dissabte, 10 de setembre del 2005

Ateisme, cristianisme i laïcitat…

Aquestes reflexions surgeixen despres de comprovar les reaccions que genera la laicitat en els creients radicals i les defenses que genera en els creients més tolerants (que són molts...). Lo primer ja m'ho esperava, lo segon m'ha sorpres una mica més.

Després de tenir una formació en escola religiosa, i de fer un camí (infància, adolescència i joventut) dins del catolicisme, això vol dir bateig induït, comunió consentida i confirmació a consciència- Aquest procés de vida va evolucionant amb multitud de fets (interns o externs), un es va formant, creix amb el dubte, amb la confrontació de les seves idees amb les de l’entorn, afrontant les pors... i és en aquest procés que la meva concepció de l’esser etern i de la força superior s’esquerda per anar creient més en la força de les persones i en la no necessitat d’aquest Déu.

En aquest camí, que vaig començar dins de la casa de l’església, he anat passat cap al cristianisme no orgànic (sense estructura eclesiàstica), per l’agnosticisme (la no necessitat d’un déu, sense necessitat de negar-lo,fins a situar-me en l’ateisme, és a dir jo (i reitero que parlo en primera persona del singular) no crec amb l’existència d’un déu, ni crec en una vida després de la mort (i per tant en la necessitat de viure aquesta vida d’una forma per poder accedir a un perdó etern), si que és cert que puc compartir i utilitzar conceptes utilitzats pels catòlics. Puc compartir, per exemple, que tenim una anima, la fe en els altres o certs ensenyaments de les escriptures que ens permeten una millor organització social.

Però aquest ateisme pot tenir, també, moltes cares diferents i aquí és on entra un altre valor més important (almenys per mi) i és la laïcitat. És a dir l’acció activa per la construcció col·lectiva d'un espai públic democràtic que ajuda a millorar la convivència entre ciutadans i garantir el respecte per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses personals.

Fa uns dies un company em deia, que hi havia confusió amb els termes i em posava com exemple el fet que una pregunta típica és “ets creient, ateu o laic?” és a dir situant-los els tres en un mateix pla i el que és pitjor en certa mesura en una confrontació, només pots ser una cosa!

Entenc que la laïcitat, no és l’oposició a una creença religiosa sinó la construcció col·lectiva de l ‘espai comú i per tant el respecte i tolerància envers el que creguin els altres. I aquesta construcció col·lectiva, necessita d’una actitud laica de tots els sectors, existeixen cristians laics, musulmans laics, ateus laics,...de la mateixa forma que hi ha cristianisme radical, islamisme radical i ateisme radical, és com un doble vector , i no podrem construir bé aquest estat laic sinó hi ha la participació activa de totes les creences i opcions filosòfiques.

Estic cansat de sentir que la laïcitat no està per sobre de cap religió, i és cert perquè no son elements comparables, la laïcitat ha d’estar dins de cada creença. Els laics, creiem el que creiem, hem de fer pinya comú per construir un estat respectuós i tolerant, no ens deixeu aquesta responsabilitat només als ateus o agnòstics laics.

La veritat és que la nostra història, amb una dictadura nacionalcatòlica per una banda i amb l’assumpció de la bandera de la laïcitat per part d’un sector, no ens posa en un bon marc les reaccions són de confrontació el debat és difícil, les persones reaccionem davant les religions o la laïcitat activa creant un grup d’anticossos, situant-nos tots a la defensiva o fins i tot a l’ofensiva...

Els laics de tots els colors hem de saber fer un esforç per trobar un espai de diàleg comú que ens permeti crear i construir un estat laic de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada