14 F. Èxit i feina

La vaga i la manifestació varen ser un èxit, la majoria del col·lectiu de mestres varem dir la nostra. Ara els toca als sindicats gestionar-ho bé, que s’hi esmerin ja que les últimes experiències no son bones, i al Conseller i departament reflexionar i no reaccionar amb la sang calenta. Tenen la responsabilitat de fer una bona llei, que garanteixi l’equitat de debò, una millor gestió i que allunyi als centres de la competitivitat de mercat.

14-F perque no m’agrada aquesta llei.

Primerament deixeu-me respondre algun dels comentaris del post anterior. Jesús, fa unes setmanes hagués estat plenament d’acord amb tu, pensava que no havíem de fer servir un mecanisme de reivindicació sobre els drets laborals del treballadors per reclamar els canvis en una llei. Estic d’acord en que aquesta queixa hauria de tenir un abast social molt ampli i que hauria de recollir el conjunt de la nostra societat ja que serà a tota la societat a qui afectaran els canvis en la concepció del model educatiu que plantegen les bases. Però la veritat és que una lectura detinguda del document de les bases em varen fer replantejar-ho, ja que aquesta proposta planteja la modificació substancial de les condicions laborals dels mestres, tant pel que fa als drets com a treballadors com pel que fa a les condicions laborals en que haurem de treballar a partir d’aquesta llei. Per tant crec que cal fer una vaga de mestres i que també cal treballar per una reivindicació més ample.

Pel que fa a les argumentacions de la Victòria encertes en posar sobre la taula un element que, en el cas d’aquest document, no havia considerat. Ja ho hem parlat moltes vegades sobre els diferents “ginyos” del PSC (o de part del PSC) a convergència. Hem vist a la nostra comarca, i en molts altres llocs del nostre territori, com s’abona el terreny per una previsible sociovergència que apliqui, o actuí, segons principis més centristes i poc progressistes. Aquestes bases en son un clar exemple no vull obviar com el Sr. Mas va córrer a dir que ells les aprovarien i que si calia el PSC no necessitava ni ERC ni ICV (seguirem sent mers observadors d’aquest fets?).

Però tinc pendent de fa dies parlar dels elements del contingut de les bases que em preocupen, o que no m’agraden, que motiven la meva participació a la vaga i a la manifestació de demà al migdia.

Crec que l’educació ha d’esser un element sociabilitzador, integrador i de igualtat social, és a dir li correspon al sistema educatiu el cabdal paper de minimitzar les diferències i de posar les condicions per trencar les diferencies socioeconòmiqes d’una societat. Aquest és el principi bàsic que ha de regir la tant preuada equitat de l’institució escolar, i crec que aquest principi ha de portar a que l’administració és bolqui en donar més recursos a qui en te menys, a fer possible que tots els infants de la nostra societat tinguin el mateix punt de partida en el moment d’accedir al mercat laboral i a la vida en societat. Això vol dir que caldrà adaptar la pista, les tanques, els temps, el punt de sortida i tot el que faci falta per tal que tots puguem participar a la cursa de la vida.

Però aquestes bases de la llei posen al mateix nivell que l’equitat, l’excel·lència, i l’organització empresarial, els models neoliberals i l’autonomia de gestió. Amb aquest poti-poti es confon tot i acaba fent una proposta que en una lectura fàcil de comprendre possibilita la competència entre centres pel personal, pels resultats, pels recursos i per tant tendeix a un model en que puguin conviure tants models d’escoles com centres i per tant completament allunyat del principi d’equitat, que erròniament, vol promoure. El principi d’equitat prendrà més força quan més recursos es destinin a l’educació (cal arribar al 6% del PIB que inverteixen els països amb qui ens comparen), aquest principi té força quan és parla d’una única xarxa escolar on els centres concertats amb implicació social tinguin espai per treballar-hi i integrar-hi i on els centres privats amb voluntat mercantil o elitista tinguin el seu espai sense un finançament públic (Models com el finlandès, amb excel·lents resultats, estan fonamentats en un xarxa pública amb el 95 % dels centres).

Crec que una llei que es pretengui dir d’educació a Catalunya no pot centrar-se exclusivament en el model de gestió dels centres i en l’avaluació i formació del professorat. Tot i que aquests han de ser elements importants d’aquesta llei, cal que el document reculli els importants processos de reflexió sobre l’educació que s’han fet al voltant de les Ciutats Educadores, la societat és educadora i per tant s’ha de legislar en educació amb visió global entenent que l’educació és un procés que dura tots i cada un dels des de la nostra vida. No és pot obviar o passar per sobre de l’etapa 0-3, de la formació professionalitzadora, de la funció educativa de les famílies, de l’educació en el lleure, de la informal...

