessin peròs, el Sr. Conseller ha errat, des del meu punt de vista, en diferents aspectes. I no voldria entrar avui en el contingut propi d’aquest document, ja que els elements previs ja tenen per si sol diferents punts de controvèrsia.


Primer de tot la forma mediàtica d’encarar un repte de país, situant l’educació en el centre dels focus dels informatius i platons dels mitjans periodístics, tant pel que fa al debat, en masses casos superficial, que ha generat la difusió de les dades quantitatives de l’estudi Pisa o del estudi de la Fundació Bofill que tots dos prenen la seva força en una lectura detinguda i profunda de les dades i en una reflexió sobre les causes i no sobre les dades. Però sobretot per la forma com es presenta les bases de la llei d’educació de forma unilateral, sense consultar ni debatre amb els implicats (sindicats, moviments de renovació pedagògica, associacions de mestres, de pares i mares, d’estudiants, d’entitats d’educació en el lleure,...) amb una roda de premsa i oferint com a principal informació un power point que no deixa de ser un resum de les intencions.


Aquesta dinàmica sembla respondre més a la necessitat d’oferir una resposta que és contraposi al debat generat als mitjans per la publicació de les dades de l’estudi Pisa, que no pas una voluntat clara de consensuar entre tots el que ha de ser l’educació i l’escola pública a Catalunya. Crec que el conseller s’ha precipitat, per la necessitat de donar respostes mediàtiques, i ha trencat abans d’hora les vies de diàleg i consens necessàries per encarar un debat de país.


Altres lleis cabdals pel nostre país, el propi Estatut, la llei d’habitatge, ... han anat acompanyades del procés de participació i debat necessari per implicar i recollir els interessos i propostes de tothom, i més enllà de que ens sentim identificats al 100% en la llei la veritat és que m’he sentit consultat i en certa mesura protagonista de la redacció d’algunes d’aquestes lleis.


El valor de país d’una llei rau en que tothom es senti en certa mesura identificat i escoltat, és a dir que doni resposta als problemes del carrer i que reculli les propostes i interessos de qui l’ha de viure o aplicar. I això s’aconsegueix escoltant i fent participar a tothom en el redactat de les bases i de la pròpia llei. La proposta de llei d’educació no contempla en aquest moment cap procediment seriós i clar de participació, no es debat amb els agents implicats, no es demana a directors i claustres quines propostes farien, no es convoquen espais de debat a les vegueries o comarques, no es fa cap tipus d’enquesta o procediment de recollida de propostes... Ens trobem només amb una proposta, que sembla en certa mesura tancada, i que ha de tirar endavant per la seva voluntat.


Cal que la proposta de llei és centri en una diagnosi ample, clara i valenta de les virtuts i defectes del nostre sistema educatiu. I el document que ens han presentat té en compte el paper de l’educació i l’esforç fet fins a dia d’avui, i entra en les raons que aconsellen un canvi. Segons les bases les raons són educatives, centra la seva diagnosi sobre l’efecte de la immigració a l’escola i sobre les dades de resultats i fracàs escolar.


Entenc que apunta de forma esbiaixada, i perquè no interessada, alguns dels motius o factors que incideixen en l’educació o en l’escola pública i s’obvia factors de cabdal importància com pot ser la inversió en educació des de les administracions implicades (està sobre el 3% molt per sota de molts països europeus i evidentment molt lluny d’aquells en el que s’emmirallen com per exemple Finlàndia), és a dir que es podria fer a l’escola pública catalana si s’arribés, com en alguns països, al 6% del PIB en despesa destinada a l’educació? Perquè no s’aborda, ara que per fi es vol legislar sobre el món educatiu, l’educació com al concepte ample que és? Som capdavanters en el treball en Ciutats educatives, i quan legislem només pretenem parlar de l’educació formal? Perquè deixem de banda les reflexions i propostes sobre les estraescolars, l’educació en el lleure, l’educació informal...


I perquè no afrontem de forma seria i acurada els canvis de rol educatiu que la societat està generant. És a dir quin ha de ser el paper educatiu de les famílies, de la societat, de l’escola, de la televisió... estem massa acostumats a delegar tota l’educació a la institució escolar.


Per acabar, entenent que la voluntat de les bases i de la llei és fer un model educatiu equitatiu. Perquè passem de puntetes per un dels valors del nostre model que apunta l’estudi pisa? El nostre doble model, amb una pública que s’encarrega del 85% de la immigració i una privada que ho fa sobre el 15% restant, i que segurament té uns percentatges similars si fem un estudi socioeconòmic del alumnat, aconsegueix una baixa dispersió dels resultats. Aquest és un bon indicador de l’equitat del sistema, i per fomentar-ho i reforçar-ho proposem una llei que genera més models de centres escolars i més competència entre centres. No seria més senzill reforçar estructuralment i amb més recursos al sistema públic? Si amb un cordill i una espardenya som capaços d’obtenir resultats propers a les privades que tenen un doble finançament i no molt lluny de la mitjana europea que podríem fer amb una aposta decidida i finançament adequat?

2 comentaris:

  1. Hola Joan,
    Les teves consideracions les trobo d'allò més adients i subscric al 100 per 100 els teus criteris.
    En allò que discrepo és en el tipus d'accions que cal emprendre per donar resposta a l'actitud de la Conselleria.
    Com que el problema no considero que sigui´bàsicament sindical no trobo adient que el camí reivindicatiu hagi d'esser la vaga de mestres. Crec que hauríem d'anar a un moviment d'un abast més ampli que el professional comprometent en el tema a tots els sectors del món educatiu. Un exemple clar seria recuperar el MUCE com plataforma que agrupi aquest sectos que he esmentat. I fer sentir la seva veu alta i clara al govern, és a dir, sortint al carrer.
    Si ho deixem com una trifulca entre la patronal(Educació) i els treballadors(sindicats) a la població només li queda una sensació de que els professionals es mouen pels seus interessos i que res té a veure les seves preocupacions amb la població en general. I és imprescindible per abordar els reptes que tu i el conseller senyaleu la participació de tots.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Hola Joan,

    M'ha semblat molt aclaridora la teva entrada sobre la proposta Maragall. Després de l'èxit de les mobilitzacions d'avui espero que algú reflexioni. I no només a can PSC...

    ResponElimina