diumenge, 23 de juliol de 2006

Les SANTES…

Després de 360 dies de compte enrere ja tenim la festa aquí, de fet ja fa uns dies que escalfem motors, ja fa anys que la prèvia de la festa que era el 24 s’ha allargassat amb dos dies d’actes festius i esportius en el cap de setmana previ...

Més enllà de les típiques discussions, debats i polemiques sobre el cartell, sobre la crida, sobre el model, sobre el concert o el teatre que ens porten, tots tornem a gaudir de la FESTA...

Divendres varem poder veure algunes accions teatrals de la gent de l’aula de teatre, i seguir les proves de so dels flabiols dels gegants (per més que insistien en que eren proves els més petits ho gaudien com si en Robafaves i cia estiguessin allà fent els seus balls).

Dissabte, sortim de casa per anar a veure la gegantada i ens trobem com cada any amb la Marató per relleus (crec que ni recolzant-me en un equip seria capaç d’assolir els més de 41 km d’aquesta prova, realment lloable i més amb la calorada que fa aquest dies). A la Gegantada ens retrobem amb els gegants de la ciutat, aquells amb qui hem anat compartint les festes de barri, sant jordi,... tot i que trobo a faltar alguna figura, en Guardavinyes per exemple. I evidentment retrobem la Família Robafaves, nens i no tant nens s’acosten a mirar sota les faldilles, a tocar-los la ma, a agafar l’espasa o a donar-li les pipes... Veure la Família plantada davant de la casa gran és el primer coet d’avis de la festa.

Diumenge, diada castellera, cartell de luxe amb els de Vilafranca i els xiquets de Tarragona i l’esperança de poder veure una jornada memorable amb castells de gama alta i extra. La jornada comença bé, em poso a la pinya ells fan la feina i jo acoto el cap, hi ha ganes de participar una mica de l’emoció que els seus castells, alhora sentir un castell des de la pinya té unes sensacions diferents, el so, el contacte, la força, la vibració del castell, fa que aquest es visqui més que es senti. D’aquesta forma carreguen i descarreguen el 3 de 9 amb folre, i m’apunto al intent de 4 de 9 amb folre, de més lluny veig el 5 de 8. Els castells tenen això, per una banda els vius, sents l’emoció i la força dels que el carreguen, per altra banda el ritme de la plaça és lent, i el sol encara hi ajuda menys, i fa que els nens i nenes els costi de seguir... per tant m’evito veure la caiguda en tercera ronda. Per sort no m’he perdut, des de primera fila, la torre de 9 dels de Vilafranca...

Anem escalfant motors, el 24 entrarem ja en la festa tradicional (m'acostaré al concert de Gospel i si arribem a fer un cremat (de fet una de les rareses de Santes en vec tot i que és una veguda que no m'ha atret mai, el que fa la festa!) per arribar a l’esperada crida i sobretot a l’escapada... A més aquest any tornaré a viure la festa des d’una figura, en aquest cas amb el drac, aquesta és una forma molt diferent de viure la festa... alguns diuen que no es viu la festa de forma complerta fins que no ho has fet així... la veritat és que hi ha defenents formes de viure la festa que fa que amb el temps la vegis de forma global (des d’una figura, com a nen, acompanyant un nen, en colla,...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada