Benvinguda;

Per cert, toca donar una nova benvinguda a la blogsfera a una persona d’ICV... en donarem alguna pista:

1. Dona
2. No és del Maresme, barcelonina per més dades.
3. Ha passat per RAI i per CNJ
4. Va tenir un bon resultat a la votació de mis parlamentària.
5. El seu blog va ser portada del TN de TV3 d’aquest cap de setmana, junt amb el d’en Pascual...
6. si encara dubteu...

L’estatut i l’oportunitat perduda del PSOE…

L’estatut a nivell català suposarà quatre grana avenços

Estableix en un capítol sencer els drets i deures, és a dir concreta un pacte dels catalans amb ells mateixos de com volem viure. Aquest suposa una capgirament del poder polític doncs estableix uns drets i deures que limiten el poder polític dels governs i donen a la ciutadania la capacitat de decidir i exigir sobre els seus drets.

1. Millora les competències, definint-les millor tant pel que fa a la seva tipologia com pel que fa a la descripció de que inclou cada una d’elles. S’apropa les decisions legislatives i executives als ciutadans i ciutadanes, al ubicar-les (moltes d’elles) en el Govern Català.
2. S’augmenta la capacitat de finançament, per tant és dota de recursos a les competències, es millorarà la capacitat d’inversió i es defineix la solidaritat dels catalans i catalanes envers la resta de l’estat.
3. Defineix els trets nacionals de Catalunya, és a dir que som una nació i aquells elements simbòlics que ens representin.

Això tot i que el redactat final no serà el mateix que és va aprovar el 30 de setembre, qui és penses que anar a negociar amb un altre no podria suposar renuncies era il·lús.

Però també havia de ser una gran oportunitat per Espanya i pel PSOE, i aquesta si que sembla que s’ha perdut. Em refereixo al pas endavant per construir l’Espanya Federal, aquest estatut permetia construir un estat de nacions, però per això calia que una de les grans forces nacionals s’arrisqués per definir quin model t’Espanya tenen.

Però aquells que saben molt bé que és el federalisme en el seu organigrama intern, tenen el Consejo Federal del PSOE, no varen tenir la valentia de posar al costat del soroll i la crispació del PP un model federal d’estat que permetés a Espanya després de la transició el salt definitiu en la seva construcció.

La veritat és que, prenen un símil de vòlei, els col·locador els hi havia posat una pilota esplèndida que no han sabut esmaixar, sembla que els xiulets del públic els han distret.

Les meves manies

Fa molts dies que l’oriol em feia arribar un altre d’aquests reptes encadenats, un d’aquests que quan era petit es fèiem em peles (o monedes de duro) amb la van idea que això ens faria rics, que al cap d’unes setmanes ens començarien a arribar milers de cartes amb monedes a dins. En aquell moment cert seny, suposo que nascut d’algun adult, em va fer que o hi caigués. Però ara, des d’aquest modest blocs i torno a caure per segon cop.

El primer d’ells el vaig seguir molt interessat, era una forma diferents de fer un anuari, enllaçant un bloc amb l’altre podés arribar a fer un recull de notícies de l’any molt complert.

El segon entronca amb un parell d'apunts d'aquest bloc de fa algunes setmanes (sudokus i manies diàries), aquells naixien amb la vocació d’anar desgranant alguna de les meves obsessions, manies o dèries. Aquells apunts, suposo que per interès en escriure altres coses i pel poc temps que dedico al bloc, no va tenir (per ara) continuïtat...

Però anem al gra, no?

Algunes manies d’aquelles inexplicables, suposo que si tenen cert sentit deixen de ser manies:

1. A l’hora d’anar a dormir he de posar la radio, tant és l’hora, tant és si vaig sol o acompanyat, tant és el programa que soni, tant és que la conversa m’interessi... no puc deixar de posar-la. És com un tic ridícul, ridícul perquè ha arribat a l’extrem que quan em desperta algun fill perquè plora o demana fer pipi al tornar somnolent al llit l’he de tornar a posar... un gran avenç per mi va ser el dia en que ens varen regalar un radio despertador i vaig descobrir que tenia la funció d’apagada automàtica a l’hora, he deixat de dormir tota la nit amb la ràdio, ara ja només és una hora al anar a dormir, una hora si obro algun ull quan s’apaga i despertar-me amb la ràdio despertador,:-)
2. Quan tornem de la compra he d’ordenar la nevera i l’armari “despensa” de tal forma que els embalums tots fora, i que cada cosa estigui el seu lloc, els iogurts de gustos, després els blancs, els petit suís i els vita en el seu prestatge, els embotits al seu calaix i al prestatge corresponent, etc. Arribant a corregir tot allò que crec que no està al seu lloc...
3. Molts de cops començo a llegir els diaris pel darrera, no se si és una mania transmesa genèticament o per tradició familiar, ma mare fa el mateix, o perquè m’he acostumat a cert ordre, si és el periodico Ferreres, TV, Cultura, Esports, comarques...Si son altres puc buscar una seqüència temàtica similar.
4. Fa anys em van donar a llegir el llibre “Com una Novel·la” de D.Pennac i vaig llegui àvidament algunes de les normes per a llegir que allà descriu una d’elles diu quelcom similar a “Si un llibre no t’enganxa desprès d’unes quantes pàgines no cal acabar-lo” des de llavors he seguit assíduament aquest lema, de tal manera que comença a ser una mania, en alguna època són més els llibres començats que els acabats, s’acumulen en la tauleta de nit o en el prestatge de llibres per llegir aquells que segurament no tornaré a agafar perquè no m’han atrapat entre les seves línies.
5. D’alguna forma l’apuntava en el apunt que abans citava, tinc mania a certs objectes de cuina i de menjar, és a dir hi ha objectes que mai agafo una cullera de postres concreta, un ganivet amb un mànec que no s’adapta al gust de la meva mà, ... i alhora hi ha objectes que m’atrauen una espàtula de cuina de fusta, una tassa pel té, un plat... No sol tenir gaire sentit, tan sols són aparells que s’adapten millor a la meva mà i a vegades s’envelleixen i les meves mans els segueixen buscant tot i tenir aparells més nous i millots... així son les manies!

Tots tenim dret a opinar...

Us convido a demanar al president del PP que sotmeti a referèndum de tots els espanyols i les espanyoles la següent consulta:

“ Creus convenient que l’elecció del president del PP es faci per consulta popular entre tota la ciutadania i no només entre els militants d’aquest partit?"

Si és així podem enviar aquesta pregunta amb la resposta Si al mail del PP a atencion@pp.es i al PPC stppc@pp.es.

Bona música i mala lletra,

El departament de política territorial i obra pública ha posat sobre la taula el nou pla d’infraestructures del transport, i el que sembla un bon pla en els seus plantejaments teòrics, en que es planifica la mobilitat de forma progressista i sostenible, es té en compte l’impacte ambiental i altres elements que aporten esperances en la millora de la mobilitat i el respecte del medi ambient, deixa de ser-ho quan veiem l’aplicació pràctica que en fan.

Em sorprenen diverses coses.

1. La manca d’aposta pel transport ferroviari. Se que alguns diran que més del 60 % de les inversions planificades seran en trens, que es contempla la línia orbital i la transversal, Però la realitat és que:
• El 50% d’aquesta inversió és en la línia d’alta velocitat, la major inversió per el transport que té menys usuaris!
• Aquestes infraestructures (orbital i transversal) venen tard, quan l’eix viari transversal fa anys que ja existeix i parts de l’orbital també (Túnel viari de parpers fa 16 anys que existeix) encara haurem d’esperar més de 10 anys per iniciar les obres d’aquestes infraestructures.
• Actuacions en certa mesura contradictòries, per exemple al maresme es planifica el trasllat de la línia cap a l’interior fins a Mataró i en canvi es preveu el desdoblament a partir de Mataró, perquè no planifiquem ja la interior fins a Malgrat?

2. Seguim sense preveure l’eliminació de peatges, anem a fer desdoblaments i vies paral·leles i en canvi, tonant a prendre l’exemple del Maresme, no s’actua activament per eliminar el peatge de la c-32, o fer-lo només troncal (lliure pels residents), ja fa 37 anys que el paguem!, o a fer carrils VAO (per vehicles amb més de tres ocupants) a tota la C-32 i no només en el seu últim tram.

3. S’aposta un altre cop per un model de mobilitat que prioritza el vehicle privat, tornant a posar sobre la taula el quart cinturó molt abans que el tren orbital que pot ser un alternativa, planificant els laterals de la C-32, i prioritzant les actuacions en carreteres abans que les vies de tren.

Sembla que tot i que els plantejaments teòrics son interessants segueixin defensant un model territorial antic. Alguns no han entès que un embut més gran no resol el problema. Per més que posem més carrils, més carreteres, més vies ràpides sinó preveiem formes alternatives de transport provoquem i fomentem diverses situacions:

1. Els punts d’arribada són els mateixos, desplaçarem els taps circulatoris però seguiran existint, augmentarem el nombre de vehicles en els carrers de les grans ciutats sense tenir més espai per circular-hi (la ciutat no admet més carrils paral·lels) i sense tenir espai real on aparcar-lo.
2. Augmentar els vehicles privats en circulació, i cercant aparcament, suposa augmentar les emissions de gasos i per tant seguir incomplint kyoto.
3. Si seguim apostant pel vehicle privat, seguim facilitant la mobilitat a un sector de la societat, aquells que tenen vehicle i carnet, i seguirem posar-los difícil a aquells que no, joves, gent gran, classes baixes,...

Esperem que en els pocs dies d’exposició pública que queden pugui canviar, o si més no sempre em quedarà la convicció que aquest model antic té irremediablement un final, el col·lapse del sistema viari i que els usuaris demanem un canvi necessari. La llàstima és que aquesta última opció ens requereix més temps, esperem no perdre una oportunitat.

Amb l’estatut a tocar dels dits...

Una foto a preu de principis.
Aquest diumenge els mitjans ens sorprenien amb un titular, Mas i Zapatero han pactat l’estatut, aquesta frase amb diferents formes encapçala la majoria de diaris del quiosc.

I em sorprèn per tres coses:

1. Perquè desprès de veure el que han pactat, en els mitjans de diumenge i de dilluns i de diferents converses amb companys la conclusió és clara el que varen pactar la matinada de dissabte ha diumenge no suposa un avenç substancial en el text de l’estatut.
2. Perquè després de fer el numeret de durs en el tema de finançament fins el 30 de setembre i estirar la corda per subscriure una proposa d’estatut que suposi un canvi de model en el finançament han acabat pactant una proposta de finançament que té molts dels elements que el govern de la generalitat posava en el text de la ponència. En aquell moment inacceptable per ells, ara acceptable... que ha canviat? Una foto.
3. Perquè han pactat amb el president espanyol una definició de la condició de nació de Catalunya que més o menys ve a dir que algú (el parlament) creu que Catalunya és una nació. Ja no és que no estigui en l’articulat sinó que no ens deixen definir com a nació de forma directe i clara ni en el preàmbul. Sobta aquest canvi en una força pretesament nacionalista, i que té unes joventuts que es declaren clarament a favor de la independència. Que ha canviat? Un afany de protagonisme.

Un salt qualitatiu a l’estatut

Tot i això, i gracies al text acordat en ponència i aprovat al parlament i defensat amb les ungles per els partits que donen recolzament al govern de la Generalitat. Tenim sobre la taula una proposta d’Estatut que suposa un avença en molts camps, algun exemple:

• Estableix els drets històrics com a fonament del poble català.
• Situa la llengua catalana com a llengua oficial i estipula el dret i el deure de conèixer-la. L'equipara al castellà que és oficial a tot el territori espanyol.
• Estableix un capítol de drets i deures que situa aquest text legal com un dels més avançats del món. En ell podem garantir l’acció dels governs catalans que han de vetllar pel compliment d’aquest drets i desenvolupar les polítiques tenint en compte els principis rectors. En ells podem trobar el dret a morir amb dignitat, dret a una escola pública laica, dret a elecció de metge, dret a l’emancipació, dret a la formació profesional o el principi rector que garanteix la protecció de les diferents modalitats de família, el principi rector de garantir a les dones decidir sobre el seu propi cos, entre d’altres.
• L’estatut comportarà un canvi de model judicial de l’estat i per tant la descentralització del poder judicial. Pendent encara de les ultimes negociacions.
• Respecte a les competències s’ha assolit un text que limita en gran part la capacitat de l’estat espanyol d’incidir-hi i de laminar-les. Alhora que s’han aconseguit competències fins ara impensables, per exemple la gestió dels trens de rodalies o la inspecció de treball.
• I pel que fa el finançament, a l’espera de si es pot aconseguir alguna millora, la proposta que hi ha sobre la taula suposa una millora en la capacitat de finançament de Catalunya, estableix un marc general del que ha de ser la solidaritat territorial a l’estat espanyol i sembla que obre la porta a tenir una agència tributària pròpia o consorciada.

