dijous, 23 de novembre del 2006

Sortida al Puig Pedròs II

Aquesta sortida té dos moments de solitud especials.

Primer la nit i aquesta és una solitud curiosa ja que estic en un refugi amb 35 persones i alhora hi ha dues tendes amb 5 persones més a la zona d’acampada (té valor dormir-hi durant la nit baixarem per sota de zero graus), quan la gent ja comença a ocupar el dormitori baixo, estic mal acostuma i no soc capaç d’anar a dormir abans de les 24:00, m’acompanya el mapa i la revista (cal revisar la ruta) i d’una baralla de cartes per fer algun solitari... Preparo la sortida, sondejo informació de com està la muntanya, i comparteixo una estona de conversa amb el responsable del refugi i amb tres excursionistes, alhora que intento, sense fortuna, resoldre el solitari (a l’ordinador sempre m’ha semblat més senzill). Ens apaguen els llums a les onze i definitivament deixa de tenir sentit seguir girant cartes, apa cap al llit que demà toca feina. Un cop estirat m’adono que em costarà dormir i decideixo sortir a fora, de fet les estrelles em criden l’atenció, i més si com diuen hi ha opcions de veure una pluja d’estels.

Un cop a fora, tot i la fredor de la nit, observo durant quasi 45 minuts el cel. Aquesta immensitat d’estels que et fa petit i que en certa mesura relativitza el que és la complicada vida quotidiana de tots. Un es fa petit en el moment que fixem la vista en una d’aquestes estrelles i la nostra ment fa un viatge meteòric, veient com la resta d’estrelles passen veloces al teu voltant per arribar a mirar de fit a fit els ulls de qui pot estar fent el mateix que tu a milions d’anys llum de distància.

L’endemà soc el primer a sortir del refugi i enfrontar-me al repte de superar-te a un mateix, sense el suport o competència amb cap altre company, per orientar-te, caminar. ascendir i retornar satisfet i segur al refugi. Aquest és el segon moment de solitud, un instant que mante la sensació de ser petits de poder mesurar les coses d’una forma diferent a com ho fem a la ciutat i alhora en que et trobes amb tu mateix, et poses fites, les superes, volten els teus pensaments pel cap mentre fas camí cap a les collades o portelles, descobreixes els teus límits i orientes la sortida, el camí, per tal de poder assolir els objectius... en definitiva com la vida mateixa.

En tot cas a segui el GR11, per deixar-lo ràpidament i encarar el

nord, on després de superar un primer coll, on puc observar per primer cop el meu primer objectiu el Puig Pedrós i més lluny els cims d’Engorgs completament nevats sembla que es confirma que hauré de variar el segon objectiu, després ascendeixo fins a les mulleres (2.738) i ara si primer contacte amb la neu, des d’aquí queda creuar la zona de mulleres (la revista parla de zona pantanosa, avui només es veu neu) per fer l’últim tram d’ascensió a la piràmide que és el Puig Pedrós, un cop a dalt paro pocs minuts, la neu i el vent fa que la sensació de fred sigui considerable... unes fotos i cap avall a buscar la portella de Meranges. Aquesta és la vessant nord i té una mica més de neu i és més escarpada, segueixo les marques que devien deixar un grup el dissabte.

Un cop a la portella de Meranges, la vista de la cara francesa dels Pirineus, mes abrupta, més dura, mes angulosa, decideixo variar la ruta, pujar als Engorgs amb la neu que hi ha i sense venir prou preparat em sembla un excés i alhora allargaria en dos o tres hores la excursió. Per tant baixo cap al refugi Folch i Girona, i una mica abans d’arribar-hi pujo fins al llac d’Engorgs, voltat de neu, pel circ que forma els cims occidental d’Engorgs, la portella Blanca i el pic de Calm Colomer, les parets esquerpes, el llac mig gelat, la neu i el sol dibuixen un paisatge fred i alhora acollidor.

I ara si ja e retorn, baixo cap al refugi on hi trobo una curiosa casualitat (que ja comentaré demà) i retrobo el GR11 que recorre entre petites pastures i bosc per anar a buscar el coll que he deixat pocs minuts desprès de sortir del refugi. Aquesta part de la sortida se’m fa llarga i costosa, suposo que hi ha molts factors, saber que ja és el final, haver d’estar pendent contínuament de les fites i de les senyals ja que necessiten una repintada urgent, caminar pel bosc amb continues “pujadetes i baixadetes”, havent de superar arbres i pedres o el lògic cansament després de 5 hores de caminar amb les meves cames rovellades.

Un cop al refugi, una merescuda cervesa, menjar alguna cosa i cap a Mataró, que trobo a faltar la meva gent.

Imatges
1.
Vista Nord des del Cim de Puig Pedrós.
2.
Puig Pedrós des del primer coll (entre roc llosa i mulleres)
3.
Les Mulleres i al fons el Puig Pe
drós
4.
He fet el cim!
5.
Portella de Meranges, des del Puig Pedrós.
6.
Vessant Francesa de la Portella de Meranges, amb el Roc Colom a la dreta.
7.
Llac d’Engorgs.
8.
Refugi de Malniu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada