Un cop han passat uns dies de l’assemblea es el moment de valorar com ha anat, i per fer-ho potser caldria pensar en que n’esperava d’aquesta assemblea.
A grans trets esperava:1. Debat ideològic; parlar de les idees, redefinir el partit i situar-lo en espais de lluita social i de combat al capitalisme.
2. Resituar el partit en un espai polític propi, ben diferenciat de la resta de formacions politics del nostre país amb perfil propi identificable i capacitat d’impuls de les propostes pròpies del nostre espai polític.
3. Reforçar l’espai orgànic del partit, aconseguir veure que hi ha més vida més enllà de la participació en els diferents governs i administracions, recuperar l’activitat i funcionament orgànic de la nostra formació política.
4. Recuperar els nostre referents socials o com a mínim veure que ens tornem a mirar en ells i que es recuperen ponts de diàleg.
I en part s’ha aconseguit, per tant estic moderadament satisfet ja que hem fet :Un treball de debat interessant, on hem pogut expressar les nostres idees, discutir-les, confrontar-les i on he pogut recollir amb interès les opinions de la resta de companys del partit.
On en certa mesura hem estat redefinint ICV, resituant-la en el seu espai polític i plantejant debats interessants sobre la crisis, el perfil roig d’ICV, el discurs nacionalista,... recollint en els documents definitius aquest debats i fent-ho amb una valoració autocrítica (que tot i que podria ser més profunda té, com a mínim, poc cofoisme)
L’organització s’ha mogut, busca adaptar-se per evitar l’allunyament de la militància, rellançar el treball d’equip i recuperar la proximitat als referents socials i de carrer. Aquí s’han recollit tesis que, entre d’altres, exposàvem des de manifest de maig cercant una organització més propera a la militància, evitant dualitat de càrrecs, tenint gent dedicant-se exclusivament al treball orgànic de partit i entenent que la direcció hi ha d’haver la veu directa de la militància (sense dependència als càrrecs)
Alhora se’ns ha proposat una nova executiva nacional que ofereix certes garanties en organigrama i en part dels seus noms. El relleu a la secretaria General i a les d’organització, conjuntament amb la dedicació exclusiva d’aquesta última i de la secretaria de moviments socials cerca garantir una tasca interna imprescindible pel bon desenvolupament del partit.
Però encara falta, en diferents aspectes:Primer en el format de la pròpia assemblea, no pot ser que no siguem capaços d’aplicar-nos les formes de debat i treball que impulsem des dels àmbits de participació de diferents administracions i que seguim treballant en un format de comissions i debat d’esmenes llarg, poc àgil i que genera masses vegades avorriment o cansament.
Podríem ser mes agosarats en la nostra definició política, ser clars amb les paraules i en les propostes sense por al que diran. No ser porucs en conceptes com l’anticapitalisme o en el nostre discurs nacional...
Masses vegades en la mateixa assemblea o en el treball amb altres partits, ens dona la sensació que ens dobleguem a la voluntat del gran, que no expressem la nostra veritable posicionament. Varem poder observar discursos molt durs en la critica a l’informe de gestió que es resolien amb un vot favorable, des del meu punt de vista força incomprensible... suposo que aquestes actituds desprès les apliquem amb la resta de forces polítiques, i així ens va...
Tot i que el debat va ser força crític, encara ens costa reconèixer els errors i encara cerquem masses vegades emmascarar-ho amb paraules suaus en els documents finals...
Respecte als resultats algunes reflexions:Vot a la nova secretaria política; un de cada quatre delegats pressents ( i cal tenir en compte que casi la meitat no varen assistir a la votació) no varen aprovar la proposta del president, i això és significatiu mes encara si tenim en compte que només hi havia una proposta... i crec que això ve donat per diverses coses. Primer per fer una proposta sense tenir en compte als territoris, on moltes direccions comarcals, o agrupacions es sorprenien pels noms que teòricament els representaven, segon perquè tot i els canvis que es podien veure per ICV seguien sorprenent algunes noms vinculats a formes de fer o d’aplicar polítiques que voldríem deixar enrere. Tercer, perquè es donava responsabilitats en alguns temes a persones que no han sabut resoldre responsabiliats similars. Quart perquè tot i que es va votar la proposta (i això per si sol ja va ser un avenç al no fer-ho en el Consell Nacional) encara molts reclamavem poder fer-ho de forma unipersonal, almenys per aquelles principals responsabilitats de gestió del partit (Secretaria General, vicepresidències, organització, campanyes, finances...)
Pel que fa la Manifest de Maig, satisfacció per haver portat més debat a l’assemblea, consciència de ser un grup petit de treball i ilusió per seguir treballant pel debat i impuls d’una esquerra transformadora de la qual ICV n’hauria de ser un bon exponent.
Alliberem els pares Noels, Reis i altres elements dels balcons de les postres ciutats!