I ara que queda fer, seguir negociant:

Tot i que sembla que la fi és propera queda seguir negociant per diversos motius.

1. Per veure si som capaços de millorar, tot i que és molt difícil, les renuncies de convergència en definició de nació i en finançament.
2. Perquè cal tancar alguns temes pendents, les competències que fan referència al síndic de greuges, temes de poder judicial, les competències en educació i d’altres...
3. Per defensar els maldits articles de duran, donat que sembla que unió i el bisbat no accepta que les dones puguin decidir sobre el seu propi cos, que es defensin tots els models de família o que la gent pugui morir amb dignitat.

I començar a celebrar-ho, donat que podem dir que des de les esquerres (ICV-EUiA-ERC-PSC i el PSOE a Espanya) hem fet un gran salt que ens situa en bon lloc per seguir avançant com la nació que tots sabem que som (encara que alguns no ho vulguin entendre).

I com sempre cal seguir somrient, o rient, que la vida segueix i en Ferreres està encertat i cada matí ens fa somriure...

Reis o savis

Tot i ser clarament republicà he de dir que tinc certa simpatia amb els reis de l’orient, suposo que en part la seva capacitat de ser a tot arreu em porta a pensar que aquests tenen alguna cosa de poble, que hi ha una mica de tots dins d’ells, suposo que pot ser perquè (com deia per ràdio fa pocs dies en Marius Serra) tenen més de savis i d’astròlegs (miraven les estrelles) que de reis, l’església ha fet miracles canviant o interpretant els fets escrits, suposo que perquè sempre han tingut la ironia de portar més allò que volen que el que un vol i que per tant els desitjos d’un any poden esvair-se durant els 365 dies fins que arribem al dia 6 i els “savis” ens porten un patinet en comptes d’una bici, un parxís en comptes de la psp o una subscripció a una revista en comptes d’una ràdio.

Tot i així vull comentar-vos dos llibres que els reis van anar a buscar al Robafaves el dia 4, tarja en mà, i que varen deixar entre els paquets entre les pauses de les Excuses d’en Sànchez i en Joan

Escolta’m d’en Jorge Bucay.

Vaig descobrir-lo el Sant Jordi de fa quatre anys amb unes pàgines interessantissimes que recollien les reflexions compartides entre ell i l’escriptor Marcos Aguinis. “El cochero” és un llibre viu, que recull el resultat de sis xerrades per Argentina, diàlegs constants amb els espectadors i els dos autors que passegen per molts dels sentiments i preocupacions de les persones, rol de la dona, separació, mort, família, fidelitat, soledat, culpa,... I ja vaig descobrir, com molts, la capacitat d’aquest psiquiatra de trobar sempre un conte, una faula, una petita història que descriu d’una forma clara i senzilla la situació dibuixant o apuntant sortides. El llibre de reis és el primer que va editar i recull 50 petites històries que ajuden al psicoanalitzat pacient de “el Gordo”... hauré de degustar-lo lentament que és com millor senten els bons plats.

El color de la sorra,

És un conte que li vaig veure fa uns dies a en Toni, enamorat com està ell de la gent del Sàhara havia de ser interessant. Al fullejar-lo descobreixo un doble interès, per una banda una història senzilla, acurada, tendre, que parla als nens (i als no tant nens) de la vida a les colònies sahrauís de les necessitats que tenen (en aquest cas papers i colors) i de com se’n surten amb el que tenen (sorra) i ho fa repassant la vivència lluny de la seva terra, del mar, de la guerra que ha viscut l’avi, de la sequera ... Alhora que és el producte del projecte d’una gent (fundació art and life) que treballen per apropar l’art als nens i nenes d’arreu del món, busquen fomentar el sentit creatiu, el procés cognitiu i emocional dels menors i amb la intenció de fer-los més feliços... passejant per la seva web, una sorpresa més tenint col·laboradors i voluntaris per tot el món no m’esperava veure que la central estava a Mataró (Jaume Recoder) felicitats per la feina feta i per la forma de fer-la arribar a les nostres cases, explicaré aquest conte al Pere i l’Aina esperant que properament puguin entendre millors als nens Sahrauís (o d’altres països o zones).