Entenc que una llei d’educació, i més si aquesta és impulsada per un govern d’esquerres amb voluntat de potenciar l’equitat, ha de treballar a partir de la xarxa pública escolar. Excloent el mercadeig del procés educatiu, cercant viés d’integració dels centres concertats conscienciats socialment i no oferint beneficis als centres excloents o elitistes. En canvi aquesta llei sembla que fomenti la gestió privada de l’educació, la possibilitat de fer negoci amb l’educació. I tots sabem que on hi ha negoci hi ha d’haver benefici i aquest ha de sortir d’algun lloc (de les condicions laborals dels mestres, de la qualitat, dels materials...).

El document de bases proposa en el seu redactat algun principi, entre els d’ordre general parla d’una política de beques. Creia que el que diu la constitució és que l’educació ha de ser gratuïta, la llei d’educació catalana he de desenvolupar aquesta gratuïtat, i per tant ha d’oferir a tothom la possibilitat de educar-se en un centre públic gratuït.

Pel que fa als principis d’ordre específic situa com a principi el dret dels pares en rebre formació religiosa. Molts sabem el que va costar incloure en el redactat del nou estatut que aquesta formació ha de esdevenir-se en el si de les famílies i de les parròquies, esglésies o mesquites, per que a la primera de canvi la llei es contradigui amb el propi estatut que diu específicament que aquesta formació no ha de ser en horari lectiu.

Al mateix temps posa negre sobre blanc les diferencies laborals entre persones que fan la mateixa feina, fa possible que un centre públic o privat hi treballin persones amb la mateixa feina i condicions laborals diferents. Per això tants anys de lluita per igualar les condicions laborals del professionals de les privades o dels interins?

Les bases ofereixen la possibilitat d’externalizar la gestió, tot i que insisteixen que serà en ocasions molt concretes i en cap cas generalitzable. Amb les escoles bressol municipals varen dir el mateix, i curiosament en aquest moments molts dels nous centres d’aquest tipus estan externalitzats. Aquest tipus de gestió comporta un benefici empresarial que sol venir a canvi del retall de les condicions laborals o dels recursos.

Un altre tema que cal citar, aquesta llei disposa la possibilitat que un centre (no especifica de quin tipus) puguin disposar de noves fonts de recursos. Això no valida les quotes de les concertades? Això no es contradiu amb la necessitat de fer que l’educació sigui equitativa? No generarà discriminació i guetització segons el nivell socioeconòmic?

Una lectura pausada i tranqui-la de les bases denota moltes contradiccions entre allò que ha de ser l’educació, un element sociabilitzador, integrador i de igualtat social i les propostes que porten a la competència directa entre els centres pels recursos, pels professionals i pels alumnes per tal de poder obtenir un nivell d’excel·lència que els permeti seguir lluitant pel mercat... no és aquest un motiu importantissim per fer vaga?

Això no vol dir que no hi hagi elements positius en la proposta, la promoció d’una millor formació, la voluntat d’una funció equitativa de l’educació (li manquen les propostes que ho facin real), cert nivell en l’autonomia del centre,... però cal treballar molt, cal dialogar molt i sobretot, sr conseller, cal fer-ho bé en el moment i les formes adequades i no per la por d’una vaga!

14-F Les formes i la diagnosis

Ja fa unes setmanes que el conseller ens va presentar el que ell anomena les bases per una llei de país. És a dir les bases per una llei catalana d’educació, una de les lleis més esperades des del retorn de la democràcia al nostre país. Aquest fet hauria de ser celebrat per tothom, només per lo esperat desitjat per la comunitat educativa i per a la societat en general.

Però, i m’hagués agradat que no hi haguessin peròs, el Sr. Conseller ha errat, des del meu punt de vista, en diferents aspectes. I no voldria entrar avui en el contingut propi d’aquest document, ja que els elements previs ja tenen per si sol diferents punts de controvèrsia.

Primer de tot la forma mediàtica d’encarar un repte de país, situant l’educació en el centre dels focus dels informatius i platons dels mitjans periodístics, tant pel que fa al debat, en masses casos superficial, que ha generat la difusió de les dades quantitatives de l’estudi Pisa o del estudi de la Fundació Bofill que tots dos prenen la seva força en una lectura detinguda i profunda de les dades i en una reflexió sobre les causes i no sobre les dades. Però sobretot per la forma com es presenta les bases de la llei d’educació de forma unilateral, sense consultar ni debatre amb els implicats (sindicats, moviments de renovació pedagògica, associacions de mestres, de pares i mares, d’estudiants, d’entitats d’educació en el lleure,...) amb una roda de premsa i oferint com a principal informació un power point que no deixa de ser un resum de les intencions.

Aquesta dinàmica sembla respondre més a la necessitat d’oferir una resposta que és contraposi al debat generat als mitjans per la publicació de les dades de l’estudi Pisa, que no pas una voluntat clara de consensuar entre tots el que ha de ser l’educació i l’escola pública a Catalunya. Crec que el conseller s’ha precipitat, per la necessitat de donar respostes mediàtiques, i ha trencat abans d’hora les vies de diàleg i consens necessàries per encarar un debat de país.

Altres lleis cabdals pel nostre país, el propi Estatut, la llei d’habitatge, ... han anat acompanyades del procés de participació i debat necessari per implicar i recollir els interessos i propostes de tothom, i més enllà de que ens sentim identificats al 100% en la llei la veritat és que m’he sentit consultat i en certa mesura protagonista de la redacció d’algunes d’aquestes lleis.

El valor de país d’una llei rau en que tothom es senti en certa mesura identificat i escoltat, és a dir que doni resposta als problemes del carrer i que reculli les propostes i interessos de qui l’ha de viure o aplicar. I això s’aconsegueix escoltant i fent participar a tothom en el redactat de les bases i de la pròpia llei. La proposta de llei d’educació no contempla en aquest moment cap procediment seriós i clar de participació, no es debat amb els agents implicats, no es demana a directors i claustres quines propostes farien, no es convoquen espais de debat a les vegueries o comarques, no es fa cap tipus d’enquesta o procediment de recollida de propostes... Ens trobem només amb una proposta, que sembla en certa mesura tancada, i que ha de tirar endavant per la seva voluntat.

Cal que la proposta de llei és centri en una diagnosi ample, clara i valenta de les virtuts i defectes del nostre sistema educatiu. I el document que ens han presentat té en compte el paper de l’educació i l’esforç fet fins a dia d’avui, i entra en les raons que aconsellen un canvi. Segons les bases les raons són educatives, centra la seva diagnosi sobre l’efecte de la immigració a l’escola i sobre les dades de resultats i fracàs escolar.

Entenc que apunta de forma esbiaixada, i perquè no interessada, alguns dels motius o factors que incideixen en l’educació o en l’escola pública i s’obvia factors de cabdal importància com pot ser la inversió en educació des de les administracions implicades (està sobre el 3% molt per sota de molts països europeus i evidentment molt lluny d’aquells en el que s’emmirallen com per exemple Finlàndia), és a dir que es podria fer a l’escola pública catalana si s’arribés, com en alguns països, al 6% del PIB en despesa destinada a l’educació? Perquè no s’aborda, ara que per fi es vol legislar sobre el món educatiu, l’educació com al concepte ample que és? Som capdavanters en el treball en Ciutats educatives, i quan legislem només pretenem parlar de l’educació formal? Perquè deixem de banda les reflexions i propostes sobre les estraescolars, l’educació en el lleure, l’educació informal...

I perquè no afrontem de forma seria i acurada els canvis de rol educatiu que la societat està generant. És a dir quin ha de ser el paper educatiu de les famílies, de la societat, de l’escola, de la televisió... estem massa acostumats a delegar tota l’educació a la institució escolar.

Per acabar, entenent que la voluntat de les bases i de la llei és fer un model educatiu equitatiu. Perquè passem de puntetes per un dels valors del nostre model que apunta l’estudi pisa? El nostre doble model, amb una pública que s’encarrega del 85% de la immigració i una privada que ho fa sobre el 15% restant, i que segurament té uns percentatges similars si fem un estudi socioeconòmic del alumnat, aconsegueix una baixa dispersió dels resultats. Aquest és un bon indicador de l’equitat del sistema, i per fomentar-ho i reforçar-ho proposem una llei que genera més models de centres escolars i més competència entre centres. No seria més senzill reforçar estructuralment i amb més recursos al sistema públic? Si amb un cordill i una espardenya som capaços d’obtenir resultats propers a les privades que tenen un doble finançament i no molt lluny de la mitjana europea que podríem fer amb una aposta decidida i finançament adequat?

14-F...Tinc motius per fer vaga?

Jo crec que si, i molts, en tot cas ressuscitaré de la meva letargia per escriure uns dies sobre aquest tema.

Entenc que hi ha tres grans motius per fer la vaga del proper dijous, que per només citar (properament escriure sobre cada un). Primer de tot per l’actitud i la forma amb que se’ns proposa una llei, sense procés participatiu, amb poc diàleg i amb la seguretat que colarà un altre cop... que ens tornarem a empassar un gripau. En segon lloc pel contingut de les bases, és a dir pel que apunta que ha de ser la llei, partint d’un diagnòstic esbiaixat i fomentant la competitivitat entre centres, dubto que amb el nou model escolar que ens proposin és pugui garantir l’equitat i es pugui incidir en les desigualtats socioeconòmiqes de la nostra societat. I En tercer lloc per que el col·lectiu de mestres ja fa massa que ens deixem colar gols, la forma en que s’ha aplicat la sisena hora, els canvis continus de currículum i lleis, el retorn a formes d’avaluació obsoletes, els processos d’oposicions injustos i amb aprovats sense plaça, els trasllats forçosos a molts quilometres per poder treballar... i Ara ja no només ens volen marcar un gol sinó que ens pretenen canviar les normes i el terreny... a partir d’ara l’escola pública haurà de jugar en cadira de rodes!

En tot cas abans d’entrar a fons cal fer la feina i per tant ens posarem deures, segur que molts de nosaltres ja els hem fet, crec que per poder tenir una opinió pròpia cal llegir el document de bases, els posicionaments de CCOO i d’USTEC, val la pena recordar també les dades que Vicenç Navarro ens ha donat sobre la comparació amb Europa dels serveis a les persones, i perquè no l’entrevista al Conseller Maragall a la nit al dia(prefereixo no posar adjectius, mireu i jutgeu) i la opinió del seu germà...sembla que no estan molt d’acord!

Retrobaments

Porto molts dies sense escriure, com sempre de tant en tant m’agafa una certa “pajara”… je,je,je. Per retrobar-me amb el blog parlaré de Muntanya i de retrobades, tot i que podria parlar d’orientació, de diversos temes d’actualitat política, del nou blog sobre Educació Física, del inici de les obres del Ceip Pineda, d’una visita a antics companys, etc …

Diumenge passat (2 de desembre) varem anar amb unes quantes famílies a una sortida de muntanya familiar. Aquesta sortida es gesta en dos moments diferents, primer de tot en la reunió d’inici de curs de l’esplai Garbí, on hem apuntat al Pere i a l’Aina, on l’equip de monitors ens llença la idea o la provocació de recuperar les seccions de la AC la Mar de Garbí o de crear-ne alguna de nova, allà ja entreveiem que un dels temes que ens pot moure a fer coses pot ser l’excursionisme. Un segon moment és en la celebració de la Castanyada a l’esplai, parlant amb alguns pares llancem la proposta, podríem pujar a la Mola el dos de desembre, per començar sortida familiar i tranquil·la, més endavant ja veurem.

La sortida va ser molt interessant, primer perquè la companyia i el dia eren grats, segon perquè els nens varen respondre molt bé fent una caminada des del coll d’estanalles fins a la Mola, passant pel Morral del Drac (uns sis quilometres) per baixar per l’altra costat on els varem recollir amb vehicles. Però sobretot perquè em va permetre de descobrir un parc Natural que tenia entravessat, suposo que és la proximitat amb Terrassa i tota la zona més urbana del Vallès, o perquè posats a agafar cotxe tires més cap a Montseny o cap al Pirineu, la veritat, però la veritat és que mai m’havia atret la pujada a la Mola o al montcau o altres sortides que en altre temps m’havien proposat... tocarà explorar millor la zona ja que el paisatge i la zona s’ho val!

El darrer retrobament (Grup muntanya Garbí, parc de Sant Llorenç) va ser dalt de la Mola, acabava d’arribar quan entre la “multitud” (realment és un d’aquells llocs que casi sembla la riera en un dissabte a al tarda) em vaig trobar amb en Ramon d’Entorn, d’esplac, de l’escola lliure el sol, del... del Moviment laic en definitiva, ja que ha passat per moltes i diverses responsabilitats. La veritat es que pujant amb el cotxe ja em va semblar creuar-me amb ell, va ser una conversa d’aquelles típiques de retrobament, és a dir un repàs ràpid de les coses que ens han passat en els mesos (o anys) que no ens veiem i el convidar-nos a tornar-nos a veure, un cafè tranquil, una cervesa o qualsevol altre excusa per parlar del temps passat i dels camins, en certa mesura paral·lels o propers, per la vida el MLP, ICV, el compromís social i polític en definitiva. Va ser una conversa ràpida, tots dos teníem els nostres grups esperant-nos per anar a dinar, però la veritat és que t’envolta en uns moments la nostàlgia, els records i la satisfacció de tornar a veure gent amb qui has compartit moltes moments i experiències de tots tipus...

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena

Hi ha formes de creure's excepcional que no paguen la pena.



Enric Sòria (Oliva, la Safor 1958)

Aquesta frase que em va arribar de minimalia encerta de ple en resumir pensaments i sentiments que moltes vegades volten pel meu cap. És cert que la satisfacció de sentir-se excepcional mou i impulsa moltes vegades les nostres vides.

Però aquesta excepcionalitat no pot ser impulsada en primera persona. Per mi, la millor vivència és quan els companys et fan sentir la excepcionalitat: quan el retrobament amb algú que fa setmanes que no veus, o que tots dos han passat moments complicats, és fa des del sentiment més pur amb una abraçada d’aquelles que et fan sentir viu i que et fan volar pel aire (com a la peli Odette). I més quan alguns per fer-se sentir excepcionals a si mateixos necessiten o busquen la recerca de les possibles misèries o defectes dels demes.

No paga la pena sentir-se excepcional si això vol dir que ens hi sentim a costa del despreci cap els altres. Massa vegades observem com la gent viu la seva excepcionalitat contrastada amb la resta de gent. És a dir com per sentir-se excepcional necessitem demostrar i ressaltar les suposades debilitats dels que els envolten. La seva forma de sentir-se excepcional és com la d’aquell branquilló que per poder-se veure necessita que tallin (o tallar) la resta de branques. És molt fàcil sentir-se excepcional en un desert!

Un ha de fer esforços conscients per sentir-se excepcional des de la primera vessant, eludint aquelles formes que impulsen la excepcionalitat des de la negació de l’entorn, sempre que sigui possible.

Tornem a lluitar pel Canvi climàtic

una gran quantitat de ONG i entitats ecologites, sindicats, fundacions i plataformes ciutadanes, ajuntaments, organismes privats, ens convoquen a fer una apagada aquesta tarda, més enllà de l'efectivitat d'aquest acte en les factures de la llum hem de fer-ho per concienciar a ttohom de la necessitat d'actuar i d'incidir en el camí que el món està prenent.

Fa uns mesos ja ho deia, però ja va bé recordar-ho, encara que sigui repetitiu:

Apagant les llums durant 5 minuts de 20:00 hores a 20.05 hores. D’aquesta manera es denunciarà el malbaratament mundial d’energia que es fa. És una iniciativa que pretén conscienciar la ciutadania d’aquesta problemàtica i que coincidirà amb la sortida de l’informe d’experts climàtics de Nacions Unides aquell mateix dia.

Aquesta és una d’aquelles accions que en un primer moment et sembla que són imperceptibles, que no afecten a ningú, però que tenen algun element que li donen valor. Per una banda el seguiment mediàtic que es dona al tema, durant tot el dia d’avui diferents mitjans i sobretot Internet s’ha fet ressò de la iniciativa. Per altra banda és una acció que es pot quantificar, o almenys això diuen els tècnics, un dia d’aquests sortiran dades de consum sobre l’impacte de l’acció (d’igual forma que són capaços de mesurar el moment de màxim consum de l’estiu o hivern ) i Per acabar, i no per això menys important, cal tenir en compte que iniciatives d’aquest tipus a part de fer-te sentir personalment millor han estat la llavor de moviments com el No a la Guerra.

És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa per demostrar als governs, empresaris, mitjans i a la societat en general que no som indiferents a com estem, entre tots, tractant al planeta.
Es veritat que la sensació d’estar sols a casa durant cinc minuts a les fosques pot ser com a mínim curiosa, però com diu un company “La Terra es mereix 5 minuts de descans! Individualment ens costarà mol poc, però l'estalvi energètic pot ser brutal!!”

Passeu la notícia...i recordeu al capità enciam “els petits canvis són poderosos”