diumenge, 27 de novembre del 2005

Espais (I), Parpers, Valldeoriolf…

Aquest matí, cotxe carregat, sortida amb altres pares de l’escola que desesperadament cerquem casa per celebrar el cap d’any... evidentment ens despertem tard, però quelcom trobarem!

Conduint arribem a Parpers, el túnel evidentment, sembla que entre tots haguem oblidat les corbes, els marejos, el jabalí de oro (si no em falla el cap), la benzina... l’olor d’aigua salada al passar de llarg la collada i moltes altres coses que amb el estimat R-12 familiar de color verd, carregat amb els pares i les meves tres germanes (sis persones si no ens acompanyava ningú més, si ens veies ara la Tura!) enfilàvem el camí cap a Moià o a la tornada que volia dir que si no queia algun mareig més amb mitja hora arribàvem a casa. Però ara és molt diferent, 10-15 minuts i ja estem pràcticament a Granollers.

Avui hem arribat al túnel i poc abans de sortir noto les ànsies per veure la llum, el cel i per retrobar-me amb el paisatge d’universitari, aquell en que amb el Ford fiesta d’en Joan o amb el meu R-5 (igual de destartalats) trèiem el cap per l’ull del túnel i primer de tot ens trobàvem amb sorpreses, sobretot al hivern, els laterals glaçats, la boira o alguna vegada la neu ens acompanyava, millorant i donant misteri a un paisatge prou maltractat per les persones, desprès observàvem el Montseny a la nostra dreta, com observador privilegiat de les diferents ferides que obrim a través del Vallès. Els dies clars, com avui, podíem observar els diferents cims i els diferents colors que omplen les seves vessants barrejant-se com a la paleta del pintor.

Desprès arribàvem a la petita carretera de Valldeoriolf, que uneix Granollers amb la carretera de Vallromanes i que ens permetia arribar a l’A-7 sense pagar cap peatge. Però el que tenia un sentit economicista ens va fer descobrir una carretereta que planeja entre gran arbres centenaris, amb algun tractor avançant-hi lentament o treballant algun dels camps del costat, a vegades la boira, el fred o el plugim em donava la sensació de caminar pel paisatge d’alte muntanya o per una carretereta de Lleida, i ens desplaçava a centenars de kilometres de les zones urbanes que l’envolten. Es un petit oasis rural que ens permetia respirar entre els fums, carreteres, zones industrials i municipis d’alta densitat...

Avui al tornar a passar per enèsima vegada pel túnel he tornat a tenir les ganes d’escapar-me cap a la petita carretera de Valldeoriolf... No se si els que em seguien ho haguessin entès, però estic segur que al parar tots haurien coincidit en el caràcter especial d’aquest espai.

4 comentaris:

  1. T'asseguro que no ho haguéssim entès ja què en comptes d'anar en direcció al Montseny hauríem anat en sentit contrari. Et recordo que el dia que vam anar a Balsareny (aquest mateix any), la carretera de Valldoriolf va formar part del trajecte :-)

    ResponElimina
  2. Mira per on! ahir vaig pujar PARPERS ne bicicleta, no pas pel tunel, amb el col·lega de la coali R. Sala, estem ficats en aventures cicloturistiques. Per cert, també reivindico la carretera de Vallderiolf on a vegades hi passo en bici...és un no-lloc, un espai estrany, ara no tant, doncs la presó ha modificar la pau de la zona...de petit quan anava al costat del meu pare dalt d'un Seat 600 pensava que era un poble rus...aquesta denominació encara fa misteriós l'indret! salut i revolta!

    ResponElimina
  3. Aquesta última setmana, cada matí hi havia gebrada a la boca nord del túnel de Parpers. El paisatge, tot i que vaig mig adormit, és preciós.

    ResponElimina
  4. que maca esta la carretera de valldeoriolf amb aquelles vinyes tan ben cuidades. aneu e veureles!!!

    ResponElimina