Espais (I), Parpers, Valldeoriolf…

Aquest matí, cotxe carregat, sortida amb altres pares de l’escola que desesperadament cerquem casa per celebrar el cap d’any... evidentment ens despertem tard, però quelcom trobarem!

Conduint arribem a Parpers, el túnel evidentment, sembla que entre tots haguem oblidat les corbes, els marejos, el jabalí de oro (si no em falla el cap), la benzina... l’olor d’aigua salada al passar de llarg la collada i moltes altres coses que amb el estimat R-12 familiar de color verd, carregat amb els pares i les meves tres germanes (sis persones si no ens acompanyava ningú més, si ens veies ara la Tura!) enfilàvem el camí cap a Moià o a la tornada que volia dir que si no queia algun mareig més amb mitja hora arribàvem a casa. Però ara és molt diferent, 10-15 minuts i ja estem pràcticament a Granollers.

Avui hem arribat al túnel i poc abans de sortir noto les ànsies per veure la llum, el cel i per retrobar-me amb el paisatge d’universitari, aquell en que amb el Ford fiesta d’en Joan o amb el meu R-5 (igual de destartalats) trèiem el cap per l’ull del túnel i primer de tot ens trobàvem amb sorpreses, sobretot al hivern, els laterals glaçats, la boira o alguna vegada la neu ens acompanyava, millorant i donant misteri a un paisatge prou maltractat per les persones, desprès observàvem el Montseny a la nostra dreta, com observador privilegiat de les diferents ferides que obrim a través del Vallès. Els dies clars, com avui, podíem observar els diferents cims i els diferents colors que omplen les seves vessants barrejant-se com a la paleta del pintor.

Desprès arribàvem a la petita carretera de Valldeoriolf, que uneix Granollers amb la carretera de Vallromanes i que ens permetia arribar a l’A-7 sense pagar cap peatge. Però el que tenia un sentit economicista ens va fer descobrir una carretereta que planeja entre gran arbres centenaris, amb algun tractor avançant-hi lentament o treballant algun dels camps del costat, a vegades la boira, el fred o el plugim em donava la sensació de caminar pel paisatge d’alte muntanya o per una carretereta de Lleida, i ens desplaçava a centenars de kilometres de les zones urbanes que l’envolten. Es un petit oasis rural que ens permetia respirar entre els fums, carreteres, zones industrials i municipis d’alta densitat...

Avui al tornar a passar per enèsima vegada pel túnel he tornat a tenir les ganes d’escapar-me cap a la petita carretera de Valldeoriolf... No se si els que em seguien ho haguessin entès, però estic segur que al parar tots haurien coincidit en el caràcter especial d’aquest espai.

Marea verda, roja i violeta!

Fa pocs dies un amic em deia, amb raó, que no quedava gaire bé fer només una entrada `per publicitar dos blocs amics.

Ho sento hi torno a caure, però no em puc estar de donar la benvinguda al Angel Pagès i en Marius Garcia …

I mentrestant seguiré mirant l’episodi III… deixo per altres dies fer entrades d’interès real!!!!

Obsessions (I), ELS SUDOKUS...

És cert he caigut a la Moda... i suposo que no serveis l’excusa de dir que m’hi vaig enganxar des del primer que vaig veure, crec que era al periòdico i que des de llavors no he pogut parar de fer-ne!

Una anècdota, que evidència com n’estic d’enganxat, fa dues nits vaig decidir explicar com i perquè m’atrauen aquests reptes i mentre apuntava idees vaig buscar alguna imatge per fer més visual els comentaris... total que arribo a la web trebejos.net (una de les millors que he trobat) i em vaig quedar pillat quasi dues hores intentant fer el sudoku on línia del dia, us hi heu de donar d’alta però té nivell i pots participar en el ranking..., que per cert no vaig ser capaç de completar-lo...(i no és per posar-me floretes però ha estat el primer dia que he estat incapaç de fer-lo).

Dels Sudokus no entraré en la història, ni en la procedència ho podeu trobar a molts llocs, per exemple a la web citada abans , si que vull comentar dues modalitats interessants:

El Sudoku Samurai, els que compreu el país cada diumenge ja sabeu de que parlo, són cinc sudokus entrellaçats, en certa forma autònoms cada un però que comparteixen un dels quadrants. Aquest provoca que per deduir la posició dels nombres haguem de fer un treball en paral•lel dels 5 sudokus, entretingut i interessant (però agafeu-lo amb temps, no he baixat de 3h per fer-lo!)

El Sumoku, és un sudoku normal però incorpora una variable més al donar (a part d’algun numero) la suma dels diversos nombres adjacents. Per tant a la deducció topogràfica de la posició dels nombres cal incorporar les combinacions de nombres que sumen un resultat concret, “aquí pot anar un nombre que amb el del costat sumi 8” per exemple...apassionant per aquells que els hi agraden les matemàtiques!

Però anem al que deia al principi, que és el que provoca aquesta atracció (almenys a la meva persona). Hi ha diversos elements que els fan interessants:

Repte; suposa un repte complex de resolució, possible si hi esmercem atenció i dedicació.

Maneig de variables, m’atrau aquells problemes que com la vida de cada dia comporta observar diferents factors per a fer possible una solució. Moltes vegades et troben en tenir en compte la columna per resoldre la fila o la interrelació dels diferents quadrants per a ubicar un nombre correctament.

Abstracció, submergir-se en un sudoku suposa, al haver de concentrar l’atenció en la mobilitat dels 81 dígits, i en controlar que no s’escapi cap d’ells de la quadricula, que comporta la desaparició sistemàtica dels objectes i persones que t’envolten. Et trobes tu i els nombres sol, en una baralla per ubicar-lo en el seu propi espai per aconseguir que tot el conjunt sigui harmònic, trobar el lloc on cada nombre juga el seu paper únic i intransferible.

Lògica; un sudoku hi juga només la lògica en les seves diferents opcions de complexitat des de les premisses d’una o dues variables les prediccions, els supòsits múltiples,...

Per mi aquest quatre són els més rellevants, els que em porten al cap d’una estona a tenir la quadricula amb l’engranatge a punt, amb tots al seu lloc jugant el seu paper, recollint el polsim de la goma i els trossets de mina del portamines, amb tots de nombres descartats (ratllats o mig esborrats) al voltant de la quadricula i amb el somriure complaent del qui ha superat, amb cert esforç, un repte més... fins que arribi el següent (“como la vida misma!”)

Poca activitat personal, nous blogs

Com molts heu vist, i alguns m’heu comentat, fa dies que estic poc promiscu amb el tema d’escriure i no és que hagi fet el salt al meu bloc com fa el company oriol…

De fet m’ha costat trobar el moment, però torno a estar per aquí…i espero no deixar-te tant de temps en blanc…

Moltes podrien ser les excuses, massa feina, actes d’estatut, els nens… però totes sonarien això, a excuses!!!

En forma de penitència (més dura encara pel qui no creu en deus, ni altres punyeteries…)he anat fent publicitat dels blogs (suposo que em sentia culpable del meu abandonament) per tant de moment us anuncio una incorporació (en Francesc Baselga ), i espero que en tinguem un parell més en dies (alguna pel baix maresme i una altre de BCN city) i comentar-vos que en l’últim Taller d’esquerra Verda (tractava del tema comunicació) varen citar el Maresme com exemple de comarca on prolifera aquest “mitjà de comunicació” ho poso entre cometes perquè entenc que els blogs no es poden posar dins d’aquesta definició.

Alfabetització digital amb + de 60,

Ahir un company d’ICV em va donar una gran alegria, s’ha apuntat a un curs d’informàtica. Ell que amb 60 anys (o més) ha hagut de lluitar contra moltes adversitats, detecta que l’accessibilitat a Internet i als mails per poder seguir fent força i lluita política i fa un gran esforç per seguir canviant el seu entorn...

Avui l’he vist tornant de l’alt maresme i li pregunto... que com ha anat la classe avui, “home, les lletres s’escapen...” i és que aquells que ens varem anar introduint a la informàtica a partir de la ESO se’ns fa tot molt senzill i anem assumint els avenços tecnològics gradualment (i ja no parlo del meu fill que amb 4 anys ja obre, juga i fa anar el ratolí igual que jo) però la realitat és que fer el pas de nou és fer el triple mortal sense xarxa.

Però el teu esforç, Jaume, és molt gran i molt lloable, ...ànims company! Si vareu poder amb el franquisme, podràs amb un ratolí juganer que no es deixa agafar la cua!

MARLANGO

Una troballa, un petit punt de plaer que m’acompanya a la guantera del cotxe. Fa uns dies el vaig agafar, davant la insistència de qui em coneix més bé “segur que t’agradarà, agafa’l...” em deia i es cert, em coneix molt bé i sap com m’agrada aquest tipus de música, que posa notes i sentiments a flor de pell.


No és només que la veu sigui el contrast de colors entre un vermell viu i un blanc pàl•lid de la Leonor Waitling, a qui segueixo des de que la vaig descobrir en una sèrie sobre serveis socials, i he retrobat en algunes pel•lícules (aquelles que he pogut veure entre disney i dream works)


Hi ha músiques que tenen escenografia i aquesta la tinc clara. Nit, més enllà de les 12, c-32 per sobre de la riera d’Argentona, les llums de Mataró i les de l’autopista estan enteranyinades... per una calitja i també un sentiment aquella melangia que ens acompanya a vegades, aquell sentiment trist i gustos, la cantonada on es troben la insatisfacció i la satisfacció.

La música et captiva més si coincideix amb l’exterior i lo interior... i així em vaig tornar a retrobar amb una Leonor diferent, i molt ben acompanyada.

Canvis i correccions,

Després d’un comentari a través del bloc d’en Ramon, he decidit provar de fer un canvi, he obert els comentaris a tothom (donat que l’altre opció és obrir a usuaris del blogger). Però la concepció és la mateixa.... per tant aviso ja abans que algú em titlli de censor, eliminaré sistemàticament els comentaris que no vinguin signats, els defensors de la llibertat d’expressió han d’anar a cara descoberta.